Comerciants, viatgers i pelegrins es van allotjar en els fanadiq d’una ciutat pròspera i d’ubicació estratègica
Dénia és la ciutat amb més alfòndecs d’època andalusina documentats
Ciutat d’acolliment, llar de savis, intel·lectuals i erudits, amb un port d’intensa activitat comercial i una situació estratègica, Dénia ha estat lloc de pas i de negoci per a viatgers i mercaders durant segles. Ho va ser també en temps d’Al Andalus, quan van florir en ella un bon número d’alfòndecs o cases destinades a l’hostalatge dels qui es dedicaven al comerç. Gaudeix en el seu haver de ser el lloc on més fanadiq o hostatgeries d’època andalusina s’han documentat. Fins al moment són nou però es creu que, com en altres ciutats mitjanes de la grandària de Daniya, va poder haver-hi fins a un centenar, indica l’arqueòleg Josep Antoni Gisbert. Pròxims al port, els fanadiq van allotjar també a viatgers que s’embarcaven rumb a La Meca i probablement, segons es després de les fonts escrites, en alguna ocasió van poder ser utilitzats com a casa de cites. La seva posada en valor és una assignatura pendent, una més de les moltes que se cenyeixen sobre el malparat patrimoni de la ciutat.
Els fanadiq que es coneixen a Dénia van ser construïts entre el segle XI, en temps de la taifa, i el primer terç del segle XIII, l’època de la conquesta. Fins a l’any 2020 es tenia constància de 7 funduq (el seu nom en singular). Posteriorment, fins a 2023, s’han documentat altres dos: un en un solar del carrer Manuel Muñoz (al costat del Primer Grup de Mariners) i un altre en una promoció urbanística del Camí dels Lladres. El primer estaria situat a l’interior del recinte emmurallat del raval islàmic i el segon en l’exterior, el raval.
Josep A. Gisbert coneix bé com van ser documentats aquells primers edificis singulars que van donar recer a comerciants, viatgers i famílies que es trobaven de pelegrinatge. Han estat objecte de diverses ponències i articles i fins i tot de projectes de museïtzació que, lamentablement, no s’han fet realitat i esperen, al costat de molts altres, en el calaix de tasques pendents. Serveixin d’exemple la Faroleta i el funduq veí, escanyats tots dos entre edificis i aliens al gaudi de la ciutadania en general, o la fàbrica de gas, l’estat del qual és vergonyós.
Un dels funduq més importants és el situat sota l’edifici del col·legi dels Germans Maristes. Les excavacions arqueològiques es van realitzar ens els anys 1997 i 1998 i poc després, en 2002, es presentava ja a Barcelona una proposta per a la seva museïtzació. Les restes arqueològiques es van conservar in situ en el soterrani del llavors nou edifici del centre amb el propòsit que pogueren ser posades en valor i visitades pel públic. Esperen encara que es complisca el que en el seu moment es va acordar i es va anunciar a so de bombo i platerets.
El funduq dels Maristes -situat a la cantonada del carrer Magallanes amb Càndida Carbonell- estava situat a l’interior de la medina primigènia, just en el límit de la zona d’expansió posterior de la ciutat. Durant les excavacions es va documentar el 50% de l’edifici i es va poder fer una reconstrucció de la seua planta, que seria rectangular i ocuparia una superfície de 459 m². A escassos metres d’allí, durant la remodelació de la Plaça de Sant Antoni es van documentar les restes d’un hammam (banys) amb dues grans sales, piscina i elements marmoris. Els banys estarien per tant prop de la hostatgeria i d’una de les portes de la medina -la que donava accés des de la mar-, com ocorre en altres ciutats andalusines.
Destí, Alexandria
Els fanadiq podien albergar a un número major o menor d’hostes. Els més grans tenen entre 400 i 500 metres i els més petits, entre menys de 200 i 250. Explica Josep A. Gisbert que les seves característiques són distintes a les d’una casa. Sempre tenen quatre nevades que connecten amb el pati i les habitacions són, en general, totes regulars, de la mateixa grandària. Hi ha excepcions, com el documentat en el Camí dels Lladres on, pel que sembla, l’hoste podia triar entre una estada de grandària normal o una ‘suite’ o habitació doble. És l’alfòndec més antic de l’època i dataria de al voltant de l’any 1040.
Encara que hi ha alguns fanadiq datats en la medina en el segle XI, precisa l’arqueòleg, la majoria pertanyen als segles XII i XIII. Són “instal·lacions absolutament vinculades al port”, afegeix, i per això se situen en la part de la medina o del raval més pròxima a la muralla del front marítim.
Per la seua superfície i característiques, els petits (com els documentats en Marquès de Campo) no allotjaven mercaderies. Normalment eren edificis de dues plantes, en la superior dormia la persona que llogava l’estada i en la inferior es col·locava la mercaderia o l’equipatge. Les habitacions tenien 3,5 per 3,5 metres.
Per a guardar els productes comercials que no caberen en el funduq, alguns tenien magatzems associats i fins i tot cavallerisses, com es creu que va tenir el documentat en 2023 en el Camí dels Lladres.
Però no sols eren utilitzats per mercaders. Gisbert recorre a una font àrab, la Takmila de Ibn al-Abbar, erudit, poeta i polític que va viure entre la segona meitat del s. XII i la primera del XIII, per a donar compte d’això. Home de lletra -va escriure milers de folis i és font indispensable per a conèixer la història d’Al Andalus-, cap a 1220 va ser cadi de Dénia i en els seus maqâbir (plural de maqbara, cementiri) va intentar localitzar a algun dels savis i intel·lectuals que van viure i van ser enterrats a la ciutat. Però no sols això. Els seus textos proporcionen molta informació sobre viatgers que passen per Dénia.
Relata Josep A. Gisbert el cas d’un musulmà que en 1133 viatja de Dénia a Alexandria fent escala a Almeria. Es desconeix el motiu pel qual no va fer el viatge directe, quan la singladura mediterrània utilitzada durant el segle XI bàsicament i en el XII era aquesta. Sí que va viatjar directament fins a terres algerianes, en 1149, un altre musulmà que es va fer a la mar en el port de Dénia amb una embarcació cristiana. Va navegar fins a Bugia, a la frontera entre Algèria i Tunísia, i d’allí seguiria el viatge fins a La Meca.
El que narra Ibn al-Abbar evidencia que eren molts els viatgers que passaven per Dénia, on embarcaven o desembarcaven, i que requerien d’un allotjament. Era necessària per tant una infraestructura d’hostals com la que va haver-hi també a principis del segle XX a la ciutat, recorda Gisbert: fondes per als productors i els viatgers que comerciaven amb la pansa.
En temps d’Al Andalus l’activitat comercial, sobre la qual escriu l’arqueòleg en diversos articles en la revista digital eHumanista/*IVITRA, publicada a Califòrnia, es plasma en aquests fanadiq -als quals recentment ha dedicat un article en la mateixa publicació- i també en els socs. La relació d’aquests últims amb les hostatgeries és més que evident i la seva localització a Daniya és objecte d’estudi.
La figura del ‘wali al-suq’, un funcionari al qual es refereixen les fonts escrites, dona compte d’això. Era l’encarregat de controlar el mercat i fer complir una sèrie de normes urbanístiques, com que cap comerç envaís els vials públics i impedís el pas dels vianants. “En Al Andalus, primer era la urbanitat”, matisa l’arqueòleg.
Des de llocs com Portugal, Badajoz o Saragossa arribaven a Dénia pelegrins i famílies senceres per a viatjar a La Meca, embarcant des del port rumb a Alexandria. Ibn al-Abbar narra el cas d’un home que va encarregar la construcció d’un vaixell en les drassanes de Dénia, d’època califal, per a fer la peregrinació en companyia del seu seguici i va naufragar en l’intent.
Com ell, molts d’aquells pelegrins que van voler complir amb el precepte alcorànic de viatjar almenys una vegada en la vida a la ciutat de La Meca i van optar per embarcar en el port Dénia es quedarien en els fanadiq de la ciutat. Això sí, com el viatge era molt arriscat, era freqüent que abans fessin testament.
Les fonts àrabs al·ludeixen també a un altre dels usos que se li va donar al funduq, relacionat amb el sexe. Així, és conegut el cas d’un home de bé que va ser sorprès per una dona en sortir d’un d’aquests hostals i li va demanar que no pensés malament d’ell: “també el sol que brilla amb tota la seva esplendor neix del tarquim i del fang”, li va dir. Mercaders, viatgers i bordells, històries de la Dénia del segle XI que troben similitud amb altres de principis del XX.
* “L’any 1028 (419) el senyor tuchibí d’Aragó, Muhammad Ibn Ahmad Ibn Ṣumādiḥ, el fill del qual, Ma’n, havia de convertir-se en príncep independent d’Almeria, i que havia estat el mateix governador d’Osca, va fer construir a Dénia, amb el propòsit de fer la peregrinació, un sòlid vaixell, que va armar i va equipar amb tota cura, i en ell es va embarcar amb molt bon temps, acompanyat de nombrós seguici; però una tempestat va fer molt aviat sotsobrar al navili entre la costa llevantina i l’illa d’Eivissa, i va morir ofegat amb la major part dels seus companys” (Notícia sobre el naufragi de la nau de Ibn Ṣumādiḥ, extreta per Lévi-Provençal de la Takmila de Ibn al-Abbār) 
Excavació de les estances del fanādiq de Maristes. Al fons, andana que dona al pati / Foto J. A. Gisbert.
