La infància és una etapa clau per al desenvolupament emocional. Des dels primers anys de vida, els nens experimenten emocions intenses que encara no saben identificar ni gestionar de manera autònoma. En aquest procés, la regulació emocional es converteix en una habilitat fonamental per al seu benestar psicològic, les seves relacions socials i el seu futur desenvolupament.
Els nens no neixen sabent regular el que senten, sinó que aprenen progressivament a fer-ho a través de la relació amb els adults que els cuiden. Julia Bellver, psicòloga de l’Hospital HLA San Carlos, explica que “la regulació emocional pot entendre’s com la capacitat de reconèixer les pròpies emocions, comprendre per què apareixen i trobar formes adequades d’expressar-les i manejar-les. En la infància, aquesta capacitat està encara immadura, ja que les estructures cerebrals implicades en l’autocontrol i la planificació continuen desenvolupant-se durant molts anys. Per aquest motiu, és habitual que els nens expressen el seu malestar emocional mitjançant el plor, les rabietas, la impulsivitat o les reaccions desproporcionades. Aquestes conductes no indiquen falta d’educació ni mala atenció, sinó una dificultat real per a manejar emocions que resulten aclaparadores”. 
L’especialista afegeix que “el paper de l’adult és essencial en aquest procés. Els nens aprenen a regular-se emocionalment a través de l’experiència de ser regulats per un altre. Quan un adult ofereix calma, contenció i comprensió, el xiquet va internalitzant a poc a poc aquestes estratègies i aprenent a aplicar-les per si mateix. En canvi, quan les emocions del xiquet són minimitzades, ignorades o castigades, pot aparèixer confusió, inseguretat o dificultat per a identificar el que sent”.
Les rabietas i les eixides de to emocionals solen ser un dels motius de major preocupació per a les famílies. No obstant això, aquestes conductes compleixen una funció comunicativa i solen aparèixer quan el xiquet se sent frustrat, cansat, sobre estimulat o incapaç d’expressar amb paraules el que li ocorre. Comprendre aquest missatge permet respondre des de l’empatia i no únicament des de la correcció de la conducta.
Acompanyar emocionalment no implica permetre qualsevol comportament, sinó ajudar el xiquet a posar nom a les seves emocions, oferir seguretat i ensenyar-li formes alternatives per a expressar-se. Aquest acompanyament afavoreix el desenvolupament d’una major tolerància a la frustració, una autoestima més sòlida i una millor capacitat per a relacionar-se amb els altres.
Encara que les dificultats en la regulació emocional formen part del desenvolupament, existeixen situacions en les quals és recomanable consultar amb un professional de la psicologia infantil. Quan el malestar emocional és molt intens, persistent o interfereix en la vida familiar, escolar o social, una avaluació adequada ajuda a comprendre què està ocorrent i proporcionar a la família i al nen les eines necessàries per afavorir el seu benestar. Acompanyar als nens en la gestió de les emocions contribueix al desenvolupament d’adults més segurs, resilients i emocionalment saludables.
