Continuant amb el relat d’Ibn Hazn sobre un primer amor i d’una primera experiència sexual, direm: «Un hombre principal me contó que en su mocedad se enamoró de una esclava de la família. Una vez -me dijo- tuvimos un día de campo en el cortijo de uno de mis tios, en el llano que se extiende al poniente de Córdoba. De pronto el cielo se encapotó y comenzó a llover. En las cestas de las viandas no havía mantas suficientes para todos. Entonces mi tio mandó a la esclava que se cobijara conmigo. ¡Imagínate cuanto quieras lo que fue aquella posesión, ante los ojos de todos y sin que se dieran cuenta! ¿Qué te parece esta soledad en medio de la reunión y este aislamiento en plena fiesta? Luego me dijo: jamás olvidaré aquel día.
Han passat mil anys i els records d’aquell ancià encara ens commouen. Quan ja els protagonistes no són tan sols pols enamorat, sembla que percebem l’olor de la terra remullada, l’acre afogament de la llana que es va empapant al temps que la pluja rebota en ella com si fos un tambor, la sal ardent dels llavis voraços i la dolça angoixa dels cossos abrasats per la passió. Molt líric, no? 
Cap el segle IX, a Còrdoba i en altres grans ciutats andaluses, es trobava una refinada i hedonista societat urbana. En elles la relaxació dels costums era tan gran que per tot arreu s’oïen agoreres advertències del món rigorista que anunciava ja la ruïna del Califat. Un d’aquesta rigoristes va escriure en una carta de condol dirigida a un amic al qui se li havia mort una filla. Deia així: «En los tiempos que corren el que casa a su hija con el sepulcro adquiere el mejor de los yernos».
Potser resulta una sorpresa dir-ho, però aquesta diguem-ne indústria del plaer estava de veritat en mans dels monjos cristians, concretament ubicada en certs monestirs establerts extramurs de la ciutat. I degut a la prohibició corànica (V-90), els musulmans no podien beure vi, però aquesta prohibició no afectava els cristians mossàrabs residents en territori àrab. Per tant, quan un musulmà volia transgredir la norma -la qual cosa ocorria amb molta freqüència-, sols tenia que entrar a les tavernes dels cristians ubicats als afores. Amb el pas dels temps, com el sexe va freqüentment unit a l’alcohol, el negoci va prosperar i els monestirs cristians situats fora de la jurisdicció de la ciutat anaren ampliant la gamma dels seus «serveis». Dels textos se desprén que aquell clero cristià, que estava constituït per persones de món, interpretava d’unes formes bastant lliberals els vots del celibat. Això, almenys, és el que ens suggereixen les ordenances municipals de Sevilla, que havia compilat Ibn Addun quan establia que «debe prohibirse a las musulmanas que entren en las abominables iglesias de los cristianos porque sus curas son libertinos, fornicadores y sodomitas. También debe prohibirse a las mujeres cristianas la entrada en las iglesias fuera de los días de oficios o fiestas porque allí comen, beben y fornican con los curas y no hay uno de ellos que no tenga dos o más de estas mujeres con quienes acostarse. Han tomado esta costumbre por haber declarado ilícito lo lícito y viceversa. Convendría, pues, mandar a los clérigos que se casaran, como ocurre en Oriente, y que si quieren lo hagan (…) no debe tolerarse que haya mujer, sea vieja o no, en casa de un cura, mientras éste se niegue a casarse».
Hi hagueren alguns califes cordovesos que, sucumbint als hàbits assossegats del seu entorn, varen preferir fer l’amor que no la guerra. Abd al-Rahman II, integrat al front d’una expedició de guerra contra els cristians del Nord, va patir una pol•lució nocturna. Quan va despertar es sentia ple d’enyorança de la seua favorita. L’enyorà tant que delegà el comandament de l’exèrcit en el seu fill al-Hakan i es va tornar a Còrdova amb la seua estimada. No és d’estranyar que aquest apassionat estadista va engendrar quaranta cinc fills i quaranta filles. Total: vuitanta set descendents. Bona repoblació…
En eixa societat, la dona de classe superior se sentia quasi lliberada, fins i tot sexualment. Vallada, famosa poetessa i dona de món, va gaudir de successius amants d’un i altre sexe. I era admirada «por su presencia de espíritu, pureza de lenguaje, apasionado sentir y decir ingenioso y discreto», però «no poseia la honestidad apropiada a su elevada alcurnia» i era dada «al desenfado y a la ostentación de placeres». La seua poesia resultava femenilment delicada, però quan descendia a terrenys més prosaics no tenia pels a la llengua. Això ho demostren les invectives que va dirigir contra el poeta Ibn Zaydum, un dels seus amants al qual el tractava de «sodomita activo y pasivo, rufián, cornudo, ladrón y eunuco que se prenda de los paquetes de los pantalones».
La situació de la dona va empitjorar amb la caiguda del califat, i els fundamentalistes berebers africans, almohades i almoràvits varen imposar la seua estricta moral a l’Andalús. La nova situació es reflexa en les ordenances municipals de Sevilla. Les seues disposicions ens donen una idea dels grans embolics que els amants estaven obligats a mamprendre per tal d’aconseguir burlar la vigilància de la Censura: «El cobrador del baño no debe sentarse en el vestíbulo cuando éste se abre para las mujeres, por ser ocasión de libertinaje i fornicación (…) la recaudación de las alhóndigas para comerciantes y forasteros no estará a cargo de una mujer, pues eso seria la fornicación misma (…) debe prohibirse que los que dicen la buenaventura vayan por las casas pues son ladrones y fornicadores (…) es fureza suprimir los paseos en barca por el río de mujeres e individuos libertinos, tan más cuanto que las mujeres van llenas de afeites».
