Per què una de les primeres comunitats rurals cristianes va enterrar a les seues xiquetes amb collarets i arracades, una pràctica prohibida?
Conforme avança una prospecció arqueològica i surten a la llum nous elements, sorgeixen moltes preguntes. Per què, com, on, qui, quin… un puzle d’interrogants que pot ser que es resolga conforme prossegueix la recerca. Molts troben resposta. Altres, no. Deixen una porta oberta a teories i noves aportacions que puguen donar una mica més de llum. En el jaciment del Cabezo del Molino (Rojales) es van trobar restes ceràmiques i vestigis arqueològics d’èpoques diferents entremesclats. Una tomba descoberta en els anys 90 va permetre ‘tirar del fil’ per a poder acabar afirmant que allí es trobava la major necròpoli d’època bizantina de la península ibèrica. I en ella, les primeres evidències de ritus cristians en comunitats rurals dins de la província d’Alacant. 
Dels ritus funeraris en el món antic relacionats amb el citat jaciment es va parlar el dijous en l’acte organitzat per l’Àrea d’Arqueologia i Museus de l’Ajuntament de Dénia, amb motiu del Dia de la Dona, a la Biblioteca Juan Chabás. Ho va fer l’arqueòloga María Teresa Ximénez de Embrún, que ha participat en les campanyes arqueològiques realitzades pel Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ) en aquest emplaçament.
En la necròpoli del Cabezo del Molino van aparèixer majoritàriament els cossos enterrats de dones, moltes d’elles eren xiquetes abillades amb collarets, penjolls i arracades. Per què aquestes nenes es van emportar els seus aixovars al més enllà? No era fàcil trobar la resposta a la pregunta. En altres religions i cultures és una pràctica habitual que està prohibida en el món cristià.
Un altre detall desconcertava als arqueòlegs. Per què sols apareixien les joies en els enterraments de les xiquetes i no en els de les dones adultes? Calia continua estirant del fil de la madeixa per a seguir teixint la història.
Les tombes es trobaven a penes a uns centímetres sota terra, per la qual cosa sorprenia que ningú les hagués descobertes amb anterioritat, tractant-se d’un lloc de fàcil accés que en l’època de Pasqua es freqüenta per a complir amb un altre ritual, el de menjar-se la mona. Eren enterraments de caràcter múltiple, amb poques excepcions, on els nens sempre apareixien enterrats junts. Es va trobar també a alguna dona abraçada al seu bebè.
El cos dels difunts, als quals se’ls donava sepultura abillats amb un sudari, era cobert amb lloses que normalment estaven treballades i segellades. En alguns casos, es van enterrar amb un taüt. Això sí, sempre en posició decúbit supí, la qual cosa va ajudar a constatar que es tractava d’una necròpoli del món postromà.
El treball d’antropòlegs, genetistes i químics va permetre determinar l’edat, el sexe, el parentiu, les malalties que van patir aquells individus, quina va ser la seua dieta i fins i tot a què es dedicaven. Noves sorpreses.
Els difunts eren molt joves. El 79% eren menors de 25 anys. En la franja d’edat d’entre 0 i 7 anys se situava el 23% i en la de 7 a 14, el 32%. Per què van morir tan joves?
Les dones, menudes i primes, no superaven els 155 cm. d’altura, enfront d’homes forts que arribaven als 180 cm. d’alt. Hi havia un altre grup d’homes, gràcils i de menys de 165 cm., que en molts casos van ser enterrats amb xiquets. Els marcadors múscul esquelètics apunten a dones que passaven temps a la gatzoneta, possiblement cuinant; nenes que recollien llenya i realitzaven grans caminades; homes amb braços robustos per l’exercici d’activitats que requerien força; i un altre grup d’homes, els baixets, amb moltes patologies en la clavícula i desgast en les dents. Aquests últims, a més, pertanyien a una població estepària, els àvars, procedents d’Àsia, que per primera vegada es documentava en la zona. Qui eren? Possiblement, genets.
La pregunta sobre l’alta mortaldat de nens continuava sense resposta. Fins que es va topar amb el Yersina pestis, el bacteri relacionat amb l’anomenada Pesta de Justinià. “Tots van morir de pesta”, relatava María Teresa Ximénez de Embrún. Possiblement, argumentava, va haver-hi més difuntes que difunts perquè les dones eren les qui habitualment estaven en contacte amb els menuts i, en aquest cas, el contagi era més fàcil.
Les xiquetes enterrades portaven en general collarets d’ambre de diverses voltes, bijuteria d’imitació a les pedres semiprecioses, arracades -que eren desiguals-, algun penjoll elaborat a partir d’una moneda i també algun ull protector com a amulet. Els elements decoratius o les pedres de color negre que formaven part d’aquestes joies simbolitzaven la virginitat (el blanc arribaria més tard).
Les joies trobades al costat de les xiquetes, indicava l’arqueòloga, possiblement van ser col·locades “per a vestir-les de núvia i casar-les en el més enllà”. I van ser enterrades amb els homes de la família “perquè poguessen validar aquest casament”.
