Paco Roca posa imatges a la duresa de la repressió franquistaen L’abisme de l’oblit
Per a Paco Roca i Rodrigo Terrasa no ha estat fàcil fer una novel·la gràfica sobre els represaliats del franquisme. Per diverses raons. A diferència de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, en el cas de la Guerra Civil Espanyola “no hi ha fotografies del dolor”, comentava l’il·lustrador valencià el dimarts a Dénia. La història, com sempre ocorre, l’han escrita els vencedors i ‘les històries’ de les famílies que no van poder plorar als seus morts, que van ser assenyalades i obligades a callar, són històries de silenci. Històries d’un dol que va passar en veu baixa de mares a filles, d’una lluita que busca justícia i d’una dignitat que necessita ser restituïda. Amb L’abisme de l’oblit, Paco Roca assumeix el repte de crear la memòria visual d’uns fets sobre els quals s’ha passat de puntetes durant més de vuitanta anys. La presentació del còmic, documentat al mil·límetre i amb el testimoniatge directe dels qui van passar per allò, va servir per a inaugurar les jornades Memòria i Futur de l’Ajuntament de Dénia.
El tema de les fosses comunes on van anar a parar els cossos de milers de republicans assassinats després de la fi de la guerra no era nou per a Paco Roca. Ja ho va abordar amb Retorn a l’edén. Ho fa ara centrant-se en la fossa 124 del cementiri de Paterna i la història de Pepica Celda, que va conèixer a través d’un article publicat en premsa del periodista Rodrigo Terrasa. Tots dos han treballat junts en aquest projecte, entès com una manera de “fer justícia” per a les famílies “perquè s’ha fet públic el seu dol”. Els afusellats, va assenyalar el dibuixant, “van ser eliminats físicament i en qüestió de memòria”. Per a ells no va haver-hi làpides ni identificació. L’exhumació dels seus cossos, reclamada per les famílies durant anys, ha permès tancar ferides. “És un tema humanitari i no hi ha ningú que es puga oposar”, puntualitza, “perquè no són aquí per accident, van ser condemnats per crims que la majoria no van cometre”. 
Exhumar als morts, identificar-los i donar-los sepultura al costat dels seus sers estimats -com va desitjar sempre la mare de Pepica- és tornar a atorgar-los identitat, afirma Roca. El seu desig va ser entendre la insistència de les famílies a recuperar els cossos, un procés “que impressiona” i del qual va voler ser testimoni. Va conèixer la figura de Leoncio Badía, un republicà que va ser condemnat a treballar en el cementiri i enterrar als seus. El descriu com “un heroi de petites coses” que va voler “enterrar amb dignitat als morts i mitigar el dolor dels vius” col·laborant amb les vídues en la identificació dels cadàvers i ocultant xicotetes coses entre els seus cossos. La importància de recuperar-los la justifica en la necessitat de les famílies de sanar la ferida i passar el dol. També en una cosa tan antiga com que l’ésser humà necessita de rituals.
L’abisme de l’oblit és un homenatge a les dones callades, que es van recolzar entre elles i que van ser les encarregades de mantenir viva la memòria. El llibre il·lustrat busseja entre la narrativa, el periodisme i la pedagogia. Darrere hi ha un ardu treball de documentació “perquè no volíem que ningú ens pogués tirar res en cara”. Des que van començar a documentar-se fins que el llibre va estar acabat van transcórrer dos anys. Van començar de zero, buscant el costat humà de la causa que movia a les famílies en la seva reivindicació “i intentant deixar la política a un costat”, confessava. Es van proposar aconseguir que qui el llegís no tingués res contra l’exhumació dels cossos que van ser llançats a les fosses i el que a ell particularment més li va motivar va ser “poder posar veu a gent que no va poder parlar en el seu moment” perquè, com diu, “els perdedors no han tingut veu”.
Paco Roca elogia el treball dels arqueòlegs i el paper de les associacions memorialistes. Recorda que moltes fosses han quedat sepultades per edificis i carreteres i que els cossos que allí es van llançar “mai es trobaran”. Una imatge en la qual apareix un McDonald’s ho escenifica per recordar-nos que “la democràcia es va escenificar sobre l’oblit”.
Les jornades Memòria i Futur continuen desenvolupant-se durant el mes d’abril i fins al 5 de maig, dia oficial en homenatge als espanyols deportats i morts en camps de concentració i a totes les víctimes espanyoles del nazisme. Per al divendres 4 d’abril s’ha programat la projecció de la pel·lícula Flors sota el gel (19.30 h., Centre Social). I el dissabte 5 s’inaugurarà l’exposició La nou. Un antifeixisme emocional , dedicada a la companyia 9, integrada per espanyols republicans que van continuar la seva lluita contra el feixisme a França (12 h., Museu Etnològic, amb col·loqui i la presència d’Enrique Gómez Arnás, president de ARMHA).
