Vicent Ortuño rescata de l’oblit el nom i els cognoms de quinze pilotaris d’Ondara
Que la pilota valenciana era el joc més popular a les nostres terres no és notícia. Parlem de quan encara no hi havia futbol i es jugava als carrers i després als trinquets d’arreu del territori valencià. Ara bé, no se sabia, o almenys no era de coneixement general, la gran proliferació de jugadors i, a més, alguns d’ells amb suficients mèrits per figurar amb lletres ben grans en la història del nostre esport autòcton, tot i que són totalment desconeguts o s’han esborrat de la memòria dels aficionats. Això és el que ha descobert, no amb certa i grata sorpresa, Vicent Ortuño en Pilotaris d’Ondara, 1890-1936, un obra publicada per Edicions 96 i original de l’Associació Cultural Ocell dins de la col·lecció Personatges i Fets, que es presenta dimarts, a les 20 hores, a la Casa de Cultura d’Ondara.
Ortuño ha tirat mà de l’Hemeroteca Municipal de València -i d’altres arxius- i de les cròniques i els anuncis de les partides als periòdics de l’època, com ara El Mercantil Valenciano, Las Provincias, El Pueblo, La Correspondencia de Valencia i la Correspondencia de Alicante, per a dur endavant la seu tasca de recerca. El pes dels jugadors de la Marina era tan determinant que, sovint, als anuncis de les partides no calia posar els noms dels jugadors. Indicant que eren de la Marina ja era un reclam suficient per als aficionats. 
Conta l’autor que la tasca feta li ha permés traure a la llum la relació familiar entre Julio d’Ondara i Rovellet. Julio era l’avi de la dona de Rovellet, “i ni el mateix Rovellet ho sabia. Li sonava que el iaio de la dona havia sigut aficionat a la pilota. Però quan li vaig dir que tenia 400 o 500 partides al Pelayo, es va quedar bocabadat”, diu Ortuño. I descobrir, així mateix, que el recordat Nel de Murla figurava, en els seus inicis, en moltes partides com a jugador d’Ondara. El llibre està farcit d’anècdotes molt sucoses que paga la pena llegir.
La tasca d’Ortuño ha estat identificar els jugadors d’Ondara i posar-los nom i cognoms per tractar d’aconseguir alguna informació de la seua vida al marge de la pilota. I ho ha aconseguit de valent perquè té una nòmina de quinze referències: Pepet, Tonet, Julio, Antonio Bosch, Font d’Ondara, Hilario el Tramusser, Leopoldo, Valero, Baina, Setembre, Zurdo de Pamis, Biela, Peris d’Ondara, Barberet i Telesforo. I quatre més no identificats però sí citats en els papers: Batistet, Paco, Xiquet d’Ondara i Torres. Així els coneixien en el món de la pilota però cal llegir el llibre si volen saber-ne més amb tots els pèls i senyals.
Era tan gran el pes que tenien els jugadors de la Marina que era pràcticament impossible trobar, en aquells anys, una partida en la qual no hi participaren. I parlem dels trinquets de més referència i pes com Pelayo i el Juan de Mena de la capital del Túria. Font i Peris eren dos dels seus “llogaters”, en el sentit que van formar part del planter de jugadors del Pelayo, és a dir, els van fitxar i tenien contracte i, per això, tots dos van anar a viure a València. Ortuño diu que han estat dos dels millors jugadors de la història. Font entre 1892 i 1909 i Peris entre 1925 i 1935.
En els cas de Peris, se’l considera, en companyia del Xato de Pedreguer, un dels millors mitgers que han existit. Va estar onze anys com a jugador professional i la seua carrera està lligada al Pelayo, el “seu” trinquet. Font, per la seua banda, va jugar més de 1.000 partides entre els trinquets de Pelayo, Juan de Mena i altres de la nostra geografia, sempre amb els millors jugadors de l’època i formant part dels desafiaments entre els trinquets, molt habituals en aquells anys. En un d’ells, Font, Julio i Tonet, els tres d’Ondara, desafiaven a jugar a l’escala i corda en el trinquet a tots els jugadors de pilota del món, quasi res diu el paperet. I el mínim de la travessa era de 1.000 pessetes, una fortuna en aquells temps.
Julio també era un dels jugadors més assidus al Pelayo i al Mena i va destacar, sobretot, en els desafinaments entre jugadors de la Marina, d’una banda, i de València i l’Horta, de l’altra. També va participar en alguna de les partides que l’empresa del Jai-Alai va programar en el recentment inaugurat frontó.
Font, Peris i Julio són els tres jugadors ondarencs que més van sobreeixir. El més recordat era Setembre, segurament, perquè s’havia quedat al poble i, en menor mesura, Biela. De la resta, poca cosa més se sabia i sembla que no hagueren existit. Ara, de la mà d’Ortuño i l’Ocell, els quinze han renascut, per dir-ho d’alguna manera. I tot perquè no queda res d’allò dit sinó d’allò escrit.
