Continuant amb les relacions dels àrabs amb la dona, direm que en l’Alcorà es demana una mà ferma per a «este ser veleidoso de dura cerviz». Malgrat açò, l’islam tassa generosament «sus parvos merecimientos y se muestra compasivo con ellas». Aquí queda un text legal: «Cuando zurremos a la mujer conviene hacerlo de manera que no se le cause lesión permanente. Aunque haya que amonestarla, aunque de antemano se sepa que no servirá de nada».
Naturalment, alguns perspicaços ingenis varen protestar contra l’envileciment institucional de la dona. Averroeu senyala: «¿qué son estas denuncias sino breve gota de agua en el inmenso arenal del fanatismo machista?» I continua: «Las mujeres parecen destinadas exclusivamente a dar luz y amamantar a los hijos y ese estado de servidumbre ha destruido en ellas la facultad de las grandes cosas. He aquí por qué no se ve entre nosotros mujer alguna dotada de virtuds morales; su vida transcurre como la de las plantas, al cuidado de los maridos». 
Aquesta dona postergada es va revelar tirant mà de les escasses armes que tenia al seu abast. Amb ingeni i astúcia superava al marit i es convertia en una persona despòtica i plena d’intrigues que cercava el seu resquit en ferir el seu marit on més li podia doldre; és a dir, s’ho va arreglar per tal d’eludir la vigilància carcelària que estava patint i cometia adulteri. Per fer donar front a aquesta dura situació, l’amo i senyor recorria a vegades a un dràstic remei: li extirpava el clítoris per tal de privar-la de tota possibilitat d’experimentar plaer sexual. D’aquesta manera, la dona quedava reduïda a allò que funcionalment era: un forat destinat al plaer de l’home. Altres vegades la bàrbara cirurgia quedava justificada amb fins estètics en dones afectades d’hipertròfia. Al segle X un cirurgià cordebvés deia: «Algunas tienen un clítoris tan grande que quando se ponia en erección parecía un pene viril y hasta lograba copular con él, lo que alude a la homosexualidad femenina tan freqüente en los harenes, aunque el islam la prohibe». L’extirpació del clítoris, actualment, se segueix practicant en alguns països islàmics quan la dona compleix nou anys. En la nostra civilitzada Europa, tan cristiana i pacata, ja pel segle XIX, també es va recórrer a ella, per tal de curar les joves masturbadores, excepcionalment.
El mateix que els seus veïns -els cristians medievals- el musulmà dividia el món femení en dones decents i dones que es dedicaven al plaer. Les decents eren lliures juridícament i s’elevaven a la categoria d’esposa, però -això sí- romanien enclaustrades en l’harem, o l apart de la casa on els amics de l’amo no tenen accés. Aquest empresonament és la garantia del llinatge, de que els fills concebuts havien de ser engendrats pel marit i no per algun altre home. Pel contrari, les esclaves i dones de plaer, eren lliures relativament i podien moure’s en el món exterior sense cap vigilància.
Cal dir que l’Espanya musulmana va ser diferent. Aquí la dona va gaudir d’una llibertat i una consideració social excepcionals. En aquest cas, la seua situació va ser molt més afalagosa, que en els països àrabs actuals, i això, en part, està degut a la influència del majoritari component hispanoromà que composava la base de la població hispanomusulmana i, per altra banda, al manteniment matriarcal dels pobles berebers, molt recentment islamitzats i constitueixen el sector major dels invasors.
Se sap que les musulmanes espanyoles eren tan lliures com les nostres compatriotes actuals; passejaven pels carrers, s’aturaven a parlar amb els seus conegut i fins i tot feien cites amb ells; escoltaven els pirops dels vianants, i els contestaven i fins i tot es reunien en llocs públics de la ciutat. En aquest ambient favorable, els ciutadans «sucumbien» amb facilitat a «esa dolencia rebelde cuya medicina está en sí misma (…) esa dolencia deliciosa, ese mal apetecible», és a dir, l’amor. En un llibre del citat Hibn Hazn cap el 1022, titulat El collar de la paloma apareixen molt belles pàgines. Es tracta en ell un amor purament platònic, del que es refereix a la unitat electiva de dues ànimes eternes que es reuneixen a la terra i s’ajunten. Per exemple, diu: «La unión amorosa es la existencia perfecta, la alegría perfecta, una gran misericordia de Dios. Yo, que he gustado los más diversos placeres y que he alcanzado las más variadas fortunas, digo que ni el favor del sultán, ni las ventajas del dinero, ni el ser algo tras no ser nada, ni el retorno después del exilio, ni la seguridad después de la zozobra, ejercen sobre el alma la misma influencia que la unión amorosa». «Pero, ¡ay!, la sed del amor no se sacia fácilmente: He llegado en la posesión de la persona amada a los últimos límites, tras los cuales ya no es posible que el hombre consiga más, y siempre me ha sabido a poco (…) Por amor los tacaños se hacen generosos, los huraños desfruncen el ceño, los cobardes se envalentonan, los ásperos se tornan sensibles, los ignorantes se pulen, los desaliñados se atildan, los sucios se lavan, los viejos se las dan de jóvenes, los ascetas quebrantan sus votos y los castos se tornan disolutos». Pregumten: quines són les senyals de l’amor?: «Insistencia en la mirada, que calle embebecido cuando habla el amado, que encuentre bien cuanto diga, que busque pretextos para estar a su lado, que estén muy juntos donde hay espacio de sobra, que se acaricien los miembros visibles donde sea hacedero (…) el beber lo que quedó en el fondo de la copa del amado, escogiendo el lugar mismo donde él posó sus labios». Tampoc són menys entranyables detalls com: «Jamás vi a dos enamorados que no cambiasen entre sí mechones de pelo perfumados de ámbar y rociados con agua de rosas (…) se entregan uno a otro mondadientes ya mordisqueados o goma de masticar luego de usada».
