Aquesta meravella produïda pel servei telefònic, que ha desembocat, de moment en els mòbils que ens acorralen, per a bé i per a mal, per tot arreu, ens ha conduït a fer una modesta reflexió sobre els seus orígens i bona part de la seua evolució a la nostra ciutat.
A l’any 1976, segons les enciclopèdies, Alejandro Graham Bell, nascut a Escòcia, inventa el telèfon, aquest mitjà de comunicació que amb el pas del temps, aniria a prendre una gran transcendència en tot el món, com tots sabem. Va resultar un invent que amb una gran rapidesa s’escampava per tot arreu. Es feia imprescindible el seu ús sense fronteres. A nosaltres ens ve a la memòria les pel·lícules que ens arribaven del mític Hollywood on solia aparèixer la presència telefònica en qualsevol hotel on el cambrer presentava una extensió d’una cridada, amb un altre aparell, i això, en les endarrerides terres de la pell de toro ens semblava un avanç científic quan el telèfon encara era un element més estàtic que el d’aquelles terres de progrés. D’allò al moment actual dels mòbils existeix, naturalment, una pas gegantí. Els avanços, però, ens anirien marcant a tots ben ràpidament. 
Cenyint-nos a Dénia i basats en diverses cites de l’Arxiu Municipal de Dénia direm que ja pel 1887 apareix un document on l’Ajuntament autoritzava la instal·lació del que s’ha considerat la primera línia particular de l’antic marquesat que unia Dénia amb Pedreguer, per a l’ús d’una firma comercial deniera. Posteriorment, seguint les referències del mencionat Arxiu Municipal, ens trobàrem una acta on es reflexava l’autorització d’una altra línia particular que unia un xalet titulat «Casa Marinas», que era propietat de l’industrial denier Francisco Riera Suárez, amb un magatzem seu ubicat al carrer de la Mar travessant pel camí de Les Rotes. Es tractava del xalet posteriorment anomenat com la «Marineta Cassiana». Uns anys després, amb data del 20 de juliol de 1902, al nostre Arxiu Municipal apareix la cita d’un pagament de l’Alcaldia de Dénia a la companyia anomenada «Telefónica Dianense», corresponent a la subscripció del servei telefònic Municipal. Fins aquí, i recordat pel finat amic Manuel Rueda, les primeres cites sobre el tema, sobre la implantació a la nostra ciutat del manteniment del servei, fins aleshores de caràcter particular. Però 30 anys després del descobriment, pel 1906, va ser quan el telèfon es convertia en un servei públic, encara que mantenint-se en companyies de caràcter privat. A Dénia se li havia donat la concessió al veí Ricardo Vicent que, inicialment, havia instal·lat el seu servei al carrer Diana, en una segona planta d’un edifici amb el número 10 on a la postguerra es va instal·lar la papereria Ribes i l’oficina de despatx de les primeres quinieles, tot ja desaparegut. Però centrem-se en la història del servei telefònic.
Mentre era atés pel citat Ricardo Vicent existien, en un principi, 8 abonats i anà incrementant-se fins a 65, que, en el seu temps es considerava una xifra important. La primera telefonista va ser Mariana Barber Perelló, i el seu primer celador Pascual Bordes Serra. Cap al 1910 s’instal·lava a Dénia un nou servei al carrer Marqués de Campo sobre el bar que cap els anys seixanta existia, un restaurant popular amb el títol de «El Quijote», ja desaparegut. L’explotava la companyia denominada «La Peninsular», la qual mantenia línia directa amb València i s’encarregava de donar entrada i sortida a la comunicació d’Espanya a través d’eixa línia, la qual cosa constituïa que el nou invent anava ja adquirint una gran difusió, complint una notable tasca social donat l’intens moviment comercial existent per aquells temps a Dénia i l’alt nivell exportador per l’activitat del magatzems deniers de la pansa i posteriorment d’altre tipus d’indústria. La citada «Peninsular» estava dirigida per Emilio Labastida i gaudia dels operadors Antonio Crespo i Salvador Ronda. En aquells moments funcionaven per separat les companyies privades «La Peninsular», que hem citat, i la urbana de Ricardo Vicent. Però pel 1921 varen fer fusió, per acord mutu, i alguns anys més tard, durant la Dictadura de Primo de Rivera es va crear a Madrid la «Compañía Telefónica Nacional de España», amb la seua política de concentració d’empreses, passant aquestes dues denieres a mans de l’Estat que considerava el telèfon com un servei eminentment polític, i en aquest sentit va posar en marxa un pla de nacionalitzacions amb la finalitat d’aconseguir una gran companyia nacional pública o quasi pública. La nova companyia es va instal·lar al carrer Cop número 3. Continuà augmentant el nombre d’abonats i ja en l’any 1924 arribaren a ser-ne 120, amb la particularitat de què el servei era utilitzat majoritàriament per firmes comercials i industrials, mentre no n’eren moltes les particulars.
Durant el període comprés entre 1924 i 1945, la companyia local utilitzava el sistema d’alimentació per bateries locals i en eixe mateix 1945 es passava al sistema de bateria central, ampliant la capacitat fins els 250 abonats. Segueix la transformació en pla ascendent fins arribar al 1066, quan s’inaugura la nova central automàtica, al carrer la Mar, amb la confluència amb Giménez Díaz. Aquella automatització suposava la creació de 1.200 línies i 5 cabines exteriors, a més d’un locutori amb 11 cabines. Va ser per eixos anys quan s’iniciava una veritable avalantxa de peticions de telèfons, degut al creixement de la ciutat, adoptant el sistema a part del comerç i la indústria local, també nombroses peticions de particulars, tant per a les vivendes del casc urbà com per al disseminat, arribant en 1978 als 4.000 abonats.
Al 1982 s’havia arribat a les 7.000 línies en ús, sense contar el gran nombre de peticions existents sense complimentar, 72 cabines urbanes distribuïdes per tota la població, i 3 locutoris, situats un al carrer Colón, un a la zona de Les Marines i el tercer a Les Rotes. Així i tot, i per conveniència de la Companyia Telefònica, va ser suprimit el locutori central ubicat al carrer la Mar, essent utilitzat aquest local per a instal·lacions i magatzem de les companyies.
En un principi la Telefònica, ubicada al carrer Cop, com hem dit, estava regentada per Paquita Armell, a la qual succeiria Teresa Sivera i les seues ajudants, quan comunicar-se amb l’exterior era una aventura difícil de comprendre per a les noves generacions. L’evolució, com tots sabem, ha sigut espectacular com ho demostren els equilibris que tothom fa amb el invent del mòbil. I aquí tallem.
