Professionals de la sanitat, hostaleria i ensenyament recorden com van viure la pandèmia cinc anys després que es declarés l’estat d’alarma
El 15 de març del 2020 es va fer el silenci. La Marina Alta, com la resta del territori espanyol, començava a viure una de les etapes més dures de la història. La pandèmia que tot ho va paralitzar i en què molts no volien creure era una realitat. Avui, l’angoixa, la por i els mals moments que, d’una manera o altra, tots vivim semblen quedar lluny. Sortírem d’allò convençuts que hi hauria un abans i un després, millorarien l’atenció sanitària i la prevenció, es destinarien més diners a la investigació i seríem més solidaris i més respectuosos amb els altres. També amb el medi ambient. En poques paraules, millors persones. Només han passat cinc anys i, després de tot allò, poques coses han canviat. 
La pandèmia del cóvid-19 ens ha deixat mals records. Alguns difícils de superar, com ara la pèrdua de familiars o amics. Altres inconcebibles en ple segle XXI. La tancada, els carrers deserts, el cessament de les relacions socials i l’aïllament, especialment de la gent gran i dels que vivien sols. El món es congelava. Parcs i jardins sense nens, sense rialles, sense crits. Cues i restriccions d’entrada als supermercats, lineals buits, cossos que defugien les trobades als passadissos. La febre dels guants, la confecció de mascaretes, l’aprovisionament de gels hidroalcohòlics. Rostres indefinits, ocults. Les urgències dels hospitals saturades. ERT. Desassossec, incertesa. Controls. Pantalles. PCR. Persianes tirades. Teletreball. Aplaudiments. Vacunes.
La llista de records i sensacions es podria allargar molt més. Avui tot allò sembla un mal somni. Del que sortíem, per cert, amb moltes ganes de viure. De tornar a ocupar terrasses i places, de retrobar-nos amb els nostres, de tornar a la feina i l’escola, viatjar i compartir. Amb el convenciment, això sí, que no tornaríem a caure en els errors del passat.
La vida continua. Cert. Però no podem ni cal oblidar. Li ho devem a tots aquells que ja no hi són, als quals es va emportar el SARS-CoV-2 i als qui els va deixar greus seqüeles. Però també els qui vindran darrere nostre. Un 15 de març, tal com avui, hores després que es publiqués el decret de declaració de l’estat d’alarma al Butlletí Oficial de l’Estat, ens despertàvem d’una manera diferent. Era diumenge i no sabíem realment què se’ns venia a sobre. Ningú no posava en dubte que les mesures excepcionals adoptades pel govern per fer front a l’expansió del coronavirus s’aixecarien aviat. Tenien una vigència inicial de quinze dies, prorrogables, això sí. I es van prorrogar. Començava el malson.
L’avenç
Les notícies que arribaven d’Itàlia entrat el mes de febrer del 2020 feien presagiar que no passaria res de bo. Malalts i morts a causa del cóvid-19 anaven en augment. Davant la ràpida evolució dels contagis, les comissions falleres de Dénia decidien dimecres 11 de març ajornar les falles, una cosa insòlita. La seguretat i la responsabilitat van pesar més que les ganes de festa i les conseqüències econòmiques que podia tenir la decisió. La ràbia i la impotència dels primers moments van quedar en un segon pla. L’hostaleria, que veia com s’arruïnava la temporada de falles, posava el crit al cel.
Dos dies després, el 13 de març, divendres, el govern espanyol anunciava al migdia la declaració de l’estat d’alarma. La Generalitat Valenciana decretava el tancament de bars i restaurants a partir d’aquella mitjanit. A primera hora de la vesprada molts ja tiraven la persiana. Es decretava també la suspensió de les classes als centres educatius a partir de dilluns.
La confirmació oficial del primer infectat per coronavirus a l’Hospital de Dénia arribava el mateix divendres, un treballador del centre. A l’edició del dissabte 14 de març Canfali Marina Alta se’n feia ressò, així com de la imatge d’una comarca espantada que deixava els supermercats sense existències i els carrers dels seus pobles buits. Advertíem també dels durs efectes econòmics que tindria la pandèmia.
Al número següent, del 21 de març, donàvem compte del primer mort per covid-19 a la comarca: un veí de Dénia de 37 anys, amb problemes respiratoris i al qual li faltava un pulmó, que va morir després d’estar diversos dies aïllat a l’hospital. Era transportista i havia estat a Madrid i a Itàlia. S’havien registrat ja més de 20 positius a la Marina Alta i altres casos de persones amb símptomes lleus de la malaltia que havien estat enviades a casa seva en quarantena. Entre aquests, diversos treballadors de l’hospital, on es van reforçar les Urgències i es van començar a atendre les consultes per telèfon.
“No teníem ni idea”
El doctor Juan Cardona era llavors cap de servei de la Unitat de Cures Intensives i d’Anestèsia. Les primeres notícies sobre el virus que van arribar de la Xina i de les quals informava la televisió, encara que quedaven lluny, van començar a ser preocupants. Les imatges dels hospitals de campanya delataven que el tema estava fora de control. Quan la pandèmia va començar a cobrar-se les primeres víctimes i a expandir-se per Itàlia, recorda, “sabíem que era qüestió de dies que arribés aquí”.
“Va ser molt dur, molt angoixant, només existien mesures de suport perquè el malalt no morís” (Juan Cardona, metge)
Coneixedor del Pla d’Actuació de la Grip que tenia l’Hospital de Dénia, i atenent que el virus que arribaria es transmetia per via respiratòria, va recomanar a la direcció del centre el desenvolupament d’aquest pla, fruit d’un brot de grip A que s’havia cobrat la vida de 2 o 3 joves uns anys abans.
El doctor Cardona reconeix que “els sanitaris no teníem ni idea de com tractar els malalts, no ens havíem enfrontat a cap epidèmia d’aquestes característiques i no sabíem manejar-nos en una situació com aquesta”. Considera que els polítics del país van ser força irresponsables. Entre altres coses, “perquè quan se sabia que el virus ja era a Itàlia, que és al costat, aquí encara anàvem de festa; no teníem ni màscaretes”.
El partit de futbol dels vuitens de final de la Lliga de Campions que va enfrontar el València CF amb l’Atalanta de Bèrgam a Milà s’ha considerat el detonant de la propagació del virus a València. 2.500 aficionats valencianistes van acompanyar el seu equip i van compartir graderies amb 40.000 aficionats de l’equip italià en un moment en què la regió de Llombardia era l’epicentre de la pandèmia a Itàlia. “Però llavors el virus ja era aquí”, afirma el facultatiu.
Les impressions que conserva d’aquell primer moment es resumeixen en dues coses: “havíem de tenir el cap fred, encara que era impossible, i organitzar-nos de la millor manera possible”. Els 14 llits de la UCI podien ser insuficients. Es van habilitar noves places de vigilància intensiva a les sales d’hospital de dia i despertar. “S’anaven habilitant més llits i més sales segons les necessitats i vam arribar a tenir 45 llits”, explica, “encara que mai no les vam omplir totes amb malalts de còvid”. Els malalts que no requerien cures intensives es portaven a planta. “Allà sí que n’hi havia més”, puntualitza Juan Cardona.
Descriu aquella situació com a “angoixant”. Recorda el primer mort a l’UCI, un jove de 33 anys, sense antecedents per malaltia, sa, i els companys sanitaris que es van infectar de covid-19 a la feina. Algun, fins i tot, va morir.
“La nostra missió”, relata el llavors cap de l’UCI, “era mantenir vius els malalts, no existia un medicament per fer front al virus, només mesures de suport perquè el malalt no morís i ho superés”. “Qui tenia bones defenses podia sobreviure i, per a qui no en tenia, era molt difícil aconseguir-ho”, afegeix. Se sabia, a més, que en les persones de més de 70 anys la mortalitat era altíssima.
La pandèmia el va sorprendre amb una dilatada carrera professional als 65 anys. “Va ser molt dur, el pitjor moment de la meva vida professional, mai no havia vist res així”, explica el doctor Cardona. No pot evitar fer esment de la grip del 1918, l’anomenada grip espanyola, un virus respiratori contra el qual va ser molt difícil lluitar perquè no es disposava dels mitjans actuals. En 2020, l’aparició de les vacunes, subratlla, va ser un gran alleujament.
Precisament Juan Cardona va ser el primer sanitari de l’hospital vacunat, a principis de gener del 2021. “Era el més gran en actiu i en un departament de risc”. En menys de 24 hores, el departament de salut va vacunar 1.400 professionals i personal de les empreses col·laboradores. Tot i que no són garantia absoluta contra el virus, les vacunes sí que baixen el risc i la gravetat de l’afecció. Amb elles, la incidència del coronavirus va anar disminuint.
Cinc anys després la seva impressió és que n’hem après poc. “La gent vol viure, és un mecanisme de defensa, no es pot passar la vida recreant-se en la desgràcia”, comenta. Des del punt de vista sanitari, opina però que si arribés una nova pandèmia “podríem trampejar millor el temporal, hem après a organitzar-nos”. Cardona parla d’una consciència més gran entre els sanitaris i també, pel que fa a mesures de prevenció, entre la població. “No hem d’oblidar que aquestes coses poden passar i per això hem d’estar preparats pel que fa a material, prevenció i organització”.
“Som més forts”
“La pandèmia ens va fer patir a tots, però també ens va fer més forts”, afirma Cristina Sellés, presidenta de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme de la Marina Alta (AEHTMA). Especialment al sector de l’hostaleria, “que a portes de les falles, on tots estaven preparats amb el personal i amb tots els productes i preparacions en marxa, vam haver de tancar sine die i sense saber què seria dels nostres negocis”.
AEHTMA remarca la gravetat d’una situació de la qual molts encara no eren conscients aquell 13 de març, quan es va decretar el tancament de l’hostaleria a la Comunitat Valenciana. Un dia abans, la presidenta va enviar un correu a l’alcalde de Dénia, Vicent Grimalt, per demanar-li que sol·licités el tancament a Ximo Puig, aleshores president de la Generalitat. La fi no era altra que salvar, almenys, la Setmana Santa. “Però el malson encara va ser pitjor, es va allargar fins molt més temps”, afegeix Sellés.
“Ens quedem amb la reacció davant la catàstrofe, la unió, la solidaritat i la lluita en defensa del nostre sector” ( Cristina Sellés, hostalera)
El tancament va ser dur, però també un temps en què els hostalers van aprendre allò que “junts som més forts”, com deia el seu lema.
Cristina Sellés recorda que, durant la pandèmia, “els hostalers van ser un dels sectors més solidaris, bé cedint habitacions per als qui ho necessitessin per aïllar-se o bé distribuint tots els productes que tenien al magatzem, primer amb els seus treballadors i després amb tots aquells que ho van necessitar”. Hi va haver qui s’hi va dirigir sol·licitant safates, forns, envasos d’un sol ús i aliments, “i tots a una no van dubtar a ajudar”.
Temps de solidaritat i unió. El contacte, encara que fos via WhatsApp, es feia necessari. Se celebraven reunions virtuals, com a mínim dos per setmana, amb l’assistència de més de 100 persones. L’objectiu era donar i conèixer les darreres notícies i les possibilitats que s’anaven tancant o obrint. Però també, com ella diu, “animar-nos mútuament”.
L’associació recorda el paper que van jugar Hostaleria d’Espanya i, en especial, el seu president, “el nostre estimat José Luis Izuel, mort fa uns dies”. “Ell va ser el que ens va reunir al voltant d’un objectiu comú i va ser la veu de l’hostaleria durant la pandèmia”, matisa. La unió amb el sector turístic de la Comunitat Valenciana també va ser estreta. El lema La vacuna és el turisme , segueix encara avui vigent, indica.
Sellés explica que es van prometre moltes ajudes i que un bon nombre van arribar des de l’associació, que va aconseguir més de 1.680.000€ en ajudes per als seus associats. Però també es van signar molts préstecs ICO, “que encara ens segueixen hipotecant”.
Com en altres sectors, la pandèmia va canviar maneres de treballar a l’hostaleria que encara avui segueixen vigents: cartes digitals, separacions, reserves, protocols. “I ens van canviar els costums, ara som més de dinar i ‘tardejar’ i sopar més aviat”, afegeix.
La presidenta d’AEHTMA no oblida el paper de l’oci, “que va ser la via de fugida quan es van obrir restriccions”. Molts van triar Dénia i la Marina Alta per a les primeres sortides, “i això ens va permetre recuperar tot el que havíem perdut”. Es partia d’un 2019 “espectacular” i ha estat difícil tornar a arribar a aquestes xifres, que finalment s’han igualat.
Sellés subratlla la importància de no oblidar “per aprendre de tot allò” i de recordar “les víctimes del covid-19, els morts i els que avui segueixen tenint seqüeles, i també aquells locals i empreses que es van perdre perquè no van poder superar aquesta crisi”.
Des d’AEHTMA es queden amb les coses bones: “la reacció davant la catàstrofe, la unió, la solidaritat i la lluita en la defensa del nostre sector”. Però també amb tres coses que va demostrar l’efecte de la pandèmia: “que no només som una activitat econòmica, que som a més una manera de viure, de gaudir i de generar felicitat; que tenim més valor afegit del que se’ns reconeixia i que som els que aportem valor a molts altres sectors econòmics que sense nosaltres no tenen sentit; i el paper de les associacions, el sentit de l’associació per defensar tothom en allò que és comú”.
“Creiem que al cap de poc temps tornaríem”
La pandèmia va obligar a tancar els centres docents i a portar l’escola a casa. Es van generalitzar les classes a través de plataformes i videoconferències, així com l’ús de tauletes i altres dispositius electrònics perquè l’aprenentatge continués, no es perdessen els hàbits ni el contacte amb els centres d’ensenyament. Sergi Mallol era llavors director del col·legi Pou de la Muntanya de Dénia. “Intentàvem estar el més a prop possible dels xiquets, que poguessen treballar a casa i que no perdessen el que han après”, explica. Ho van fer a través de la web del centre i de videotrucades. No va ser fàcil, no hi havia res planificat i no tothom tenia accés a la tecnologia. “Cada casa era un món”, com diu ell. Es va treballar de manera diferent de l’habitual, entrellaçant matèries, amb recomanacions per aprendre a fer altres coses a casa, amb propostes participatives i a través de vídeos que preparava el departament d’educació física per mantenir l’alumnat actiu. “Créiem que al cap de poc temps tornaríem”, indica. I com ell, ningú no s’esperava que el tancament durés tant.
“El primer que em ve al cap és el silenci, el col·legi en complet silenci” (Sergi Mallol, mestre)
“Va ser un tancament brusc i el primer que em ve al cap és el silenci, el col·legi en complet silenci”, recorda. Si treballar o aconseguir que es feren activitats durant el confinament va ser difícil, el retorn a les aules tampoc no va ser fàcil. “Calia recuperar els hàbits socials mantenint les distàncies i fent cas a les recomanacions, que no permetien el contacte”, gens senzill quan es tracta de xiquets. El temor a la interacció, a no veure les cares, les expressions i les rialles es va superar quan es va poder prescindir de la mascreta.
A la safata de la balança dels aspectes positius de la tornada a l’escola després del confinament col·loca la ruptura de la dinàmica habitual en la manera de fer les classes. Ara bé, la dependència de les pantalles es va notar a l’aula, perquè “des dels més menuts fins als més grans es van fer digitals per a tot”.
Mallol també parla de les dificultats per recuperar els hàbits de treball i de la gestió de les pors, els problemes de salut mental i per relacionar-se amb els altres. Afortunadament, afegeix, “ara pràcticament ja no es nota”.
