La darrera setmana ens havíem detingut parlant un poc de la presència dels servites a Dénia, de la seua arribada aquí tot prenent possessió de la parròquia de l’Assumpció i els altres temples filials de Sant Antoni, Sant Mateu de La Xara i de Jesús Pobre i la capellania de les Agustines. I, naturalment, l’acomiadament del clergat que es dirigia als nous llocs encomanats fora de Dénia.
Moltes anècdotes es conten sobre les actituds d’aquells frares italians, que impactaren entre els deniers i denieres d’aquells moments difícils de la postguerra. Es deia que un tardet dels primers dies de la seua presència aquí, el pare Carlos i el pare Adrián estaven passejant pel port i, per curiositat, s’arrimaren a una barca fondejada en el moll pesquer. En aquell moment uns mariners estaven intentant arreglar el motor de l’embarcació, sense aconseguir-ho. Després de saludar-lo, el pare Carlos es va arromangar les amples mànigues del seu hàbit, entrava a la cabina i es posava a manipular buscant l’avaria. I en poc de temps aconseguia posar el motor en funcionament. Per tractar-se d’uns religiosos, la sorpresa d’aquells mariners no pogueren amagar-la. Allò seria com un xicotet miracle? No ho era, clar, però el fet va córrer per tot el poble. Mira tu que un rector fora capaç de mostrar aquelles aptituds, impròpies de l’Església… Naixia una corrent de simpatia cap aquells frares, tan diferents amb els sacerdots envellits de les etapes anteriors. A poc a poc anaren abandonant-se els prejudicis nascuts de la seua presència, que hem comentat anteriorment. I els «colonitzadors» aconseguien guanyar-se la presència dels veïns, que anaven acudint als actes que ells convocaven. El dia 27 d’abril de 1949 es produïa un canvi en la parròquia -l’única existent aleshores- de l’Assumpció. El pare León està destinat a Madrid, substituint-lo com a rector el pare Carlos. El 5 de maig el pare Jorge Capello assumia el cap d’aquella Orde. El mateix fundava la Confraria de la Dolorosa, en les rames masculina i femenina. El 9 de juliol d’aquell 1949 arriba a Dénia el pare José M. Garelli, conegut com el pare Francisco. Per aquells anys es va viure amb un canvi constant de frares, suposem que per la seua condició subjectes a la normativa de la seua Orde. El dia 18 de setembre se celebrava per primera vegada la festivitat de la Verge Dolorosa, Patrona dels Servs de Maria, amb gran solemnitat i concurs de fidels. Aqueixa imatge, a partir d’aquell moment, aniria acompanyada d’uns xiquets abillats amb tratges florentins de l’època dels Sants Fundadors, donant gran realç per la seua vistositat, pel colorit de la vestimenta. Però aquell costum, malauradament, desapareixia uns anys després. El 23 i 24 de novembre de 1950 es rebia la visita pastoral del bisbe de Mettipna, delegat per l’Arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, per a aquella missió. En una processó dirigida al Cementeri o «Camp Santo», per contemplar el seu estat i visitar l’espai annex a la Parròquia, l’Arquebisbe va contemplar que en el cementeri no estava instal·lada la creu representativa del recinte sagrat. A partir d’aquella acció va ser col·locada la creu a la zona d’entrada. 
El 6 de desembre d’aquest mateix any pel capvespre, es produïa un dramàtic accident quan un avió militar de la RAF (Reals Forces Aèries Britàniques) s’estavellava contra el Montgó, per la zona coneguda com «el Morro». Es va dir que l’accident va ser motivat per la fallida d’un dels instruments de l’avió en un dia de boira intensíssima que dificultava la visibilitat. Es deia que l’aparell anava tripulat per alts càrrecs militars. Bé, eixa informació arribà a manifestar-se ja en temps democràtics actuals, perquè les coses en aquella etapa fosca del franquisme estaven totalment controlades. S’organitzaren uns equips d’auxili, però no trobaren res més que la resta de l’avió i les despulles de les víctimes mutilades i disseminades per aquell espai. No hi hagué cap supervivent. La relació del accident amb la història Servita ve donada per la participació activa del pare Adrián en les accions d’auxili, junt a algun petit grup de veïns i de diguem-ne «forces vives» en una etapa on encara no existia a Dénia i la comarca el Cos de Bombers ni res semblant. Als baixos de l’Ajuntament s’instal·lava una capella ardent per la que passaren nombrosos veïns per testimoniar el seu condol.
Abans de l’arribada dels Servites s’havia format una secció anomenada «Secretariado de Caridad» per ajudar a les persones indigents de la parròquia, organitzat, principalment, pels veïns José Rostoll i Antonio Solbes. Ja amb la presència dels frares italians li donaren el nom oficial de «Cáritas». Allò tenia sentit en una etapa famolenca de postguerra. I ara tornem, sense conflictes bèl·lics, a les mateixes necessitats, mobilitzant mil mampreses per ajudar el cada vegada més creixent sector de la indigència. Per aquell temps es va crear la Junta Parroquial, que coordinava tota l’acció de les diverses confraries i organitzacions de la parròquia, inicialment presidida pel metge Juan Devesa Giménez, aleshores també regidor de la Corporació Municipal. També foren reorganitzant-se les confraries ja existents abans de la guerra. La que va adquirir més importància fou la de la Santíssima Sang, que aconseguia associar nombrosos deniers. Amb l’arribada de la Comunitat Servita s’inicien a Dénia els primers Via Crucis públics. S’efectuaven pel següent itinerari: sortida de l’església de l’Assumpció, baixant cap el carrer Campo en el tram comprés entre els quatre cantons a l’encreuament del carrer Carlos Sentí. El trajecte era curt, però s’aprofitava per a major audició dels assistents un circuit megafònic que tenia instal.lat en aquella zona d’emissora E.A.J. 45 Ràdio Dénia. L’emissora estava instal·lada en el segon pis de l’edifici on últimament es va ubicar una perfumeria, al carrer Campo. I s’aprofitava el local per a instal.lar la megafonia al balcó per al seguiment del Via Crucis. Les primeres persones que practicaren aquest programació foren el sacerdot denier Carlos Pelegrí i Mariano Vila Cervantes, que ampliaren la programació religiosa amb comentaris propis de la Passió. Continuarem.
