Les restes del primer exhumat de les fosses d’Alacant que arriben a Dénia descansen ja al costat dels de la seua esposa en el cementeri
Vida Calafat Pérez tenia només dos anys quan van afusellar al seu pare, el 30 de novembre de 1940. Va ser a Alacant, on havia estat traslladat el dia anterior des de la presó de Dénia. Ella no guarda records d’ell perquè era molt menuda. Pràcticament no el va conèixer. Però sí que recorda tot allò per què va haver de passar per ser filla de qui era. Marcades, assenyalades i apartades, ella i la seua mare van tirar endavant a base de treball i de lluita. Mai es van rendir ni van donar res per perdut. Fa només uns dies, als 87 anys, ha pogut fer realitat el major desig de la seua mare: portar a Silvestre a casa.
Han hagut de passar 85 anys perquè el cos de Silvestre Calafat Mengual haja rebut una sepultura digna. Les seues restes descansen des de mitjan març en el cementiri de Dénia al costat dels de la seua esposa, Rosa Pérez Rodríguez. Ha estat el primer exhumat de les fosses d’Alacant que ha tornat a Dénia. El procés ha estat llarg però ha valgut la pena. “Ja el tinc on jo volia, a sa casa i al costat de la meua mare”, diu Vida.
No se li va donar publicitat ni es va celebrar una cerimònia pomposa. Silvestre va ser enterrat en la intimitat. A la cerimònia van assistir, a més de Vida, les seves dues filles, la seva neta i el seu gendre, tots ells desplaçats des d’Alemanya. Els van acompanyar el pastor evangèlic Jorge Pastor, que va oficiar la cerimònia, dos arqueòlegs de l’equip de Drakkar Consultors, que ha dut a terme les exhumacions de la fossa 14, i dos representants de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme del Cementeri d’Alacant (AFRFCA). Va ser un acte de comiat però també, com va dir el pastor, “de dignitat i justícia”. Si la pluja s’associa als dies tristos, en aquest cas va acompanyar una jornada de felicitat. Perquè aquest dia, Vida va descansar.
Enrere van quedar les proves d’ADN, la burocràcia, la paperassa i els tràmits oficials. Un procés llarg que es va iniciar en 2021, quan l’associació, en un intent de trobar als familiars, va difondre la llista dels cossos dels republicans assassinats després de la fi de la guerra que van ser llançats a les fosses d’Alacant que s’anaven a excavar.
El principi de la fi
Vida Calafat viu des de fa molts anys a Alemanya, on va refer la seua vida després de perdre el seu primer marit en un accident fatídic. No ha perdut mai el contacte amb Dénia, on ella i el seu segon espós han passat llargues temporades. Ella i la seua mare han professat la religió evangèlica i durant la seua estada a la ciutat, a la seua casa del Carrer Fora Mur, ha mantingut viva la relació amb Jorge Pastor i la seua església. Va ser precisament ell qui es va adonar que en la llista que va difondre l’associació de represaliats figurava el nom del seu pare. La va buscar i li ho va comunicar, i ella va veure l’oportunitat de fer realitat el somni de Rosa. “En aquest moment se’m va obrir el cel”, assenyala. “Jo he estat molt escassa de família i l’associació”, afegeix, “és per a mi com una família”. David, el seu fill, va contactar amb AFRFCA i aquí va començar tot.
El camí no ha estat fàcil. Hi ha hagut moments durs, d’incertesa, de pensar que tot estava perdut. Ha estat en aquests moments, quan creia que tocava fons, “quan ells m’han aixecat”. A l’associació i a la seva església els està especialment agraïts, “perquè sense la seua ajuda tal vegada no hauria estat possible portar al meu pare de retorn a casa”.
“Vaig ser educada per a no créixer en l’odi” (Vida Calafat)
Va voler la casualitat que durant un dels seus viatges a Dénia s’excavés la fossa 14. Va manifestar el seu desig de visitar el cementiri d’Alacant i va quedar amb la secretària de l’associació, Fani de Haro, que es va oferir a acompanyar-la. Per un imprevist d’última hora van haver de retardar la visita l’endemà. Just estant elles allí, mentre es feien els treballs d’exhumació dels últims cossos de la fossa, va aparèixer l’esquelet del seu pare. En haver-se pogut identificar les altres restes per la informació de què es disposava -si a algun li faltava algun membre, per exemple- van saber que el cos de Silvestre era el que estava més a baix. La impressió, recorda, va ser molt gran.
Una manta en el balcó
Silvestre Calafat Mengual, fill del primer alcalde de la II República, José Calafat Cabrera, era mecànic naval i de cotxes. La seua mare li contava a Vida que, pel seu treball, havia viatjat a llocs com Algèria, Casa Blanca o Costa d’Ivori. En la postguerra, mare i filla van passar moltes dificultats econòmiques. Van sofrir el buit de bona part de la societat i no van trobar el suport familiar que necessitaven. Van treballar intensament. La seua mare en una fàbrica de joguines. Ella cosint, en el camp i en els magatzems de pansa, “en el que sortís”. Però la situació econòmica continuava sent precària i es van veure obligades a vendre els objectes i records que el seu pare va portar dels seus viatges. Gairebé tots. Perquè ella encara conserva dos elefants d’ivori als quals tenia especial afecte i una preciosa manta que va portar de Fernando Poo.
“Mai vaig voler venjar-me ni aixecar pólvora, només justícia” (Vida Calafat)
Malgrat les dificultats, assegura que “em van educar perquè no creixés en l’odi” i que, davant el rebuig de què va ser objecte de menuda, sempre va mantenir l’orgull de ser qui era.
El nom li’l va posar el seu pare. Era la petita de quatre germans i els tres anteriors havien mort. Silvestre deia que la seva filla havia nascut lliure i no havia de ser obligada a res. Durant el franquisme van voler canviar-li el nom de pila, per allò que no era catòlic, però ella es va resistir sempre a renunciar al seu i a utilitzar el que li van posar. És més, a la seua neta alemanya que la va acompanyar en l’últim viatge que ha fet a Dénia li diuen Vida.
Quan Vida Calafat va enviduar tenia 23 anys, estava embarassada i tenia una filla de 2. Va ser un temps difícil. Amb les nenes menudes va prendre la decisió de anar a Alemanya amb una amiga per a buscar treball. També allí va treballar intensament. Però el més dur va ser estar separada de les seues filles, que es van quedar amb la iaia.
Als pocs anys, va refer la seva vida amb un altre home, Leo, i es va emportar a la seua mare i a les seves filles a Alemanya. Pel seu delicat estat de salut, el seu espòs no la va poder acompanyar en el viatge a Dénia per a donar sepultura al seu pare, “però em va animar a venir i a acabar el que havia començat”. A Dénia va portar les restes de la seva mare en 2023, amb vista a reunir-los amb els del pare.
Vida assegura que “mai he volgut venjar-me ni aixecar pólvora, només justícia”. Porta en el coll una cadeneta amb un botó i un anell. El botó pertany a la camisa que portava el pare quan el van afusellar. L’anell és l’aliança de noces de la seua mare. “Ara estan altra vegada junts”, comenta amb satisfacció.
Fa només una setmana, tenia previst tornar a Alemanya. Abans, el 19 de març, dia del pare, va treure al balcó la manta de Fernando Poo. Eixe dia va sortir el sol.
