“Crec que s’han oblidat de mi i en estos 34 anys mai m’han dit: anem a canviar-te”
JOSÉ VICENTE BOLTA 
Als seus 74 anys, Miguel Gavilá se sent amb forces i il·lusió de continuar al capdavant de la Parròquia de San Miguel Arcàngel de Dénia. Es podria jubilar d’ací a uns anys, però no sembla que vaja a ser així. Gavilá és un cas poc freqüent de l’Arxidiòcesi perquè s’ha mantingut en el mateix lloc des de setembre de 1990, quan es va fundar la parròquia.
P: És difícil afrontar la Setmana Santa en una societat on els valors religiosos estan apartats?
R: L’ambient de la societat de hui indubtablement és molt diferent i pràcticament no s’assembla en res a l’ambient de fa 50 o 60 anys o al de la meua infància. En l’època anterior pesava molt la pressió social. Tothom era cristià catòlic a Espanya i ara mateix vivim en una societat indiferent a la religió. Tal vegada a vegades és preferible que algú estiga en contra, amb la qual cosa pots entrar en debat. Lògicament, la repercussió social de la Setmana Santa en la societat en la qual vivim queda reduïda a l’àmbit d’aquells que tenen una consciència religiosa i a més es consideren cristians practicants. La Setmana Santa té una vistositat exterior i la riquesa de la litúrgia queda tancada en el temple i en els quals acudixen al temple.
P: I què és el que ocorre?
R: Que la Setmana Santa té actes molt arrelats de religiositat popular, té una vistositat sigues creient o no. A la gent li agrada veure-ho com a espectacle.
P: No és el mateix anar a veure una desfilada de moros i cristians que una processó.
R: No és el mateix. Llavors què passa? Que l’actitud del qual s’està manifestant és una actitud de fe, de creient, que dona testimoniatge davant la societat del que ell cree. Aquell que ho veu pot tindre molts interrogants, pot prendre una postura de respecte o de rebuig. Temps arrere, era impensable que quan passava una processó pel carrer la gent no s’alçara, no fera el senyal de la creu i no guardara silenci. Hui, anem pel carrer, ens trobem amb una terrassa d’un barri on la gent està asseguda, prenent la seua beguda o xarrant i jo no puc exigir al que està assegut en una terrassa que calle i que es pose dret, perquè ell té la seua llibertat d’actuar com vulga. I ell tampoc em pot exigir a mi que em retire del carrer, perquè jo estic fent un acte del qual també socialment he demanat un permís per a transitar pel carrer i manifestar allò que jo crec. Si hi ha educació, tal vegada la persona que està asseguda guardarà un poc de silenci, mirarà, però si és indiferent, perquè passa olímpicament del tema i ja està, què farem?
P: Quan es va fundar la Parròquia de San Miguel es van introduir actes que no s’havien celebrat mai a Dénia. Va haver-hi veus en contra.
R: En aquella época Canfali em deia Pare Processons. M’ho vaig prendre amb humor perquè lògicament la meua vida no es definix per fer processons.
P: Per què va sorgir aquella programació tan extensa?
R: La primera cosa que tinc clara és que la fe s’ha de manifestar exteriorment. Jo vaig observar que en tota esta barriada no hi havia ambient de Setmana Santa i tot quedava centralitzat en el centre de Dénia i en dos actes de religiositat popular: el viacrucis al castell, que és un recinte tancat, i la processó del divendres Sant centre de Dénia. Amb el Consell Pastoral i els catequistes pensem que necessitàvem que esta zona sonara i la solució era recórrer a una tradició. Llavors iniciem la processó del diumenge de Rams, la del Dijous Sant de Silenci i la de la Trobada. Després es va afegir, al cap de pocs anys, perquè fa ja 25 o 26 anys i he perdut el compte, la Representació de la Passió.
P: Que es realitzarà dilluns que ve. Què té de significativa esta representació?
R: El grup pot variar d’un any per un altre, però enguany, per exemple, són 70 actors de totes les edats. El que es pretén és oferir a aquell que vaja a veure-ho una representació de la passió, dels últims moments de la vida de Jesús i de la seua resurrecció, com una motivació més dins de l’ambient de la Setmana Santa. És clar que no hi ha cap actor professional, tots són voluntaris, però sí que és cert que tot això comporta passar-nos pràcticament la quaresma assajant. El moment de la representació té una doble vivència per als quals el representen, que han d’identificar-se, i també el testimoniatge i la presentació davant els espectadors d’eixe moment de la vida de Jesús.
P: Quins són els seus desafiaments com a rector?
R: El conéixer i el que et coneguen, això és un repte, perquè el sacerdot és un punt de referència. És veritat que jo vaig vestit de normal, no utilitze el clergyman, però la gent m’identifica com a sacerdot. Llavors, et saluden, et coneixen, et pregunten. La segona cosa és que la parròquia, la qual cosa és l’edifici, la institució, siga un punt de referència. A més, nosaltres vam posar església catòlica en la façana parròquia San Miguel. Perquè en els principis, quan estàvem en el baix, per a molts allò era la cotxera o la secta. I un altre repte és que tot aquell que vinga ací s’isca content, siga pel que siga. No és fàcil perquè depén de l’actitud en la qual moltes vegades et trobes tu i de l’actitud d’aquell que ve. Però que tot aquell que vinga a la parròquia, siga pel motiu que siga, encara que no aconseguisca el que vulga, isca amb la sensació que ha rebut atenció, afecte, comprensió i que la porta la té oberta. Sempre he pensat que, si algú va a l’església i ix content, pot ser que torne. Si ix cabrejat, és molt difícil que torne.
P: S’identifica amb algun corrent dins de l’església actual?
R: Jo m’identifique amb la línia del Papa Francesc. Amb això està tot dit. I no tinc cap enyorança del passat.
P: El següent Papa ha de ser distint, com per exemple un d’Àfrica?
R: El que puga eixir, no tinc ni idea.
P: I a nivell social quina labor es fa?
R: La parròquia té instituïda Càritas. Càritas no és una ONG, Càritas és essència de la vida d’església. Ara, en el que va d’any, estem atenent en esta barriada a 36 famílies, a les quals mensualment, a través de la targeta solidària, se’ls aporta una quantitat de diners perquè la gasten en alimentació o en allò que urgent per a ells eixa labor està
P: Clar, no solament realitzen les misses i enterraments.
R: La gent pensa l’única faena que té el capellà és fer la missa, ja està. O si hi ha un enterrament, si hi ha unes noces, les coses puntuals. Això és el que es veu. Però hi ha molt més. Durant 25 anys hem estat fent l’escola d’estiu i ací es ficaven 200 i 300 xiquets cada dia. Jo no sé com ho aconseguim. Per descomptat, gràcies a Déu mai va passar res que poguera haver-nos extorquit. Però bo, hi havia un bon ambient. Va vindre la pandèmia i això es va desmuntar perquè ja no podíem fer-ho. Després va vindre el tema de les obres i com tot és lent, al final ja ens hem desconnectat d’això. Però era una acció social. Fa 25 anys no hi havia cap activitat d’estiu per als xiquets. Nosaltres percebem que hi havia un problema laboral, de reconciliació familiar, d’on deixar als xiquets i comencem a fer la ludoteca en el baix on estàvem.\
P: Li han intentat apartar alguna vegada com a rector de San Miguel? Perquè és difícil estar en el mateixos lloc tants anys.
R: Jo crec que s’han oblidat de mi. Don Miguel Roca, que en pau descanse, que era arquebisbe en aquella època, em va manar amb la missió de crear una parròquia a Dénia i en esta zona en concret. Hi ha hagut sacerdots, als quals també se’ls ha manat la mateixa missió i per la circumstància que siguen, totes dignes i respectables, perquè han estat tres o quatre anys i han dit: em vaig, vull canviar. O els han proposat un canvi. En estos 34 anys no m’han dit: et canviarem. Per alguna cosa serà. També és veritat que jo vaig arribar ací amb acabats de complir 40 anys, ara tinc ja 74, compliré. Em queda poc per al terme de jubilació.
P: Quan serà?
R: Oficialment jo he de presentar la jubilació als 75 anys. Normalment què sol ocórrer? Perquè si et trobes físicament estable i encara funciones, diguem, per a aguantar els envits, perquè aguantes fins als 80. Als 80 ja has de deixar tota responsabilitat. De moment soc ací i estic molt feliç.\
MOLT PERSONAL
P: El moment més grat en tots estos anys?
R: Per exemple, quan vaig celebrar el 25 aniversari del meu orde sacerdotal. Jo mai esperava que la parròquia organitzara l’esdeveniment que va realitzar per eixe motiu. Va vindre gent de tots els pobles on havia estat anteriorment, ho van organitzar tot: els detalls de la missa, el menjar, regals, discursos. Em vaig quedar un poc molt desencaixat. Eixe dia entre molts altres.
P: I el pitjor?
R: Quan cal pagar al banc (riures). L’inici va ser complicat per la novetat d’una nova parròquia i per la mentalitat de la gent feta a un costum determinat. Era un poc dolorós veure que veïns de l’entorn d’on estàvem situats no volien per res del món vindre a la parròquia perquè ells eren de l’altra parròquia o d’on fora. Llavors això en el fons et sabia greu, perquè veies una visió d’església molt tancada, un poc oberta, i això perquè humanament et feia mal. Ara això no ocorre.
P: Hi ha bona relació amb els altres rectors?
R: Sí, sí, indubtablement. És clar que cada parròquia té les seues característiques pròpies i totes molt respectables, perquè és una manera de fer pastoral, d’enfocar les coses i tal.
P: Es prepara un sacerdot per a la Setmana Santa de manera especial?
R: Si tu ho vius, transmets el que estàs vivint. No es tracta de parlar bé i de pronunciar un gran discurs, són que està l’actitud personal. Les paraules se les emporta el vent, el que queda és el testimoniatge de la vida. I, si no hi ha vivència, no hi ha testimoniatge. Al final, el perill que tens és el de convertir-te en un funcionari. Amb tots els respectes als funcionaris. A vegades, he comentat: Si jo fera la missa conforme em contesteu, seria un avorriment. A més, quan el sermó és llarg, als cinc minuts, tothom desconnecta. Si damunt és monòton en la dicció i complicadíssim en el que estàs dient, no agafes el fil de la pel·lícula.
P: Què fa un capellà com vosté en les seues estones lliures?
R: La deformació professional fa que no desconnectes mai. Però, a mi m’agrada caminar. Tots els dies em vaig una hora a caminar per la platja. M’agrada viatjar, escoltar música clàssica, el món de l’art, la cultura, eixes coses. Viatjar t’ensenya, perquè és una assignatura de la vida que t’ensenya que el que ací és intocable, allà no té importància.
GAVILA
