Alguns descendents dels venedors de l’antic mercat de la Glorieta regenten encara un lloc de venda
Deia un conegut tango que 20 anys no són res. Ara bé 70, que són els que compleix el Mercat de Dénia, és una xifra respectable. En plena maduresa, el mercat municipal viu temps d’adaptació a un ritme de vida que l’obliga a buscar noves estratègies per a continuar sent l’ànima del comerç local i un pol d’atracció per a residents i visitants. Discutides decisions, reformes, picades d’ullet a les noves tecnologies, canvis en l’oferta… Poc té a veure la imatge que ara ofereix amb la d’aquell local que quedava oficialment inaugurat el 31 de maig de 1955. Almenys, la interior. Perquè l’exterior és molt semblant. En l’entrada per Magallanes, sobre la porta, conserva fins i tot l’antic escut de Dénia. Per si no s’han adonat, miren la corona mural de la part superior, més pròpia de temps de la República que de la dictadura, quan l’edifici va ser construït. Un detall que potser, qui sap, se’ls degué passar a les autoritats de l’època.
Els qui porten molts anys fent bategar el cor del Mercat Municipal de Dénia des dels llocs de venda parlen amb enyorança d’uns altres temps. Montse Cabot Pajarón visualitza la font que va haver-hi al mig, que proveïa d’aigua als venedors per a netejar el material i els instruments de treball. És descendent d’una de les famílies que va regentar un dels llocs de ‘la plaça’, l’antic mercat municipal situat en la Glorieta del País Valencià. Al capdavant va estar el seu avi Salvador i el seu fill Jaime, el pare de Montse, va heretar l’ofici de carnisser. En la Carnisseria Noy va créixer ella. De petita, pujada a una caixa perquè no arribava fins al taulell, ajudava el pare a preparar hamburgueses i altres elaboracions. Recorda que a la seva casa es criaven conills i que el dijous era el dia triat per a sacrificar-los: arribava el cap de setmana i el volum de vendes s’incrementava, calia estar preparats.
El mostrador de marbre
Com Montse, José Luis Pérez Peiró parla del vell taulell de marbre que durant anys van lluir els llocs i que, en els vuitanta, va ser substituït per les modernes vitrines frigorífiques. També la seva és una família ‘del mercat’ de les de tota la vida. El seu pare, Juanito ‘el carnisser’, com se’l coneixia popularment, va tenir parada en la Glorieta. El mercat d’ara, conta, “res té a veure amb el d’abans, quan els carnissers s’aixecaven a les dues del matí per a matar als pollastres i els conills i tenir-ho tot llest a l’hora d’obrir”. Qui no els criava a casa, els comprava a altres veïns del poble. Els vedells, ovelles i porcs es portaven a l’escorxador i, lògicament, les comandes no s’atenien amb la mateixa rapidesa que ara.
José Luis i el seu germà Juan Andrés, el major, han viscut molts canvis. Cita per exemple els relatius a la normativa de seguretat alimentària, traçabilitat o control de la cadena del fred. També els relacionats amb el mode de fer les compres. Moltes comandes es fan ara per WhatsApp o per correu electrònic, funciona un servei de repartiment a domicili i, des de fa poc, també les taquilles frigorífiques. “La gent que treballa i no pot recollir la comanda abans de les tres, paga per bizum i la recull més tard en la taquilla”, explica. Facilitats totes perquè comprar en el mercat siga atractiu.
Els comerciants s’han enfrontat sempre a reptes que els han obligat a fer canvis i a adaptar-se als nous temps
A diferència del que ocorre amb la carnisseria de Montse, la Carnisseria Juanito té la continuïtat assegurada amb Daniel Pérez Pisa. No hi haurà continuïtat en el cas de Maite Ivars Buigues. El seu pare, Vicente Ivars ‘el la seua parada des de la Glorieta en 1955. “Jo no vaig voler estudiar i, com a càstig, el meu pare em va posar a tallar carn”, conta. Però li va agradar i, encara que els seus germans van treballar també en la carnisseria, ha estat ella qui s’ha quedat al capdavant del negoci. Recorda el fred que es passava abans a l’hivern -“no hi havia portes, ni finestres”- i la calor asfixiant de l’estiu -“sort que va arribar l’aire condicionat!”-. És conscient que els hàbits dels consumidors han canviat però, així i tot, “hi ha gent que aprecia la diferència i valora la qualitat i exquisidesa del producte que oferim”. No sols els locals, també els turistes que no es limiten a visitar el mercat a l’estiu. Ho fan també fora de temporada, “sobretot els estrangers”. Posa l’exemple d’uns clients belgues que viatgen amb cotxe i amb neveres a bord. No tornaran fins al 31 d’agost, però aquest mateix dilluns es van emportar provisions per a un temps: embotit, vuit pollastres, hamburgueses, pincos, mandonguilles, figatells… “diuen que l’olor i el sabor de la carn aquí és distint”.
Un altre carnisser, Jaime Donderis Oliver, coincideix amb Maite que la gent que continua anant al mercat aprecia la manera de vendre, el poder triar i el tracte directe que se li ofereix. Lamenta no obstant això que els canvis que ha experimentat la societat converteixin el model del Mercat Municipal en una cosa residual. “La gent guisa poc -comenta- i consumeix barat i coses que donen poc treball”. La majoria “fins que es posa malalta”, és a dir, quan li veu les orelles al llop. Substitueix al seu pare, Remigio Donderis, en una parada que va obrir a penes uns mesos després de la inauguració del mercat, quan va tornar del servei militar. Al principi van vendre pollastres, conills, gallines, porc i xai i van incorporar la vedella una mica més tard. Jaime Donderis Fornés, el seu avi, recorria els pobles dels voltants comprant i venent animals i ous. La seva besàvia Tona venia ous en una de les parades de la Glorieta i d’aquí els ve el sobrenom dels ‘oueros’. El seu net Remigio l’ajudava de nen i va seguir una tradició familiar que Jaime ha continuat durant 46 anys. Es va criar “pelant pollastres i conills” i assegura que això del comerç es porta dins. Ha vist passar a ministres, jugadors de futbol i artistes pels passadissos del mercat, no es cansa de contar anècdotes però amb ell, s’acabarà la relació familiar amb el mercat. Guarda bons i dolents records. Ens quedem amb el de les vegades que va veure al seu pare ajudar a persones que no podien arribar a fi de mes, però a les quals mai els va faltar un tros de carn que emportar-se a la boca.
Per a Juansa Bordes Cabot, carnisser jubilat que descendeix també dels venedors de ‘la plaça’, el mercat ha estat la seva vida. Va començar a treballar amb 12 anys en la carnisseria dels seus pares, Bautista Bordes i Vicenta Cabot. “Treballava per a la meva mare, perquè la carnissera era d’ella”, que havia agafat el testimoni del seu avi, Miguel Cabot, relata. Han passat molts anys des de llavors i ara, malgrat estar jubilat, continua visitant el mercat gairebé diàriament. Gaudeix parlant de tot el que ha viscut durant els 61 anys que ha estat directament vinculat a ell i presumeix d’un sistema de venda que, al seu judici, és el seu principal atractiu. “Al client li agrada el cara a cara amb el venedor i també l’ambient, que és molt distint al d’un supermercat”, assenyala. I com no, la qualitat. Perquè si d’alguna cosa fan gala els venedors del Mercat Municipal de Dénia és del producte que ofereixen.
Obert els diumenges
Prop de cinquanta parades donen vida avui al Mercat Municipal de Dénia. En els últims anys, han guanyat protagonisme les parades de restauració i venda de productes gurmet. Una tendència a la qual semblen abocats molts mercats però que, de moment, es fa compatible amb les parades de venda tradicionals de productes de primera necessitat; alguns, no obstant això, les miren amb recel. En el centre, es mantenen els quatre bars que durant dècades han estat punt de reunió, un lloc on esmorzar i relacionar-se, com el mercat en general, formiguer d’idees, debats i rumors.
El projecte del nou mercat procedia de temps de la República i la seva construcció es va anar posposant per motius diferents, entre ells l’esclat de la Guerra Civil. Les obres van ser adjudicades el 6 de desembre de 1951 a l’empresa domiciliada a València Edificacions Levante. El seu cap visible era Francisco Díaz Montón, un promotor-constructor que després aixecaria alguns edificis de la ciutat, com la Torrefrandimo, en ple Marquès de Campo. Assenyala l’investigador i periodista Antoni Reig que la primera subhasta de les parades (febrer de 1955) va quedar deserta al no presentar-se ningú, una cosa inimaginable per a les autoritats municipals. Les obres van costar 2.114.173 pessetes.
En el llibre La Mirada de l’Arxiu, Rosa Seser explica que a l’abril del mateix any es va fer una nova subhasta de casetes i parades. Les casetes dobles es van subhastar al preu de 10.000 pessetes i les senzilles per 5.000. Va haver-hi a més parades d’altres grandàries i preus.
El ple va fixar l’horari d’obertura, que contemplava la venda dissabtes per la vesprada i fins i tot els diumenges al matí. La raó, explica José Luis Pérez, era molt senzilla. No hi havia neveres ni cambres frigorífiques i es venia i comprava diàriament, la millor garantia que els aliments arribaren en bones condicions a la llar.
La normativa aprovada pel ple exigia que el personal que es dedicava a la venda, tant en les parades com en les casetes, anés proveït de bata blanca o davantal i maniguets blancs. Així abillats els adjudicataris de les parades, el governador civil i les autoritats municipals inauguraven oficialment el mercat de proveïments de Dénia a les 12.30 h. del matí del 31 de maig de 1955.
Un mes després, el 30 de juny de 1955, el ple adjudicava els treballs de desmantellament i enderrocament del vell mercat de la Glorieta a Manuel Ramis Tent. Els vells pilars de ferro que sustentaven els quatre pavellons van ser desmuntats, adquirits i utilitzats per a la reforma de la plaça de bous d’Ondara, tal com relata l’historiador Robert Miralles en una de les seves obres.
El mercat s’havia instal·lat en la Glorieta cap a 1876, relata l’arxivera municipal. Allí es va traslladar des de la Plaça de la Constitució, lloc que va ocupar quan la Vila Vella del castell va entrar en decadència.
