Una exposició recorre la història del complex sistema defensiu que va protegir la cosa dels atacs de pirates i corsaris des de mitjan segle XVI
La seva construcció es va finançar amb un impost a la seda, un bé de luxe i un dels productes més importants del regne
La por als pirates barbarescos, el control i la defensa del territori expliquen l’existència d’un complex sistema de torres de guaita en el litoral del Regne de València. Van ser erigides des de mitjan segle XVI i van actuar com a tals fins a finals del segle XVIII, quan les seves funcions, que no van deixar de ser de control, van tenir altres fins. El sistema no és únic. Al llarg del Mediterrani es poden trobar un bon nombre de talaies que es van construir davant l’amenaça de la pirateria i la invasió otomana des del nord d’Àfrica. No obstant això, la singularitat del model valencià va ser el seu sistema de finançament. Per a finançar els treballs, es va recórrer a un impost a la seda, el producte més important del Regne. L’impost va arribar a proporcionar 12.000 lliures anuals per a invertir-les en la defensa i va convertir el sistema en modèlic per a altres territoris.
Per a conèixer millor aquest apassionant món de torres, amenaces i senyals, l’exposició ‘De Temor i Seda’ convida al visitant a submergir-se en la seva història des del Museu de la Mar de Dénia. Luis Arcinieaga, director de la càtedra Demetrio Ribes de la Universitat de València i comissari de la mostra, defineix les torres de defensa de la costa com un element d’identitat del poble valencià. Formen part del seu paisatge cultural defensiu i en ell, Dénia i la Marina Alta tenen un protagonisme especial. La gran quantitat de cales del seu litoral el feien especialment fràgil davant la pirateria.
També la ciutat ha estat sempre un lloc estratègic, en bona part per ser un ancoratge natural segur i garantir l’estabilitat de les galeres, alguna cosa que pocs llocs podien oferir. Per al rei, les galeres són necessàries per a la defensa per mar i les pot moure d’un lloc a un altre. En canvi, els senyors territorials volen defenses fixes que protegisquen el seu territori. I les tindran.
En el territori valencià, en 500 quilòmetres de costa, Arcinieaga comptabilitza al voltant de 60 punts de vigilància, que van anar variant i que van ser importants objectius militars. Dos terços d’aquests punts de control eren torres de guaita. La resta, castells com el de Dénia, coves o llocs en altura, com el penyal d’Ifac, des dels quals es podia albirar l’arribada d’embarcacions enemigues. Normalment estaven situades cada 15 km, si bé en alguns casos la distància que les separava era tan sols de 3 km. N’hi va haver rodones i quadrades, construïdes amb tècniques de tàpia, carreu o maçoneria. Tot s’adaptava a les tècniques del moment, a les característiques de territori i, fins i tot, a construccions preexistents.
Les torres es comunicaven unes amb altres amb senyals que podien ser de fum, de foc, amb miralls o sonores. La paraula repicar, explicava el comissari de l’exposició a mode de curiositat, deriva d’aquests senyals i no del so de les campanes, com es pot creure de manera errònia.
“No eren elements aïllats, modestos i humils”, precisava el dijous en una conferència a la Biblioteca Municipal, “sinó elements d’un sistema complex, coordinat i ben articulat”. En el primer mapa del Regne de València que es coneix, el de Ortelius de 1584, es marquen els rius, les poblacions i les torres o talaies, no altres elements com les muntanyes, per exemple, el que dona compte de la seva transcendència.
S’accedia a les torres en altura i sempre hi havia en elles dos vigilants. Altres dues persones, a peu o a cavall, recorrien els camins de torre en torre controlant que no hi hagués cap perill. La majoria dels enginyers van ser italians, com Vespasiano Gonzaga, i els constructors, francesos.
La denominació que ha arribat als nostres dies no és en tots els casos l’original. Així, la Torre del Gerro es va dir inicialment de l’Aiguadolç i la de l’Almadrava, del Palmar.
El temor a l’atac del turc i dels corsaris i pirates barbarescos va ser gairebé una obsessió. Encara avui es conserven expressions relacionades amb aquesta por atroç. Servisquen d’exemple aquelles de “no hi ha moros en la costa” o “fa més por que una fragata de moros”. L’elevada presència de moriscos acreixia més aquest temor.
El comissari de l’exposició va assenyalar que la idea que el sistema de torres de defensa forma part d’un paisatge cultural ha quedat palès en els escuts de municipis com el de Dénia, on apareixen la torre (el castell) i la mar. Va funcionar fins a mitjan segle XVIII, quan moltes torres van passar al cos de carabiners. La seva missió va ser llavors la de controlar el contraban en les cales.
‘De temor i seda. Les talaies de la costa’ es pot visitar fins al 6 d’octubre en el Museu de la Mar de Dénia. La cap del Servei d’Arqueologia i Museus, Massu Sentí, destaca el rigor científic i multidisciplinari, però també didàctic, d’una mostra “que cal assaborir amb calma”. Els textos que acompanyen els elements gràfics estan escrits en tres llengües -valencià, castellà i anglès- i s’inclou a més un audiovisual amb imatges a vol de dron.
