“El silenci i l’oblit només es poden combatre amb investigació i difusió”
(Rosa Seser)
“Quantíssimes cartes s’escrigueren de Dénia al front i del front a Dénia?”. I des de les presons, i des de l’exili… “On estan les cartes?”. Era la reflexió que feia en veu alta l’arxivera municipal, Rosa Seser, per fer destacar el paper fonamental que tenen els documents que puguen conservar les famílies sobre un temps, el de la guerra civil i la repressió franquista, que encara hui està ple de silencis. Ho feu en el marc de les jornades de memòria democràtica que organitza l’Ajuntament de Dénia i aprofitant la projecció d’un documental sobre els republicans internats en el camp de concentració francès de Septfonds. Foren 42 exiliats desapareguts en la història perquè la seua existència, ben entrat el segle XXI, era desconeguda fins i tot pels seus familiars. 
L’arxivera de Dénia fa una crida a les famílies perquè col·laboren amb la donació de documents personals a omplir el buit d’un temps marcat pels silencis
Resulta colpidor i sorprèn encara que, quasi noranta anys després que s’acabara la guerra i vora 50 des que es morí el dictador, continue apareixent informació nova sobre eixe període de la història. Es coneix la informació oficial, “molt burocràtica i plena de buits”, explicava Seser, i la millor manera d’emplenar-los és amb documents privats, com ara fotografies, cartes o els mateixos testimonis orals. El gran problema és el temps. La majoria dels testimonis directes -persones que estigueren al front, patiren la repressió o l’exili o simplement visqueren la guerra, així com els seus familiars de primer grau- han mort. Els fills possiblement no donen importància als records que guardaven i el més probable és que desapareguen. Per a reconstruir un temps històric marcat pel silenci i la por, advertia Seser, “no ens queda molt de temps”. I, com bé afegia, “el que no es coneix no existeix”.
Des de l’Arxiu Municipal de Dénia s’han fet molts esforços per reconstruir eixa història, com ara els testimonis orals recollits des de l’entitat per Josep Ahuir i Pep Bertomeu entre els anys 2005 i 2007 o el llibre sobre la guerra civil a Dénia, publicat l’any 2018. Fonamental han sigut també els estudis i la tesi doctoral de la historiadora Teresa Ballester sobre la segona República i la guerra civil, un treball pioner allà per l’any 1995.
Les commemoracions i els aniversaris han servit per remoure voluntats. Fruit d’ells són moltes donacions de fotografies i documents, com ara els aportats per les famílies Bertomeu, Ortega, Sentí, Roselló o de Manuel Usano, metge d’un batalló integrat per deniers, el Batallón Juan Marco. També s’han coneguts documents conservats a Suècia, gràcies al treball d’Alan Swan i al seu llibre sobre ‘El Hogar Sueco’ d’acollida a xiquets republicans.
Ara bé, la repressió de guerra és a hores d’ara la part més difícil de documentar, assegurava Seser, i seria important aconseguir donacions que aportaren nova informació. De vegades, esta es troba en els documents o objectes que menys podríem imaginar i és feina dels arxivers i professionals dels arxius descobrir-la. Les cartes, per exemple, parlen de la vida privada, de sentiments, però també de la vida de Dénia i del que li passa a qui les escriu. Poden ser històries de vida, del sindicalista, del que va al front, poemes que denuncien situacions, imatges de les milícies, de la repressió, dels treballs forçats… Fins i tot els sobres i els segells constitueixen un material interessant que pot aportar informació. D’ahí la importància de custodiar en els arxius el que encara es conserva en les cases. “Els documents són testimonis clau”, deia l’arxivera, “i a l’arxiu, els documents privats esdevenen patrimoni amb interès públic i universal”.
Rosa Seser va convidar els deniers a conèixer els arxius i el seu paper, importantíssim de vegades per aconseguir cobrar per serveis prestats (cas dels carabiners o els càrrecs de la República, per exemple), per conèixer els anys cotitzats segons el temps de presó (se sabia l’any d’eixida però no el d’entrada) o per donar difusió al que va ocórrer (la digitalització ha facilitat l’accés als judicis sumaríssims i a la causa general, punt de partida per a reconstruir els fets).
Afirmava l’arxivera que “som referent d’història mal contada” i donava un consell als familiars de les persones que han guardat alguna cosa en casa relacionada amb eixe temps de silencis: “abans de vendre, obriu els caixons”.
