Francisco Gómez de Sandoval i Rojas, V Marquès de Dénia, un personatge controvertit que va transformar la ciutat
A Francisco Gómez de Sandoval i Rojas, Duc de Lerma i V Marquès de Dénia, se li ha titllat d’especulador, corrupte, ambiciós, espavilat i manipulador. La seva, la de l’home més poderós del regnat de Felip III, és una figura controvertida, estudiada i criticada. Ningú pot negar que en el seu haver hi ha molt d’atreviment, el just i necessari per a menejar els fils del poder i aconseguir que el monarca accedís a moltes de les seves agosarades pretensions. Si la setmana passada Manuel Lomas parlava a Dénia del duc i el negoci de les galeres, aquesta setmana un altre historiador, en aquest cas de l’art, Ángel Campos-Perales, incidia en la transformació que va experimentar la ciutat en els vint anys que van transcórrer des del moment en què es va convertir en la mà dreta del rei (1598-99) i la seva caiguda en desgràcia (1618). Tot això, sense desemborsar un gallet de la seva butxaca.
Les actuacions del preferit de Felip III van ser encaminades en tot moment a satisfer les predileccions, gustos i necessitats del rei i el seu seguici. Ángel Campos-Perales va trencar així una llança en favor de Gómez de Sandoval i Rojas, la vida del qual va definir com a plena de contrastos i colors que van més enllà de la imatge d’un home corrupte i sense escrúpols. Ara bé, va afirmar també que va saber manipular la seva imatge per a presentar-se com un veritable monarca. Dos exemples clars: l’estàtua que va erigir enfront del seu palau a la part alta del castell de Dénia, que el va convertir en el primer noble espanyol que va tenir una escultura de cos sencer realitzada amb marbre de carrara, com si d’un rei es tractés; i el quadre que li va fer Rubens muntat a cavall que es conserva en el Museo del Prado, el primer retrat eqüestre a Europa d’algú que no pertanyia a la reialesa.
Però gràcies al duc, Dénia va rebre la visita del monarca en dues ocasions. La primera en 1599, amb motiu de les festes organitzades per a celebrar les dobles noces reals a València de Felip III i Margarita d’Àustria i d’Isabel Clara Eugenia i l’arxiduc Alberto. A Dénia va estar també Lope de Vega durant les celebracions i li va dedicar un poema, un privilegi que -com va remarcar l’historiador- tenen poques ciutats d’Espanya. Tornaria el rei en 1604 aprofitant la celebració de Corts a València. Es té constància per aquesta data del pagament que es va realitzar a l’arquitecte real Francisco de Mora per uns treballs realitzats a Dénia. Es desconeix en què van consistir però Campos-Perales considera la possibilitat que es construís un passadís que unís la part alta del castell -on estava el palau del duc- amb el port. D’aquesta manera, el monarca i el seu seguici podrien desplaçar-se sense ser vists per la població i s’evitarien situacions una miqueta vergonyoses com la d’aquella ocasió en què, afligit per unes fortes febres mentre gaudia d’una jornada de pesca de tonyines en l’almadrava, va haver de ser pujat en una cadira fins a les seves estances.
Del passadís, que degué ser bastant extens per a comunicar el palau amb el Pont de Fusta, on estava l’embarcador (al final del Carrer Pont), no ha quedat cap vestigi. Probablement, indica l’historiador, fos realitzat amb fustes, un material perible. Va haver-hi un altre passadís que va comunicar la tribuna privada del monarca dins de l’església situada a la Vila Vella amb el palau. Tampoc s’han trobat les restes d’aquesta construcció, que va poder ser destruïda durant la Guerra de Successió, com va ocórrer amb la vella església gòtica.
El monarca intentaria tornar a la ciutat en quatre ocasions més però, per causes que no estan del tot clares, i sobre les quals Ángel Campos-Perales s’ha proposat continuar investigant, no ho va fer. Per la correspondència europea, es coneix l’enviament de 8.000 escuts a Dénia per part del rei per a la reforma de l’antic palau medieval. La intenció era que la família reial fora testimoni en 1609 de l’expulsió dels moriscos des del port de Dénia; el palau era, sens dubte, una bona talaia.
El retrat eqüestre que li va fer Rubens va ser el primer a cavall a Europa d’un personatge que no formara part de la reialesa
En 1611, el rei va expressar de nou el seu desig de tornar per a veure les estances reals, segons una notícia publicada al desembre d’aquest any. Va ser la segona de quatre visites fallides. La tercera, en 1616, per a la celebració de Corts a Dénia, que havia rebut en 1612 el títol de ciutat. Per la documentació que es conserva en l’Arxiu Municipal, es coneixen els preparatius que es van fer (un pal·li, lluminàries, danses, corros de bous), si bé les Corts no es van arribar a celebrar. Va haver-hi una quarta temptativa en 1618 que tampoc es va materialitzar.
“El que és clar”, afirmava Ángel Campos-Perales, “és que en l’agenda del monarca sempre va estar visitar la ciutat”. I el seu favorit, va voler tenir-la sempre a punt per a donar satisfacció a les seves necessitats.
Les obres
Entre les transformacions que va experimentar Dénia atribuïbles al Duc de Lerma figuren la construcció del convent de franciscans de Sant Antoni (1587) i el de les agustines (1604). També es van construir unes cotxeres per a les carrosses reals en el port (l’edifici d’Els Magazinos) i es va reformar el Pont de Fusta per als passejos del rei. Es coneix el nom del mestre d’obres de les cotxeres, Juan de Chávarri -que va treballar també en el Convent de l’Encarnació de Madrid a les ordres de Fra Alberto de la Madre de Dios, un dels arquitectes espanyols més importants del segle XVII-, així com els terminis de construcció. L’edifici, que segons l’historiador va poder ser idea del cèlebre arquitecte, acabaria convertint-se en duana.
Perquè els carros castellans -de dimensions distintes- poguessin accedir a la ciutat, es va reformar també la Porta de Terra o d’Ondara (Carrer Major). I evidentment, es van fer obres de reforma en el palau del duc. De destacar són l’escala monumental que es construeix i l’adequació de les estances reals, amb vista a la mar i balcons de ferro amb boles de bronze. Als jardins es va fer una gran inversió, 16.500 reals amb els quals calia fer front a la preparació del terreny, la plantació i la pujada de l’aigua fins al Verger Alt, en la part alta del castell.
Es van portar plantes aromàtiques i fruiteres de Mallorca i es va comptar amb els serveis del jardiner del Regne de València, Juan Salvador Nájer. Els jardins seiren objecte d’escarn perquè van suposar una gran despesa i mai van ser utilitzats.
L’inventariat que va realitzar una besneta del duc sobre els béns mobles del palau en 1647 ha permès conèixer detalls de com eren el saló i la galeria real. Per exemple, 40 quadres amb imatges de ciutats europees penjaven de les seves parets, regal del virrei de l’illa de Mallorca, Carlos Coloma.
Com si d’un rei es tractés, va ser el primer noble que va tenir una escultura de marbre de cos sencer
Les obres inclourien la instal·lació d’una estàtua de marbre del Duc de Lerma de grans dimensions en 1613 en la part alta del castell. Va ser encarregada per l’ambaixador espanyol a Gènova a l’italià Giuseppe Carlone un any abans i no sols podia contemplar-se des de gran part de la ciutat, també des de la mar. L’estàtua, en la qual el duc apareix amb el bastó de comandament en una mà i una espasa en l’altra, va desaparèixer a principis del segle XIX i encara avui es desconeix on va anar a parar. Havia estat reclamada pel Duc de Medinaceli i la hipòtesi d’Ángel Campos-Perales és que encara es conserva en algun lloc.
Com a anècdota, l’historiador va contar que un soldat que va errar el tret durant unes pràctiques de tir li va destrossar la barbeta; evidentment, l’error li va costar la vida. A mode de curiositat, va indicar també que l’escultura es va poder contemplar fins i tot uns anys abans que l’estàtua eqüestre de Felip III que està situada actualment en el centre de la Plaça Major de Madrid.
Les campanyes constructives es van finançar a compte de la Renda de la Santa Creuada del Regne de València (la campanya de 1609) i de la Renda del Rei (la mampresa entre 1616 i 1618). Al duc, com era d’imaginar, el negoci li va sortir rodó. Detalls d’una vida “no sols en blanc i negre, sinó plena de contrastos i aportacions a Dénia i a l’art”, puntualitzava el ponent.
