El mestre Francisco Medina va aplicar el mètode Freinet a Benissa l’any 1933
A hores d’ara encara es parla de coeducació en les aules però no és un terme nou, ni de bon tros. Durant la II República es va aconseguir que xiquetes i xiquets aprengueren els mateixos continguts i en els mateixos espais. Després, però, el franquisme va imposar l’educació segregada i el currículum diferenciat per sexes fins que la Llei General d’Educació (EGB) va acabar amb esta pràctica en 1970. El període que va de 1918 a 1939 fou un temps fèrtil pel que fa a la renovació pedagògica de l’escola, en paraules d’Alfred Ramos. En l’anomenada Escola Nova, l’alumnat té un paper actiu i el mestre és el guia, no l’element principal sinó l’acompanyant. Esdevé una pedagogia pràctica i experimentadora, evita l’excessiva memorització i s’exerceix una democràcia directa per tal de solucionar els conflictes que es generen dins del sistema educatiu. Tres van ser el principals pedagogs: la italiana Maria Montesori, el belga Ovide Decroly i el francès Célestin Freinet. Tots tres exerciren un fort impacte en els mestres de la República i Freinet, mitjançant la impremta en l’escola, va ser un punt de referència en la transformació i renovació de l’educació valenciana en els anys trenta.
El mestre Francisco Medina Seguí va exercir en l’Escola Número 3 de Benissa entre 1927 i 1934 i va desenvolupar la pràctica d’algunes tècniques Freinet. Entre elles estava l’edició d’una revista que publicava la tasca que feien a classe amb articles i exercicis dels seus alumnes. De la lectura de les seues pàgines es veu el funcionament d’una classe modèlica de tall democràtic i cooperatiu que seguia el principis de Freinet. Un exemplar de la revista Educación de Benissa -l’única a la comarca- s’ha conservat perquè un dels alumnes, Juan Ortolà, la va guardar com un tresor en homenatge a un mestre que el marcà de per vida. Ara, eixa revista s’ha editat en format facsímil gràcies a la donació feta per les filles, Marisa i Concha Ortolà. 
La metodologia educativa, segons s’ha esmentat, s’evidencia en la revista. El mestre tenia organitzada la classe per responsables triats democràticament. Els alumnes confeccionaven el material dels experiments i després descrivien l’observació. Es feien eixides al medi per tal d’arreplegar plantes i insectes i els treballs manuals ocupaven un temps en el currículum. A més, es muntaven exposicions finals de treballs manuals (mapes, aparells de física, teatrets, teles pintades, etc.).
La revista va nàixer en gener de 1933 i està impresa amb una multicopista. Els articles són variats, des de pensaments republicans i biografies (Mariana Pineda, Rafael de Riego i Blasco Ibáñez) fins a experiments, ciències naturals, la biblioteca, la cantina, papiroflèxia, raonaments d’educació moral i cívica, etc. Els textos els van escriure els alumnes Juan Ortolà, Francisco Àvila, Francisco Jordà, Julio Gil, José Pastor, Jaime Colomer, Juan Martínez i José Santacreu. Un model d’escola activa i cooperativa, d’intensos valors cívics i democràtics impulsada per un mestre Medina “tolerant, innovador, respectuós amb els seus alumnes i, a més, fomentà la seua lliure expressió mitjançant el text lliure i la impremta”, en paraules de Ramos.
La troballa
Si el contingut de la revista és força interessant, també ho és com es va fer la troballa. Alfred Ramos va descobrir el seu nom mentre cercava notícies d’altres publicacions escolars a Altea. Va preguntar als dos centres escolars de Benissa i al cronista de la vila, Joan Josep Cardona, però ningú sabia res. En un viatge a Sicília, Ramos coincideix amb una dona, Rosa Costa, que li va parlar del seu treball de mestra a Benissa. I fou Rosa qui li va donar el nom d’un mestre benisser ja jubilat, Pere Cabrera.
La llumeta es va encendre quan Cabrera va escoltar la paraula Freinet. Segons va contar ell mateix en la presentació de la revista, li va vindre a la memòria que un antic alumne li va dir allà pels anys 70 que s’havia ensenyat durant la República amb Freinet. Eixa persona era Juan Ortolà i la conversa va tindre lloc quan treballava a una botiga de materials de construcció. “Vaig anar a comprar uns taulells per a fer obra a casa de ma mare i em va atendre ell”, va dir Cabrera. Tot i que Ortolà havia mort fa temps, van contactar amb les filles i tot va vindre de cara. La revista formava part de tots els documents familiars (partides de naixement, llibres de família, passaports, etc.) i estava guardada amb recel. Va viatjar, fins i tot, al Brasil quan la família vivia per aquelles terres.
Una de les filles, Concha, diu que “les revistes han sobreviscut 89 anys i ara són un testimoniatge d’una forma d’ensenyar i d’educar”. “Ara sé”, continua, “que per a mon pare van ser un record d’infantesa, la d’un xiquet orfe de pare que va tindre un referent en la figura del seu mestre perquè es va ocupar que obrira els ulls al món, que tinguera fe en si mateix i que podia aconseguir en la vida les metes que es proposara”. Un mestre que li va transmetre els valors de la justícia, la llibertat, la solidaritat i la tolerància i que Ortolà, després, els va fer extensius a les filles.
