El fil conductor del calendari de 2025 de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta són les fàbriques de joguets a la comarca. I entre les esmentades està la de Teulada, sorgida en els anys posteriors a la Guerra Civil. Joan Ivars i Cervera, mestre i historiador, en sap prou del tema i, de fet, va publicar un article en el programa de festes de l’any 2000 del municipi. El fundador va ser Francisco Martínez Mestre, natural de Benissa però casat amb la teuladina Ángela Buigues. La família Martínez treballava la fusta i els mobles i ell va estar una temporada a la fàbrica de joguets de Doménec d'Ondara.
Cap a 1943, Francisco Martínez crea la seua pròpia empresa per a fabricar joguets a uns locals del carrer del Mur, on començà la instal·lació de les primeres màquines. Vicent Bertomeu, conegut com a Vicente Gallart, era un tècnic reconegut i va ser el principal artífex per a preparar la maquinària. Ivars conta que d’una antiga moto alemanya va aprofitar el quadre i les rodes per a fer la serradora, i del seu motor es va fer el compressor per a pintar la fusta. Calia parar atenció també al subministrament elèctric que, aleshores, estava a càrrec de l’empresa La Electricista Alcoyana. La fàbrica tenia una línia directa des del transformador fins als seus locals però no era suficient. Per això, Martínez va comprar un motor de gasolina a un forner de Gata a fi que la fàbrica poguera seguir funcionant quan tallaven l’energia elèctrica.
Un dels primer empleats va ser Vicent Moll, Vicent Pastanaga; altres treballadors de Teulada i dos més d’Ondara eren els operaris de la fàbrica. També hi treballava la dona de Francisco Martínez, Angelita, i altres dones que s’ocupaven de la pintura dels joguets i de tallar i preparar les teles per a fer les veles de les barquetes. En el moment de major expansió, hi havia 15 o 16 operaris i a l’oficina feia d’administrativa una filla de don Antolín el carter, Josefina. Les jornades de treball eren, pràcticament, de sol a sol. I més encara en la llarga temporada de fabricació de joguets que serien venuts per Nadal i Reis. 
Els joguets que es fabricaven eren pràcticament tots de fusta. Els dissenys eren obra de Francisco Martínez, qui tenia una mà extraordinària per al dibuix i coneixia quines eren les tendències que es portaven en aquell moment. Es fabricaven camionets, carrets, bous, cavalls, “plumiers”, carretilles, saltimbanquis, carretes de quatre rodes amb cavalls i bous, barques amb veles, etc. Per a les xiquetes es fabricaven “costureros” i, sobretot, dormitoris i menjadors a escala reduïda. En un altre moment es va fabricar una certa quantitat de “topolinos”, els famosos tacons alts de sabates femenines. El material usat per a la fabricació era quasi exclusivament la fusta de xop i el pi de Galícia, segons assenyala Ivars. Per a les barquetes s’usaven unes teles blanques que feien de veles. Sols per a alguns models de camionets s’usaven unes rodetes metàl·liques que es portaven de fora.
La venda més gran de joguets es feia sobretot durant les setmanes abans de Reis encara que al llarg de l’any també venien a diversos llocs. La part principal de la producció es destinava a diversos pobles i províncies de l’Estat espanyol. Totes aquestes vendes es feien per mig d’un viatjant de la fàbrica de joguets Sauquillo de Dénia, que també representava a la fàbrica de Teulada. Per altra banda, se subministraven joguets als magatzems La Alegria de la Huerta de Múrcia. En la ciutat d’Alacant li servien als magatzems de Rico, als quals li portaven, en exclusiva, les barques de vela. Els joguets s’enviaven per tren a Alacant i des d’aquí s’enviaven a la resta de pobles d’Espanya.
Per al seu enviament als diferents llocs de destinació, els joguets eren col·locats en caixes de fusta, generalment de 80 per 100 per 140 cm. que compraven en els magatzems de José Pastor de Dénia. Els joguets eren enrotllats amb paper de Manila, que era fi i no perjudicava la pintura, i rodejats de palla d’arròs, que es portava de Pego en carros.
Cap a l’any 1957 l’activitat va decaient i a poc a poc la fàbrica ha de deixar de produir joguets pel gran impacte ocasionat per l’entrada en el mercat del plàstic. La fàbrica de Francisco Martínez no es va adaptar a aquest nou producte i ben prompte va tancar les portes. Abans, però, part de la seua maquinària va servir per altres menesters: durant alguns temps s’hi feien botons per a les fàbriques de marroquineria i “bolseria” de Gata i Pedreguer. També per aquest temps es triturava garrofa que servia per a menjar dels porcs. I els mariners de Moraira portaven la corfa dels troncs de pi per a triturar-la i amb ella tenyien les xarxes de les barques.
Una vegada tancada la fàbrica, Francisco Martínez es va dedicar a la fotografia comercial junt amb els seus fills. I, a més, durant alguns anys a la venda de ràdios i a l’electricitat. Ell va ser el corresponsal de Ràdio Gandia a Teulada. Molts dels aparells de ràdio que hi havia a les cases s’havien adquirit a la seua tenda.
