Quico Llopis, de Benissa, guanya el premi Bernat Capó de recerca i difusió de la cultura popular
El Castell d’Alaquàs va ser l’escenari, fa uns dies, del lliurament del Premi Bernat Capó de recerca i difusió de la cultura popular que promou el Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València, l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud i l’Ajuntament d’Alaquàs. La convocatòria porta el nom d’un insigne escriptor i periodista de Benissa i el guardó de 2025 correspon a un jove del mateix poble, Quico Llopis, pel treball titulat Gent de Carro. El premi està valorat en 6.000 euros i suposa la publicació del text per l’Editorial Bullent -que veurà la llum a l’abril de 2026-, així com el lliurament d’una estàtua feta per l’artista valencià Artur Heras.
Gent de Carro és, si més no, un projecte de dignificació dels llauradors i la cultura del cavall agrícola valencià. I tot perquè la cultura popular, aquella que Bernat Capó tant va estimar i estudiar, sembla que necessita ser explicada i difosa, i més en els temps que corren i com de ràpid canvia el món. Però les coses del poble, les maneres de fer i de sentir de la gent de “la terreta” ens arrelen i ens donen identitat i seguretat. Eixa és la sensació que et queda quan parles amb Quico Llopis, un jove que sap molt bé per on xafa. “Les coses antigues no tenen perquè ser velles i, de fet, encara tenen utilitat a hores d’ara”, diu amb seguretat i convençut al 100%. 
La bona qüestió és que això d’escriure llibres, fer exposicions, documentals, xerrades i altres coses no és fruit de la casualitat sinó, més aviat, de la causalitat. I tot perquè Llopis viu la vida que vol viure i això és tot un privilegi. Ho ha manat des de ben menut i ho porta en l’ADN gràcies a l’herència transmesa dels avantpassats. De fet, la Quadra Llopis -Ivars “Benavent”, com se la coneix en el món del carro, situada al camp, a la partida de Bellita, és un projecte de vida familiar que Quico comparteix amb el pare, la mare i les dues germanes. No cal res més que llegir unes lletres extretes de la seua pàgina de facebook arran del lliurament del premi Bernat Capó: “l’honor no és ego ni fama. No és aplaudiment ni estatus. L’honor és mirar-te a tu mateix i saber que eres la persona que volies ser. I que, encara que has passat mals i bons moments, has mantingut la dignitat”.
IDIOSINCRASIA VALENCIANA
Això del carro, com s’ha esmentat abans, ho porta en la sang i ho viu de valent. Llopis té molta informació sobre el tema i s’ha bolcat en un llibre que ompli un buit i esdevé un marc conceptual per a futures generacions. A terres catalanes sí hi ha una obra de referència, Guarniments i carruatges a Catalunya, de Josep Fabré i Nin, i calia tindre una semblant per al nostre territori. “Es tracta d’una cultura de transmissió oral que es perd”, diu el de Benissa. “La cosa era”, continua, “aglutinar-ho tot però no era possible perquè hi havia un nombre determinat de pàgines”. La idea era parlar d’oficis, guarniments, carros i de les pràctiques tradicionals de cultiu. “Però s’ha arribat a on s’ha pogut”, diu, tot i que, alhora, confessa que ja té al cap més projectes de cara al 2026.
A tall d’exemple, en l’apartat dels guarniments explica les parts que té cada peça, perquè serveix i com s’enganxa. A més, dedica un apartat als carros típics que circulaven en les terres valencianes perquè, de fet, cada ofici en tenia un de concret. I tracta també les eines de secà i de l’horta i fa una menció especial a la Volta en Carro, que va idear Miquel Crespo, Catxapí, allà per l’any 1986, i al tir i arrossegament. “Avui en dia”, comenta Llopis, “els carros encara transiten per la carretera i hi ha afició gràcies a estes dues pràctiques”.
Quico pensa que hi ha una manca de consciència d’identitat pel que fa a la preservació de la cultura del carro. Ara, amb el seu llibre, busca guardar un fragment de la idiosincràsia valenciana i la vinculació especial entre les classes populars i els cavalls, en un relat evolutiu de tot el món del cavall agrícola valencià fins als nostres dies justificat amb fotos i entrevistes.
Paraules, eines de camp i objectes que ja no són d’ús quotidià corrien el risc evident de perdre’s. “Tot això és una llàstima perquè formen part de la nostra cultura. Ara tot quedarà com a marc conceptual per si algú en necessita informació”, conclou Llopis. Saben què són els morralets? I que els cavalls portaven a les potes uns peücs que eren pneumàtics tallats fi que no relliscaren? I de forcats, xarugues i altres aparells emprats pels traginers? Tot això i més està escrit per a sempre en Gent de Carro, que serà presentat a la Fira del Llibre de València de l’any que ve. No cal més que esperar uns mesos per a tindre’l en les mans i llegir-lo.
