La darrera setmana ens detinguérem reproduint les ordenances sevillanes, amb la caiguda del Califat, quan els fundamentalistes berebers africans, almohades i almoràvits imposaren la seua estricta moral Al Andalus. Parlant de les dones deien en el document: (…) «ningún abogado debe defender a una mujer, pues lo primera que haría sería procurar seducirla (…) prolongando el pleito para cortejarla por més tiempo (…) debe impedirse que los que dicen la buenaventura o cuentan cuentos se queden solos con las mujeres en las tiendas donde ejercen su oficio (…) también los adivinos (…) vigílese continuamente a estos individuos que son unos sinvergüenzas y las que acuden a ellos no son más que desvergonzadas (prohíbase a las mujeres que laven ropa en los huertos, porque se convierten en lupanares (…) que no se sienten en la orilla dle río en verano cuando lo hacen los hombres (…) en los días de fiesta no irán hombres y mujeres por el mismo camino para pasar al río (…) ningún barbero deberán quedarse a solas con una mujer en su tienda en el zoco y en lugar donde pueda vérsele i esté espuesto a las miradas de todos (…) debe impedirse que en los almacenes de cal y en los lugares vacíos se vaya a estar a solas con mujeres (…) debe prohibirse que entren en el zoco las vendedoras que son todas prostitutas».
Deien que la dona escapava de la llar domèstica amb qualsevol pretext religiós o per visitar el cementeri i fer cura de les tombes familiars una vegada a la setmana. Això ho convertia en una esplèndida ocasió per deixar-se festejar o per fer cita amb l’amant. Per això no ens hem de sorprendre que el legislador, tot conscient que al cementeri «se bebe vino y se cometen deshonestidades» promulgués eixes ordenances. «No deber permitirse que en los cementerios se instale ningún vendedor, que lo que hacen es contemplar los rostros descubiertos de las mujeres enlutadas, ni se consentirá que los días de fiesta se entacionen los mozos en los caminos entre los sepulcros a acechar el oaso de las mujeres (…). Se ha comprobado que algunos individuos permanecen entre las tumbas con intención de seducir a las mujeres. Para impedirlo se hará inspección dos veces al día». 
En la nòmina dels llibertins islàmics tenia una imatge brillant aquest galà personatge merodejant per cementeris tot assetjant dones diguem-ne neccessitades de consol. Aquest gelós funcionari municipal ho té tot controlat; res no se li escapa: «Los cercados circulares que rodean algunas tumbas a veces se convierten en lupanares, sobre todo en verano cuando los caminos están desiertos a la hora de la siesta».
AMOR UDRÍ.
«Aunque estaba presta a entregarse, me abstuve de ella, y no obedecí la tentación que me ofrecía Satanás (…) que no soy como las bestias abandonadas que toman los jazmines como pasto».
Això no són els versos d’un perturbat. Es tracta, més bé, d’un celebrant poema d’Ahmed ibn Farach, poeta de Jaen, un personatge en el que contemplem una excel•lent, una més acabada enunciació de l’amor udrí, un amor desproveït de sexe, un amor contemplatiu, el que podríem dir de pur platonisme que gaudeix en una morbosa perpetuació del desig (García Gómez) evitadora del fracàs de la realització. L’anomenaren «udrí» per al•lusió a una mítica tribu d’Aràbia -els Banu Udra- que exaltaven la castedat, potser influïts pel monacat cristià. Les primeres manifestacions d’aquest amor es detecten pel segle X i procedeixen de l’Orient. L’amant prefereix la mort a profanar el cos del ser amat.
Bastant diferent a l’amor udrí és el conegut com amor cavalleresc que santifica l’amor sexual. En aquest cas l’home resulta objecte d’atracció per la dona, perquè en la perfecció de la unió, s’apropa a Déu. Podríem dir que és com una espècie de mística eròtica. L’home té una visió total de la perfecció divina en la seua pròpia reflexió de la dona. No sé si m’explique. És a dir que eleva al dona a símbol perfecte de la seua comunicació amb Déu i, per tant màxima perfecció terrenal, la qual cosa en Dante produiria la «donna angelicata».
Els musulmans espanyols, com és ben sabut, estaven facultats per tenir fins quatre esposes. En realitat, rarament, es casaven amb més d’una. Clar que exceptuant a potentats i sultans per als quals la possessió de moltes dones era com una qüestió de prestigi. Els ciutadans ben acomodats solien adquirir esclaves creadores de plaer, de les que existia una important activitat comercial. Ja hem dit en algun moment que eren molt estimades les cristianes del Nord, de manera especial si eren de pell rosada. Però el comprador ingenu podia ser estafat, víctima d’un engany qual li venien una musulmana lliure fent-la passar per cristiana. Després, la xicona es presentava a la justícia i demostrava que era lliure, deixant burlat el comprador i fent-lo perdre els diners de la seua compra. En certes èpoques aquestes esclaves concubines arribaren a formar una categoria a l’estil de les «geishas» japoneses. Arribaven a l’Islam des de l’Índia a través dels perses i se’ls exigia que, a més de dominar les arts amoroses foren instruïdes, calígrafes, bones recitadores, narradores de contes i refranys, a més d’expertes en música. Un exemple podem donar de la famosa Rumayqiya, una excel•lent poeta en àrab clàssic, que «tañía el laúd a maravilla».
En una escala inferior es trobaven les molt humils i inevitables prostitutes de la casa plana. A les grans ciutats l’albergaven en prostíbuls (dar al-jarach=la casa del impuesto) on elles entregaven una part dels seus ingressos al fiscal. Però també s’ubicaven en alfondecs, fondes i ventes del camí. Com en els temps de Roma, l’autoritat posava el major interés perquè elles anaren vestides de manera especial per tal de distingir-les com a dones honestes, però també ara aquestes eren imitades per les dones honestes originant un escàndol de les persones ordenades.
