El tren no sols va comunicar pobles i persones, també va facilitar les relacions econòmiques i la difusió de la cultura
Els vestigis del patrimoni ferroviari mereixen una protecció que permeta girar la mirada cap als anys 20 i 30
El tren Carcaixent-Gandia-Dénia, del qual tantes vegades s’ha parlat i que tant es troba a faltar, va facilitar les relacions entre comarques i la circulació i l’acostament als moviments culturals, socials i polítics de principis del segle XX. Les vies van comunicar pobles i persones. Però també mercaderies, idees i cultura. A les portes de commemorar-se els cent anys de la proclamació de la II República (1931), l’arqueòleg Josep A. Gisbert fa sentir la seva veu en defensa d’un patrimoni -les infraestructures i edificis que encara queden d’aquells anys- que precisa de protecció. La seva posada en valor, com a part de les actuacions per a la recuperació de la memòria històrica, serviria a més per a reforçar -i recordar també- els llaços d’unió de la Marina Alta amb altres comarques. Vincles que avui, en alguns casos, encara perduren.
La memòria i la identitat precisen de referents. Perdre’ls significa la desaparició lenta però segura d’una història, una cultura i un patrimoni. Hi ha per tant que recordar i salvaguardar el que queda encara que, com ocorre en molts casos, siga poc. Les commemoracions de fets històrics són un bon moment per a fer-ho. I la de la II República (1931-1939), una oportunitat per a plantejar-s’ho.
Dins d’aquestes actuacions de recuperació de la memòria democràtica podrien incloure’s les infraestructures i vestigis relacionats amb el tren. Josep A. Gisbert cita el cas dels ponts, dels quals encara queden alguns elements, o les construccions de pedra picada. Queden poques petjades en el territori d’un ofici, el de pedrapiquer, lligat al naixement de La Xara i al treball artesanal dels seus habitants fins fa unes dècades. És lamentable que les pedres llaurades de les voreres que dibuixen el centre urbà de Dénia hagen anat desapareixent. Un altre exemple de desídia en la protecció del patrimoni són els respiradors de la carretera d’Ondara.
Gisbert parla de referents que posen en valor infraestructures, edificis, monuments i coses tan nímies com les fonts públiques, tot allò que va néixer o va estar en actiu a final de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i durant la II República i la Guerra Civil.
Posa com a exemple un projecte de memòria democràtica que ha desenvolupat entre els anys 2023 i 2024 en el municipi de Palmera. L’actuació, subvencionada per l’anterior Conselleria de Cultura, va permetre elaborar quinze fitxes de memòria que donarien com a resultat deu tòtems o plafons informatius en el traçat de l’antiga via del tren. Els plafons de Racons de la memòria, que és com es denomina el projecte, prenen com a referència edificis, monuments o llocs i constitueixen una espècie de DNI que permet conèixer com era el municipi un segle enrere. Han estat realitzats amb una ajuda de la Diputació de València per a la senyalització d’elements que tenen un paper destacat en la memòria democràtica.
En 1930, explica l’autor del projecte, Palmera tenia 446 habitants, unes escoles nacionals, alcalde, jutge i secretari, una gran destil·leria -Lorente- i diversos magatzems de taronja.
Les vies de comunicació, afegeix, van facilitar que Palmera tingués una certa indústria. La carretera N332, construïda a mitjan segle XIX, va servir d’eix per a la florida a principis del segle XX d’una sèrie d’indústries, com el molí d’arròs. No tenia no obstant això estació ni baixador del tren, que passava pel seu terme. Per a arribar a Dénia calia desplaçar-se amb carro o autobús fins a les properes poblacions de Gandia o Oliva per a agafar-lo.
El tram de la via del tren Carcaixent-Dénia que uneix Oliva amb Gandia és avui dia una via cicloturística molt utilitzada, amb molt de trànsit de bicicletes i patins. Els tòtems que s’han col·locat en ella fan referència als trams Carcaixent-Gandia i Gandia-Dénia. Una línia que va deixar de funcionar a la fi dels anys 70 del segle passat. Respecte a l’assumpte del tren, Josep A. Gisbert qualifica de “patètics” els plantejaments que s’han fet al llarg del temps per a recuperar la línia “perquè probablement mai es faran realitat”.
Els anys 20 i 30
Per als pobles de la Marina Alta, la recuperació econòmica en els anys 20 i 30, amb el declivi de la pansa, va ser difícil. No obstant això, els últims anys del segle XIX i els primers del segle XX van ser de prosperitat per a la indústria, el comerç i el patrimoni, com testifiquen encara algunes cases dels centres urbans, fonts, cementiris i infraestructures importants. Recorda l’arqueòleg que a Primo de Rivera li devem l’empedrat de moltes carreteres i que durant la II República es van fer una sèrie d’actuacions que la legislació vigent sobre memòria històrica permet posar en valor.
Tornant a Palmera, Josep A. Gisbert apunta que, si el municipi de la Safor té deu racons de la memòria, Dénia podria tenir-ne bastantes més. Apunta que l’estat del patrimoni de l’època deixa molt a desitjar, alguna cosa que qualifica de “infame”. “La protecció falla”, desapareixen bona part de les façanes, edificis i paisatges d’aquests temps i només queden testimoniatges literaris tan bonics com els de Juan Chabás, Narciso del Prado o Maria Ibars, “que fa unes excel·lents descripcions d’uns Campussos que ara no trobarem”, apunta.
Queda memòria literària i memòria històrica i, en la seva opinió, caldria fer un esforç per a posar en valor les dècades dels anys 20 i 30. “No sols cal posar en valor espais públics franquistes com La Glorieta del País Valencià”, puntualitza, “també cal tirar una mica més cap enrere” per a bussejar entre les arquitectures i l’urbanisme d’aquests anys.
La taronja
El tren va ser motor d’activitats econòmiques absolutament importants. Es va utilitzar per a transportar les taronges des dels magatzems fins als ports de Gandia i, durant un temps, també al de Dénia. Era l’època del zenit de la taronja i magatzems de la Ribera i de la Safor, recorda l’arqueòleg, el van emprar per a comercialitzar els seus productes col·locant en les etiquetes de taronja el nom de Dénia.
Exemples representatius del patrimoni dels anys 20 i 30 dignes de mantenir en la memòria n’hi ha. L’arqueòleg vaticina que com a mínim 40 arquitectures dignes de ser recordades. Entre elles els edificis del centre històric, la Casa de Sauquillo que és avui biblioteca municipal (per a Josep A. Gisbert, la millor casa de la República i que, al seu judici, va ser objecte d’una “desafortunada” rehabilitació-, el refugi o túnel del castell, l’Hotel Comerç -anterior però de gran activitat en aquesta època-, les cases de les grans famílies, com els Riera en la Glorieta, ‘els quatre cantons’ i el Casino El Siglo, els bancs…
En l’àmbit cultural, cita la importància que va tenir l’obra de Roc Chabás a principis del segle XX com a eina de difusió cultural. El arabista de Carcaixent Julià Ribera va visitar la casa de l’historiador denier en el Saladar -avui desapareguda- en diverses ocasions. També els membres de Lo Rat Penat als quals va convidar, que van triar hotels com El Comercio o el Fornos per a allotjar-se, van utilitzar el tren per a arribar a Dénia. Les fonts escrites documenten que el tren va permetre comunicar la ciutat amb la Renaixença Valenciana fins a 1912, la data de la defunció de Roc Chabás. Va morir el canonge “i la cultura va desaparèixer a Dénia”, fegeix Gisbert. Recorda que l’escriptor Juan Chabás va marxar aviat a estudiar a Madrid i que passarien dècades fins que hi hagués nous referents culturals a la ciutat.
El tren va ser una via de difusió i comunicació econòmica i de cultura. Protegir el seu patrimoni és també una manera d’estructurar el territori, llançar una mirada més enllà d’allò local i entendre que les vies del trenet unien comarques, en aquest cas la Ribera, la Safor i la Marina. Només cal pegar una ullada a algunes de les grans cases de Les Rotes que van ser propietat de famílies de la Ribera o al turisme dels anys 20 i 30. “La Ribera buscava la mar de Dénia”, comenta Gisbert.
