Patricia Sentí Ribes ha dedicat tota la seua vida al ball. Va començar als 9 anys, en una època en què a penes hi havia mitjans per a ballar. Continua fent-ho amb la mateixa passió que el primer dia. Dirigeix l’Escola de Dansa que porta el seu nom, que aquest 28 de juny celebra la gala del seu 30 aniversari. Per ella han passat centenars de xiquetes i joves. Algunes han arribat lluny. Unes altres, ja adultes, continuen ballant amb ella. El seu és vocacional. I això es nota.
PREGUNTA: Vocació pel ball?
RESPOSTA: Això va en l’ADN. Els meus pares em van posar la primera música i em vaig posar a ballar. A mi em mou la dansa des que tinc ús de raó. No hi ha més. És una cosa inherent a la persona. Es neix o es fa? En el meu cas és de vena.
P: Això que va començar tard.
R: Els meus pares em van buscar una profe de dansa. No hi havia res a Dénia. Em van comprar un mallot i unes sabatilles que vaig destrossar a casa. Anava a solfeig, música, piano, però no a ballet. Als nou anys, vaig començar a la Casa de Cultura amb Elena Dunn. Amb ella, dins de la precarietat de l’època postfranquista, tota la pedrera a la qual pertany vam tenir sort. Vaig començar tard però quan una amb nou anys s’ho proposa, arriba. Jo tinc xiquetes que han començat amb dos anys i mig o tres i les trec a l’escenari en la gala. A algunes les tenim tota la vida. En els 30 anys de l’Escola de Dansa Patrícia Sentí hem tret moltes pedreres. El que fem les escoles privades té molt de valor. Tinc gent de 30 o 40 anys, que va començar amb mi i continua ballant amb mi, Ester Moya, Susana Nuez…
“En moments difícils, la dansa et rescata”
P: Què li ha aportat la dansa?
R: Tot. És la meva vida. Comentava amb la meva amiga Silvia Ortiz que nosaltres no podem parlar de jubilació. On comença Patricia acaba la dansa, on comença la dansa acaba Patricia. I si és el seu cas i l’art, el mateix. El ball t’ancora la vida, en moments meravellosos te l’exalta i en els que no ho són tant et rescata. Quan va morir la meva mare ho vaig passar molt malament; t’adones que et falten els dos, pare i mare, i tens una sensació d’orfandat que és terrible. En aquests moments la dansa et rescata. I al marge d’això, és una manera d’expressar-te, de viure, de cuidar-te… una forma de vida. Com va dir Rudolf Nureyev, ‘són les meves ales, és la meva presó’. Sempre els dic als meus alumnes que tot fluctua en la vida, els diners van i venen, els amics també… però tot el que poses dins de la motxilla, siga la dansa, tocar un instrument o un idioma, no t’ho llevarà mai ningú. En moments complicats, és un arma al teu favor. Però al mateix temps és un jou, perquè sempre ets presonera de la teva pròpia passió. Jo no puc escapar de la dansa. És angoixant viure amb aquesta dicotomia.
P: És complicat arribar lluny?
R: Jo volia fer la carrera de dansa, però a la fi dels 80 a Espanya era impossible viure de la dansa. Ho continua sent ara. No hi ha mitjans. Els meus alumnes continuen anant-se fora. Jo vaig tenir molta fortuna, a la meva casa em van donar suport al cent per cent, vaig estar en les millors escoles d’Espanya, amb Víctor Ullate a Madrid, m’han donat beques, he estat a Moscou, a Anglaterra… M’he pogut formar. Però d’aquí a estar en una companyia… I a Espanya no hi ha companyies estables
P: Sacrificis i renúncies, pel que es veu.
R: Una vida d’abnegació absoluta. Et deixes la vida, la família… Estic més hores amb els meus alumnes que amb els meus fills. Jo veia als meus fills a les nou del matí quan els deixava per a anar al col·le, de 24 en 24 hores, perquè torne a casa a les onze de la nit. Quan passe per davant de l’Acadèmia Manuel Lattur em dona alegria, veig que encara tenen la llum encesa i pense que encara hi ha qui acaba més tard. Però la vida et dona per a tot, per a sortir i gaudir dels fills. Sarna amb gust no pica, sí. Però sacrifici, molt.
P: Costa superar la por escènica?
R: Va a dies. Mai perd el respecte pel públic. Sense el públic no series ningú. En deu anys vam ser quatre vegades a Cholet i actuàvem durant quatre o cinc dies seguits. Aquí em vaig adonar que al tercer dia era distint. Qui està en una companyia professional actua davant el públic de forma continuada. En el cas de les meves alumnes, ho fan de gala en gala i en algun certamen. Sempre estan nervioses. Però la por escènica mai es perd del tot.
P: Ballarina i coreògrafa.
R: La part acadèmica és molt bonica però l’artística, la coreografia, és el que més m’agrada. Hi ha un abans i un després de George Balanchine. Va ser el precursor de la dansa neoclàssica i va deixar un llegat increïble. M’ha inspirat més que ningú. Quan entres en les noves eres, quan passes del segle XX al XXI, busseges i coneixes a nous coreògrafs. Jo he canviat la meva forma de coreografiar gràcies a ells, que són els qui m’inspiren. Aquí tenim a Nacho Duato. Amb tots els meus respectes, vaig fer una emulació del seu cant al Mediterrani, Arenal, que quadra molt amb la meva personalitat. Vas inspirant-te en els grans. A l’escola parlem de les meves coreografies ‘vintage’, les que vaig fer fa trenta anys, que les trec enguany en la gala. Però la meva evolució, perquè no deixes mai d’estudiar, em porta a les noves tendències en contemporània, que és el que més et sedueix i on ets més lliure a l’hora de coreografiar.
P: Continuen sent les companyies de l’est un referent?
R: Els grans temples de la dansa clàssica estaven en l’antiga URSS. Allí feien un filtre tremend i formaven als millors. Amb la caiguda de l’URSS neixen moltes companyies que aprofiten aquesta ‘marca de la casa’, però que no són el mateix. La qualitat és una altra.
“Espanya està produint els millors ballarins del món”
P: Tamara Rojo és una de les ballarines espanyoles més reconegudes.
R: Les millors companyies estan plenes d’espanyoles. Espanya està produint els millors ballarins del món. Tamara Rojo va ser companya meva en el Centre de Dansa Víctor Ullate a Madrid. Va estar en The Royal Ballet, va ser primera ballarina del English Nacional Ballet i ara és directora artística del San Francisco Ballet.
P: Hi ha edat per al ball? Alicia Alonso va ballar durant tota la seva vida.
R: I estava cega. Va morir amb gairebé cent anys i va ballar i va fer classe fins a gairebé el final. Pots fer-ho. Depèn de com estigues i t’hages cuidat. També que no hages parat mai. Jo no he parat. Estic molt en forma.
P: Per què els xiquets majoritàriament continuen volent ser futbolista i les xiquetes ballar?
R: Perquè la dansa requereix una sensibilitat que el futbol no. I la sensibilitat s’associa amb el gènere femení. Hi ha homes molt sensibles que ballen. Però són molt pocs i per això els tracten molt bé, tenen grans suports. La carrera de dansa és una carrera de rics, entre cometes. I els xics són els grans becats.
P: Professionalment, amb què ha gaudit més?
R: Uf! És molt difícil. He gaudit amb totes les meves coreografies. Podria quedar-me amb aquest canvi d’estil que he esmentat. Va ser quan va morir la meva mare. Vaig fer una catarsi total. Vaig muntar una obra contemporània amb una volta de rosca, amb un estil distint, inspirada en tot el que sentia. Els alumnes van entendre des del primer moment aquest nou llenguatge i com em sentia. Vam plorar junts. La coreografia, ‘Per Ana’, porta el nom de la meva mare.
““En les acadèmies fem el treball dur”
P: El panorama a Dénia ha canviat, ara hi ha diverses escoles de dansa.
R: Gràcies a totes les escoles, que parteixen de la pedrera d’Elena Dunn, Emilia Pla, Obdulia Díaz…, hem creat una veta de mercat que no existia i estem potenciant la dansa clàssica. Hi ha un moviment brutal. Des dels conservatoris ens fan l’ona a les acadèmies. Nosaltres no filtrem, passen tota la infància amb nosaltres i és aquí on fem el treball dur. Entren en el conservatori ja encarrilats.
“Hi ha vida més enllà de la dansa”
Molt personal
P: Ha ballat per a gaudir o per a arribar més lluny?
R: No, no. Jo havia de ballar. Estava escrit. És una necessitat física i espiritual.
P: Amb quin estil se sent més a gust?
R: Ballet clàssic cent per cent. És la base de tot. També gaudeix molt la dansa neoclàssica i contemporània. A Espanya es diu que el ballarí més complet és el que fa també dansa espanyola.
P: La veurem ballar en la gala?
R: M’encantaria. Ho he fet durant vint anys. Però porte moltes coses, coreògrafa, directora, professora… i ballar amb elles suposa estar a un nivell físic brutal, que ho estic. És complicat. Li estic pegant una volta.
P: Quin ha estat el seu major repte?
R: L’època de formació. La dificultat de cada curs, la dicotomia i els dubtes. Vaig compaginar els estudis amb el ball. Va ser difícil. Gràcies als meus pares vaig seguir endavant. Eren persones molt visionàries, de ment oberta. Em van donar totes les oportunitats.
P: A la seva casa hi havia un piano.
R: Gloria, Ana i jo el tocàvem.
P: I Massu?
R: Anava a la OJE! (riures).
P: Ho va deixar? Vostè, això del piano.
R: Tenia un nivell mitjà que em permetia gaudir. Però o aparcava la dansa o aparcava el piano.
P: Les germanes Sentí són molt artistes.
R: El meu pare també. I la meva mare. Ells van ser els que em van inculcar el meu amor per l’òpera.
P: Li queda temps per als entreteniments?
R: Poc. M’apassiona llegir, el cinema, caminar… els meus fills i la família. Els dedique tot el temps que puc. Hi ha vida més enllà de la dansa.
P: Li confereixen Les Rotes la pau que necessita?
R: La rota em salva la vida. És el meu pulmó de l’any. Arribe després de la gala per a passar l’estiu i a la setmana la meva germana diu que ja m’ha canviat la cara. Entre setmana estem tranquils però el cap de setmana, la casa s’ompli. Com els agradava als meus pares.
