Com havíem promès la darrera setmana, després de l’obligat pròleg religiós i social de la Dénia de la postguerra, avui entrarem ja a parlar de l’entrada dels Servites a Dénia.
Per la meitat del mes de febrer de 1948 tenia lloc a Dénia la primera Missió Religiosa, la Santa Missió -com era nomenat aquell moviment religiós. Va convocar concentracions multitudinàries, en evident contrast amb l’Església Evangèlica Baptista, present aquí des de moltes dècades abans, a la que la intransigència governamental arribà a clausurar a finals de 1947 el local on practicaven els seus cults. La manca de llibertat religiosa és un fet més dins l’absència de llibertats d’aquell moment històric. 
I entrem en el moment del trasllat del pàrroc D. Sebastián. Aleshores la Comunitat Servita, que estava instal.lada a Catarroja, decidiren visitar l’Arquebisbe de València. Aquella Comunitat tenia també la seua presència a Quart de les Valls en Fuente del Arzobispo i Fuensalida, a la província de Toledo, on s’havien instal·lat pel 1942. Aquests eren els únics convents que tenien per aquell temps a Espanya. Molts segles abans havien tingut major presència a Espanya. La seua seu la tenien radicada a Itàlia, on va ser erigida al Monte Senario (Florència) pels Set Sants Fundadors pel 1233. La notícia de l’arribada dels Servs de Maria va impactar en la població. Alguns ho prengueren amb gran interès; altres amb cert disgust per considerar la seua presència com la d’aquells que van a terra de missions a evangelitzar. Dénia sempre havia presumit d’un caràcter liberal i, a més a més, la presència de l’Església Evangèlica des de principis del segle vint la presentava com una població un poc hostil a l’Església Catòlica. I hagué un tercer sector de la societat que, pel caràcter un tant apàtic de la seua idiosincràsia, es va arrunsar de muscles. Visitaren l’arquebisbe de la Diòcesi de València proposant-li fer-se càrrec de la parròquia de l’Assumpció, i Marcelino Olaechea Olaizaga accedia gustosament a la seua petició. Així el 27 de novembre de 1948 visitava Dénia el pare León M. Botta per tal d’establir els preliminars de l’entrada i presa de possessió de la parròquia, com a rector i superior d’aquella Comunitat religiosa. I el dia següent, 28 de novembre de 1948, al capvespre, entraren directament pel carrer de les Monges cap a l’església de l’Assumpció, i va ser desviada la circulació de vehicles, perquè aquell carrer estava senyalitzat com a única direcció de sortida de la ciutat. A la recepció de la comitiva acudiren les autoritats locals acompanyades d’un bon nombre de feligresos que acudiren a donar-los la benvinguda. Precedits del citat León M. Botta, venien els frares Carlos M. Zaneetta i Adrián M. Canavoso, el primer com a rector i els altres dos com a vicaris. En arribar a l’església de l’Assumpció penetraren al temple i al presbiteri resaren una Salve com a salutació. Va resultar un acte senzill que agradà al poble. S’havia corregut la veu de que en mitjans pròxims a la Santa Seu o a l’alta jerarquia de l’Església, per l’ambient anticlerical que es respirava per Dénia i l’escassa assistència-concurrència de fidels als cultes, la nostra ciutat havia sigut qualificada per «població atea» o cosa similar, i per això naixia la necessitat de fer-la objecte d’evangelització com la que anava a desenvolupar la «invasió» incruenta dels Servites.
La presència física dels religiosos que venien a conviure amb la població va impressionar en un primer moment per la seua notable estatura, que contrastava amb la del clergat anterior. En arribar ells, el clergat secular se’n va anar als llocs que se’ls havia encomanat. Allò ben cert és que els recels -infundats o no- que pogueren suscitar-se ben prompte desaparegueren, perquè el seu tarannà lliberal, progressista -per aquells temps- va calar prompte aquí, despertant la simpatia dels veïns, que entenien millor el seu comportament més normal i humà -dels frares Carlos i Adrián, especialment- que contrastava amb els vells hàbits del clergat espanyol, poc assimilables per la peculiar idiosincràsia deniera, damunt amb els recels nascuts de la guerra/postguerra. Prompte els servites italians penetraren en el teixit social, comprenent la sensibilitat de la població i aconseguiren moltes amistats perquè sabien comportar-se amb naturalitat en tots els nivells, sense místiques afectacions, que sempre havien desagradat a Dénia, sobre tot en les xapes populars. Gestos senzills, com fumar-se un cigarret o entrar a un bar per a prendre’s un cafè o una cervesa amb qualsevol veí, sorprenien agradablement en aquells moments perquè trencaven els models tradicionals anteriors.
S’iniciava una nova etapa en la que l’Església Catòlica començava a prendre un important protagonisme aquí gràcies al nou estil, la simpatia, la cultura i la gran activitat que en tots els camps desenvoluparen els «colonitzadors» responsables de l’administració religiosa en un moment de renovació i que durant llarg temps continuarien posant en pràctica els nombrosos membres d’aquesta orde, tant italians com espanyols, que vindrien apareixent. En un principi aquests religiosos fixarien la seua residència al carrer Sant Josep, número 9, cedida per donya Francisca Moreno, viuda de Palop. Alguns anys després es traslladarien al número 11 del mateix carrer, residència del matrimoni Alfonso-Palop, cedit per eixa família. El 9 de desembre de l’esmentat 1948 s’incorporava un nou frare, Miguel M. Enrici, essent anomenat vicari. Era una persona de més edat i menor estatura. Amb ell ja eren quatre els frares servites italians que se’n feien càrrec de l’Església deniera.
L’arribada d’aquests religiosos va causar, en poc de temps, gran sorpresa pels seus mètodes de captació de feligresos tan sumament distints de la pràctica anterior. Una de les primeres coses que aconseguiren va ser l’entroncament amb la societat, amb unes relacions que superaven les d’un sacerdot i un feligrès sinó com persones amigues que s’hagueren conegut de sempre, trencant les barreres que havien existit fins aquell moment entre uns i altres. El seu tracte era afable i senzill, convidant a l’interlocutor a mantenir una confiança en el seu diàleg. Continuarem.
