Aqüeductes, fonts, safareigs, molins hidràulics, assuts i preses constitueixen un ric patrimoni i, alhora, són una mostra de l’enginy de l’home per aprofitar i gestionar l’aigua de forma eficient. El dissabte passat, 22 de març, es commemorava el Dia de l’Aigua amb una ruta a Xaló guiada pel cronista de la vila, Jaume Noguera, i promoguda per la Plataforma Salvem la Vall. Un recorregut pel poble a fi de conèixer de primera mà el llegat de l’aigua i com les diferents infraestructures influïren en el quefer diari de la població.
El lloc de trobada va ser l’assut de la Xopada que ja estava operatiu en l’any 1847. L’aigua embassada en aquest assut era portada a través d’una séquia -hui ja desapareguda- fins a la bassa del molí del Giner. Aquesta conducció es deia séquia mare o major i ha donat nom al pla de la Séquia. El molí porta eixe nom perquè era propietat de Gabriel Giner Montaner, alcalde de Xaló a començaments del segle XX. Hi havia tres molins hidràulics més, el de Tarafa, el molí Nou i el de Llíber. Tots quatre aprofitaven les aigües del riu Xaló per a moure les seues moles, ja que la situació del poble al fons d’una vall encerclada de muntanyes no permet que el vent bufe amb la força requerida per a la instal·lació de molins eòlics. El Molí de Giner, segons va dir Noguera, va rebre altres denominacions com Molí del Lloc i Molí del Poble. A hores d’ara, és un edifici de propietat municipal que s’ha restaurat com a Casa de Cultura.
La coneguda Bassa dels Arcs -per la seua estructura- en realitat es diu dels Xopena, el malnom de la família de Francesc Llopis Alvarado. No se sap a ciència certa si va ser construïda pel pare o el fill, ja que tots dos eren obrers ben qualificats. El Francesc fill va començar a obrar amb el seu pare quan encara era un adolescent. Ja d’adult, seria alcalde de Xaló durant almenys dos mandats i va ser l’encarregat que s’aplicaren correctament les alineacions dels carrers fixades al plànol de 1847. Era un home ric i, fins i tot va adquirir una finca a Sidi Bel Abbès, a Algèria. 
Una altra fita important és el Pou de les Figueretes, un dels cinc pous de font que proveïa d’aigua als veïns de Xaló abans que l’ajuntament instal·lara la xarxa d’aigua potable. Els altres pous comunals eren el de l’Assegador, el de la Basseta, el del camí de Passula i el del Sequier. Tret d’aquest, que està soterrat, tots els altres pous han estat restaurats. En la documentació històrica, les referències al Pou de les Figueretes són constants perquè, de fet, se n’han conservat dels segles XVII, XVIII i XIX. “En el Llibre dels Jurats de Xaló, n’hi ha una de ben curiosa”, comenta Noguera. “L’any 1632”, continua, “Martí Server i Joan-Miquel Serra, dos veïns de Xaló, es van encarregar de netejar el pou i, per aquesta faena, els jurats els van pagar la quantitat de quatre diners”. I un altra. El 21 de febrer de 1847, l’Ajuntament de Xaló va acordar donar-li més amplitud al Pou de les Figueretes a causa de l’imminent perill en què estaven les dones quan treien l’aigua”.
Aquest llegat hidràulic demostra com els habitants de la Marina Alta -en aquest cas de Xaló- han sabut adaptar-se a un medi amb recursos hídrics limitats. Moltes d’aquestes infraestructures estan en desús però encara formen part del paisatge i la història de la comarca.
