Continuant amb les cites sobre les activitats escolars pel temps de la República direm que per aquells anys trenta era considerada obligatòria l’assistència a classes dels xiquets i els mestres tenien l’obligació de passar a l’Ajuntament cada mes la llista de les faltes dels alumnes a les classes. Com resulta que venien faltant molts xiquets, l’Alcaldia dictava un ban fent pública l’obligació d’assistir-hi en pro de la cultura ciutadana i anunciant que aplicarien multes als xiquets i xiquetes en edat escolar qeu trobaren pels carrers vagabundeixant. Però per l’escassesa de locals per a llogar, pel 1933 es clausuraven, per males condicions, una graduada de xiquetes amb 4 seccions, una unitària també de xiquetes i 2 unitàries de xiquets. I també pensaven que calia clausurar-se altres. Un autèntic caos. Pel 1934 la Inspecció Provincial d’ensenyament feia seguir a l’Ajuntament de Dénia les ordres del ministre d’Instrucció Pública, i després de feta una Inspecció, manifestant que Dénia, amb l’existència de 15 escoles nacionals, necessitava de 9 escoles més, en raó del cens, perquè les 15 que tenia resultaven insuficients. I l’Inspector afegia que s’havien d’obrir les 7 escoles clausurades, ben prompte, mentre es portava a terme la construcció dels edificis. Una construcció que es va quedar a l’aire per diverses causes, una d’elles el de l’aparició dels sublevats franquestes i la guerra. Ja pel 1933 l’Ajuntament tenia al seu abast els plànols d’un grup escolar de 17 seccions 8 per a xiquetes, 8 per a xiquets, i 1 de pàrvuls, un projecte del capità d’enginyers, denier, Sebastiàn Catalá Cuadrado. Pura utopia, sense diners que potenciaren la voluntat de tots. Per a donar-li una sortida elemental ràpida volgueren aprofitar la cessió a l’Estat per part de Josefa Bisquert Tomás, viuda de Bautista Doménech, de l’edifici en construcció del Gran Hotel. Per a dur a terme aquesta alternativa es dirigiren a Madrid pressionant amb aquella oferta, que no es va realitzar quan, ja cap a finals de 1935, va ser rebutjada per considerar que l’immoble no reunia les condicions adequades per a la instal·lació de les aules. Pel febrer d’aquell 1935 estava funcionant l’escola del Pòsit de Pescadors. Vivíem en una total confusió, sense poder mamprendre la construcció d’edificis per a ubicar les escoles públiques i anar bandant d’un local llogat a l’altre, de males condicions sanitàries. La Junta Local de Sanitat feia seguir a l’Ajuntament un escrit tot insistint en les deplorables condicions higièniques dels locals utilitzats per a l’ensenyament. L’alcaldia, per la seua banda, donava compte d’aquella lamentable situació al Govern Civil i a l’Inspector Provincial d’Ensenyament. Aquest no donava tampoc cap solució. Hagueren de clausurar unes 9 escoles durant el curs 1935-1936, al temps que tancaven també les escoles religioses dels Maristes i de les monges Carmelites, després de les eleccions de febrer del 1936. Pel mes de maig d’aquell any, la Inspecció Provincial de 1ª Ensenyança aprovava el trasllat de les escoles graduades per a xiquets i xiquetes al local del carrer la Mar, propietat de la família Morand. I les unitàries de xiquets números 1,2 i 3, a l’edifici de José Salort, ubicat al costat de l’església de l’Assumpció, mentre que la unitària per a xiquetes nº 1 s’instal·lava al costat de l’Ajuntament. Per cert que el número 1 per a xiquets, a l’agost d’aquell 1936, ja en l’esclat de la guerra, era dedicat a “Francisco Ferrer i Guàrdia”, el destacat pedagog racionalista i revolucionari espanyol, que havia fundat a Barcelona l’Escola Moderna i a París la Lliga Internacional per a l’educació racional de la infància. Els edificis dels Maristes i les Carmelites, una vegada abandonats per aquelles Ordes religioses, s’ocuparen per a les escoles públiques. Tant en aquests locals com al de les Graduades, a més dels mestres, ja embarcats en el conflicte bèl·lic, comptaven amb la col·laboració d’alguns joves amb preparació. El que açò us recorda, va rebre l’ensenyament de Baltasar Hernández, a les Graduades; i de Paco Bisquert, a l’edifici de les Monges, a més del mestre Manuel Oliva al col·legi dels Maristes. I això es produiria en un temps breu i confús, passant d’un lloc a l’altre, quan nosaltres érem uns infants d’uns sis anys, però que no volíem abandonar la nostra formació, en la que tota la societat i el govern republicà, mantenien la seua voluntat, malgrat les circumstàncies dramàtiques del moment. El període republicà el podríem resumir en l’educació com un dels principals motius de polèmica, pel seu caràcter socialitzador i la seus influència en la formació de l’individu que tenia en la mateixa educació la clau. L’últim episodi de la introducció del laïcisme a l’escola pública fou la supressió de l’ensenyament de la religió als centre depenents del Ministeri d’Instrucció Pública, pel decret de l’u de març de 1932. Ja pel 23 de juny de 1931 un decret havia establert un pla quinquenal per a la creació de 7.000 escoles el primer any i 5.000 cada any restant del quinqueni. Per a això s’aprovava un crèdit de 400 milions de pessetes. En aquell moment existien 35.716 escoles i se’n feien necessàries 27.151 més. Durant l’anomenat “bienni negre” es va produir, una vegada més, un retrocés. La dreta dominant, per ordre de 1/8/1934 prohibia la coeducació a les escoles primàries implantada a petició d’inspectors. Però creiem que la nostra croniqueta s’està fent un poc llarga i voldríem tallar-la aquí recordant que, després de tantes intentones de dotar Dénia d’una escola com calia, amb edifici propi, això no s’aconseguiria fins l’octubre de 1957, amb la inauguració del Grup Escolar Carvantes. Mentrestant havíem patit a la postguerra amb l’oprobi de l’ocupació de l’Escoles Graduades del carrer la Mar per a convertir-la en presó dels republicans, el mateix que feren en els soterranis de la residència dels Maristes. I damunt, deixant sense classes tots els col.legis de la província fins després de l’estiu, seguint les instruccions de la Inspectora en Cap de 1ª Ensenyança de la Província. Era la guinda de la repressió, a esquenes d’una cosa tan notable com d’Educació.
