En acabar el conflicte bèl·lic -el 1939- els temples de Dénia, com per tota la zona republicana, apareixien buïts d’imatges i d’altres objectes del culte religiós. Per la seua banda, els edificis de les esglésies havien estat dedicats a activitats socials, i els campanars havien patit la desaparició de les seues campanes, el material de les quals s’havia dedicat a la forja d’armaments. Els edificis de les esglésies mostraven inscripcions relacionades amb els conflictes, com ara a les portes de la parròquia de l’Assumpció, on es podia llegir amb caràcters grans les sigles U.H.P., Unión Hermanos Proletarios. I a un costat del parterre de la plaça estava present una altra inscripció: La religión es el opio de los pueblos. I es mantenien en diversos llocs expressions burlesques dedicades a representants diversos de la dreta reaccionària provocadora de la guerra civil.
Les citades sigles U.H.P. serien recobertes immediatament amb els colors «rojigualda» franquista. Tot seguit, a primers d’abril anirien apareixent els sacerdots desapareguts: uns en presó a Alacant i altres amagats per tal de defugir dels perills del primer any del terror revolucionari. També apareixia el rector Francisco Soler, «Don Paco», que -sembla que sense problemes-, havia passat el conflicte bèl.lic vivint a la seua casa de Les Marines i ocupant-se de cultivar els terrenys del seu modest bancalet i jardí. Això ho vaig viure jo mateix en alguns moments viscuts en una modesta barraqueta del meu avi Pep. També tornava Pedro Cardona -«Don Pedrito», com era conegut-, rector de la parròquia de l’Assumpció. Tornaven així mateix els sacerdots Ricardo Aracil i José María Palmer. Aquest era el grup de capellans que s’encarregaria del servei religiós de l’única parròquia -la de l’Assumpció- i les esglésies de les monges agustines, de Sant Antoni i les capelles del col.legi de les Carmelites, del Sant Hospital, a més de les esglésies de La Xara i Jesús Pobre, i de les diverses ermites en les seues festes. Aquesta era la situació global a la postguerra. Però centrant-nos al 1948, haurem d’admetre que l’Estat espanyol vivia en plena autarquia i fortament aïllat internacionalment, un aïllament que no superaria fins 1955 amb l’ingrés d’Espanya al si de les Nacions Unides. L’Església aquí, gaudí, en acabar el conflicte, d’uns importants privilegis que naixien d’un acord de 1941 entre Pius XII i el «Generalísimo», que acabarien convertint-se en el Concordat espanyol del 1953. 
La primera missa que es va celebrar en acabar la guerra fou a principis d’abril. Arribava a Dénia el buc de l’Armada Espanyola Mar Negro, que ancorava a la bocana del port. Per a celebrar la cerimònia es va instal.lar un altar portàtil a les portes de la parròquia de l’Assumpció, i allí oficiava el sant sacrifici el citat Pedro Cardona, que ja abans de la guerra havia sigut rector d’aquella parròquia. Assistiren a la missa una representació d’aquell vaixell i un gran nombre de fidels deniers amb notables ànsies de celebrar la missa, la primera després dels tres tristos anys del conflicte. Mentre s’anava restaurant l’interior dels temples solien celebrar-se les cerimònies a la zona del martell del port. Era el que s’anomenaven misses de campanya a la qual assistia el poble després d’una obligatòria desfilada pel carrer Campo i en unió de les forces d’ocupació i les noves autoritats franquistes. Ja més avant, en la mesura que anaven restaurant mínimament l’església de l’Assumpció, anirien celebrant-se en ella les cerimònies religioses.
El Pare Pere l’havien soterrat al cementeri municipal en el període de la guerra, respectuosament. I les seues despulles serien traslladades des d’allí a l’església de l’Assumpció, de bell nou, el 9 de juliol de 1939, ja en les Festes Majors dedicades a la Santíssima Sang, amb missa, processó i oficis funerals dedicats a la memòria del Venerable.
Abans, el 29 de maig, també s’havia recuperat la imatge de la Santíssima Sang, dipositada a Alacant a principis del conflicte i conservada pel notable artista Gastón Castelló, que ostentava la responsabilitat de custodiar tots els objectes i imatges de valor artístic traslladats allí per a la seua conservació. L’anomenada creu gòtica no va tenir la mateixa sort i va estar objecte de llargues gestions la seua recuperació, en mans de les autoritats d’Oriola quan es trobava també dipositada a Alacant. Dénia, amb cert «menfotisme», no la va saber rescatar fins un llarg temps.
Una mostra de les celebracions religioses dels primers temps és el telegrama que el 19 de juliol de 1940 des de l’alcaldia de Dénia s’enviava al governador civil. Deia així: «Celebrada solemne Misa Campaña grandioso desfile Milicias, Sindicatos (la CNS franquista), Pueblo y otros actos para commemorar el Glorioso Alzamiento Nacional y Exaltación Trabajo, transmito inquebrantable adhesión Dénia su Caudillo». Eixa seria la tònica durant bastants d’anys.
Però entrem en els antecedents de l’arribada de la Comunitat Servita. Pel 1942 D. Pedro Cardona és traslladat a Alcàcer, com a nou rector. Poc després era José-Mª Palmer qui es traslladava a Manuel. Per substituir Pedro Cardona vingué Sebastián Zaragoza, i el seu oncle, José-Mª Zaragoza, persona molt anciana. I com a coadjutors Javier Montoro i Rafael Tormo. Aquest moria el 13 de gener de 1949, i tres anys abans faltava Ricardo Armell. Col.laborà amb ells un sacerdot jove, Gaspar Navarro. És a dir que, entre unes coses i altres, la parròquia va viure una situació d’inestabilitat que es va fer notar molt en l’assistència dels fidels. Eren anys de notable escepticisme religiós a Dénia. Els resultats de la guerra fratricida fan mella entre els veïns.
A la repressió i les morts violentes durant la primera etapa revolucionària del 36, seguien ara els Consells de Guerra sumaríssims d’octubre de 1939, amb l’execució de més de 50 persones, empresonaments, persecucions, etc. Encara que açò escapa del tema central d’aquest article, considere oportú citar-ho per a que les persones que no varen viure aquella etapa de la vida ciutadana disposen d’una referència de l’ambient que es respirava en aquell moment. Després del lògic entusiasme inicial per als creients en recobrar el seu habitual servei religiós, la realitat social es va imposar i bastants fidels, per unes causes o altres, començaren a mostrar certa indiferència davant una jerarquia eclesiàstica que, arrastrada pel seu zel apostòlic, no li dolia atacar als «rojos» en les seues homilies i atemoritzar constantment la feligresia amb el foc etern i els càstigs que els vindrien als pecadors. Tot això dirigit a una població d’arrelat republicanisme i d’històric comportament liberal especialment i religiosament. Les classes populars, malgrat les pressions indirectes i la necessitat de no aparèixer «desafectos» al sistema, tractaven de no freqüentar els temples. La pròxima setmana entrarem ja al tema de l’aparició de la Comunitat Servita a Dénia.
