Les embarcacions obtenien privilegis i beneficis fiscals que les feien aptes per al contraban
Dénia va tenir la seva pròpia esquadra però només va estar operativa durant dos anys i mig
En l’estiu de 1618 es va fer a la mar l’esquadra de galeres de Dénia. Eren quatre embarcacions armades pel Marquès de Dénia i Duc de Lerma, Francisco Gómez de Sandoval i Rojas, per a defensar les costes valencianes. O almenys, això és el que li va vendre al rei, Felip III. En aquells dies, l’home més poderós del seu regnat havia començat a caure en desgràcia. Eren molts els qui l’acusaven, entre altres coses, de corrupció. Aquest mateix any de 1618 abraçava el capel cardenalici i es retirava de la vida pública. Amb cada vegada més enemics i una pèssima reputació, l’esquadra de galeres del Duc de Lerma quedava en dubte. Sobre ella es va cenyir l’acusació d’haver volgut enganyar el monarca. Tindria una vida curta. Les galeres no eren ja més que un element incòmode, com explicava l’historiador Manuel Lomas en una conferència a la Biblioteca de Dénia. L’esquadra desapareixeria en 1620. 
Les galeres eren vaixells de guerra moguts per remers. Van ser fonamentals en la política naval de la monarquia hispànica però després de la batalla de Lepanto (1571) van començar a perdre vigència al Mediterrani i la seva importància estratègica va ser cada vegada menor. En les últimes dècades del segle XVI, les grans esquadres de galeres desapareixen i cada vegada són més petites. Explicava Manuel Lomas que en certa manera van quedar antiquades i “tenien poc a fer” enfront dels galeons.
Ara bé, per què va tenir tant d’interès el Duc de Lerma, entrat ja el segle XVII, a dotar a Dénia d’una esquadra de galeres? Estaven Dénia i el seu port preparats per a tenir una esquadra de galeres? Podia la ciutat mantenir-la?
Per a entendre els motius que van portar a Francisco Gómez de Sandoval i Rojas a fer la proposta al rei convé saber unes quantes coses. Armar galeres havia estat un negoci molt pròsper i productiu que va donar als genovesos molt diners. Juan Andrea Doria i la seva família van ser grans assentistes de galeres i van fer una gran fortuna llogant-les al rei a canvi d’uns beneficis. Molts dels palaus que es veuen a Gènova van ser aixecats amb els diners obtinguts armant i assentant galeres. Però, on estava el negoci? A armar-les i dotar-les de personal i dels aparells necessaris per a llogar-les? Més aviat en els beneficis fiscals i privilegis que s’obtenien a canvi.
Les galeres eren “una república independent en el port”, comentava l’historiador de la Universitat de València, “i els soldats eren intocables”. Entre altres coses gaudien de preus especials a l’hora de comprar productes, no pagaven impostos i ningú podia revisar la seva càrrega. Carnissers i pescadors compraven a les galeres perquè era més barat. Aquesta circumstància provocava indignació entre els venedors oficials de subministraments, com va ocórrer en alguna ocasió a Dénia segons va relatar l’arxivera municipal, Rosa Seser.
Tot això afavoria a més el contraban, per la qual cosa ser armador de galeres eren un negoci molt llaminer. Perquè funcionés bé era important teixir una estructura d’agents, contactes i valedors que permetés mantenir-la a flotació. I això és el que va voler fer el Duc de Lerma. No li va importar que en aquells dies el paper de les galeres en la defensa no fos el mateix i estiguessen en declivi i que els grans assentistes estiguessin desfent-se d’elles, com va fer també la monarquia hispànica. Si en 1589 l’esquadra de galeres d’Espanya tenia 25 embarcacions, en 1599 eren només 14.
Francisco Gómez de Sandoval i Rojas va creure que en el negoci de les galeres podria obtenir benefici i, abans fins i tot de ser la mà dreta del rei, va casar al seu fill major amb la filla de l’Adelantado Mayor de Castella, Martín de Padilla, que Felip II va nomenar capità general de galeres d’Espanya i comandant del mar oceà per al control dels galeons que comerciaven amb les Índies. Un entramat d’enllaços matrimonials i la col·locació de subalterns en llocs de poder permetien augmentar el control i el poder del Adelantado de Castilla, emparentat després de les noces de la seva filla amb el Marquès de Dénia.
Explicava Manuel Lomas que el seu particular “castell de naips” es va començar a enfonsar amb la mort de Martín de Padilla en 1602 i d’altres dos personatges que formaven part d’aquestes aliances amb les quals comptava per a controlar el negoci de les galeres. Però això no el va frenar. Un any després col·locava al seu gendre al comandament de les galeres d’Espanya per a salvar la situació, “en un intent de relleu generacional amb peons vinculats a ell”.
Serà entre els anys 1613 i 1614 quan decideixi prendre el comandament i armar galeres pel seu compte, “encara que realment no va armar res perquè tot li ho va pagar el rei”. Si el projecte de 1599 que va presentar a Felip III per a reformar el port no va prosperar, sí que ho va fer la seva proposta de dotar a Dénia d’una esquadra de quatre galeres. Per a això necessitava esclaus per a remar i va aconseguir que el rei li proporcionés els més experimentats que tenia. La construcció de les galeres trigaria diversos anys, així que va sol·licitar al monarca la cessió de quatre embarcacions de la corona, les més operatives: dos de Nàpols i dos de Sicília. I com no, veles, eixàrcies i tot el que va necessitar. Però aquí no va quedar la cosa. Si totes les galeres portaven al costat del pendó real el del capità general, el rei va acceptar que les seves galeres només portaren el pendó de les armes del Duc de Lerma, que no hagueren d’estar al comandament d’uns altres i que el càrrec de capità de les galeres fos hereditari. Un negoci rodó.
O gairebé, perquè la caiguda en desgràcia de Gómez de Sandoval i Rojas va tenir com a conseqüència que l’experiència de les galeres de Dénia fos curta. L’estiu de 1618 es van dedicar al cors i en 1619 van sortir a navegar i van capturar a la galera capitana d’Alger. Encara que es va dir que no portava una gran càrrega a bord, se’ls va acusar de quedar-se amb un botí de 300.000 ducats que no van ser lliurats al rei. L’ombra del dubte va planejar sobre elles i aviat els arribaria el final. L’aventura va finalitzar en 1620.
Sobre la presència d‘una esquadra de galeres a Dénia, el doctor Manuel Lomas va plantejar que possiblement se li estava fent un mal servei a una ciutat amb uns 1.500 habitants. Una galera gran portava entre 400 i 500 persones a bord i una de grandària mitjana podia portar-ne unes 300. Calia alimentar-les i gaudien de privilegis que podien suposar, entre altres coses, competència deslleial per a la població. Passaven bona part de l’hivern en el port i el pillatge i els robatoris eren freqüents. A més, necessitaven subministraments de tota mena, molta indústria, i la ciutat no la tenia. A la llarga, va precisar, tal vegada hauria estat positiu i hauria atret inversió. Però en general, les esquadres tenien la base en ports grans de ciutats amb molt de comerç.
La conferència de Manuel Lomas s’emmarca en els actes commemoratius dels 400 anys de la mort del Duc de Lerma, organitzats des de l’Arxiu Municipal. Dimecres 28 de maig, el professor Ángel Campos, de la Universitat Autònoma de Madrid, oferirà la xarrada ‘Una ciutat per al rei. El Duc de Lerma i la transformació de Dénia en temps de Felip III’. Serà a les 19.30 hores a la Biblioteca Municipal.
