“M’agradaria que Jesús Pobre fora independent”
Jesús Pobre celebrava la primera Festa de l’Escaldà, impulsada per l’Associació de Veïns i Veïnes, l’estiu de 2010. Declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial el 4 de maig de 2018, la festa celebrarà el 31 d’agost la setzena edició. Eixe dia, com ha fet en els darrers anys, Pep Fornés, de malnom ‘el fus’, li botarà foc a la caldera. És el fogater, el de la corbella. De menut havia escaldat i ajudat al seu iaio, que s’alçava més matí que tots els de casa per a encendre el fornet. “Quan ja estava la caldera bullint”, recorda, “ens despertava als demés”. Conta que en l’activitat s’implicava tota la família, també els veïns de més a prop. “El dia de l’escaldà era una festa, torràvem dos albergínies i dos pebreres, una ceba, fèiem ou amb tomaca i, tots a esmorzar!”. Una festa que va anar perdent-se poc a poc i que, des de fa uns anys, es reviu al gran riurau de Jesús Pobre.
PREGUNTA: Ha sigut este un bon any per al raïm?
RESPOSTA: Sí, ha sigut un any prou bo. Tot i que el sol l’ha cremat molt. Però la producció ha sigut bona. 
P: Escaldaran molts cabassos?
R: Uns set o huit. Una setmana abans, el dia 23, farem l’escaldà dels veïns. L’associació escaldarà deu o dotze cabassos de raïm que, ja convertit en pansa, es posarà a la venda el dia de la gran escaldà, el diumenge 31. Vendrem també raïm de taula i tota la recaptació serà a benefici de l’associació. La gent que vinga el dia de la festa podrà vore tot el procés i també comprar pansa i raïm.
P: Per què naix la festa?
R: Perquè estava tot perdut. Els més joves no sabien com s’escaldava. I Antonio ‘el Xorrí’, que no parava mai de pensar, va tindre la idea. Totes les idees de l’associació venien d’ell. Nosaltres ens pujàvem al carro i au! La del Mercat del Riurau, la pujada al Montgó, el sopar d’estiu… totes van ser idees seues.
P: Encara hi ha gent que escalda a Jesús Pobre?
R: En aquell moment sí. Ara ja no. Quasi ningú té raïm.
P: Per al vi també es necessita raïm i cada vegada se’n fa més.
R: La gent s’ha tirat més al vi, molts dels que tenen raïm el gasten per a fer caldo.
P: Guarda alguna anècdota de quan escaldaven a casa?
R: A ma casa portàvem terres a mitges, el sequer aquell tenia dotze bous de llargària i afegien una altra pila de canyissos darrere de sis. Hi hauria més de cent canyissos. L’any de la riuada el sequer estava a tope. Vam començar a empilar banyant-nos i al final mon pare va dir que ho deixàrem estar. Es va banyar tot. Quan va passar, vam tirar tot el raïm baix d’un marge. No sé eixe any de què deguérem menjar.
P: La pansa era un mitjà de subsistència.
R: Sí. Però la gent va començar a abandonar per anar a treballar a les fàbriques. Poc a poc va anar deixant la terra.
P: Jesús Pobre ha servit de model a altres pobles que també escalden.
R: Hem donat la idea i molts pobles s’han apuntat. Escalden a Pedreguer, a Llíber, a Terrateig…
P: En això de l’Escaldà hi ha un toc de nostàlgia, un punt de romanticisme.
R: Pot ser. No crec que ningú vaja a dedicar-se a escaldar pansa, però no volem que s’oblide. El dia de la festa també donem difusió al treball de la llata i a l’elaboració dels canyissos. No volem que es perden.
P: Pocs saben fer-ne.
R: Un xic del poble es dedica ara a fer canyissets, per al sostre de les cases, per a decoració… I ha sigut degut a tot açò.
P: A Jesús Pobre són molt lluitadors. Van evitar que el gran riurau se n’anés al terra.
R: Vam aconseguir que es fera una bona restauració i que puga ser utilitzat pel poble. Altres pobles han seguit el camí que vam encetar i han restaurat els seus riuraus. Som pioners en moltes coses.
P: No és fàcil que un poble estiga tan unit.
R: Som pocs i molt animosos. Ens portem prou bé. Però sempre som els mateixos. La gent jove no es fa avant. És molt senyoreta.
P: No s’implica.
R: Passa, en general. Els hem donat les coses tan ben fetes i fàcils que no volen saber més. En la política passa el mateix.
P: El Mercat del Riurau ha servit també d’exemple per a altres pobles.
R: Hem aconseguit que tinga continuïtat durant tot l’any, altres no han pogut. El mercat dona oportunitat a tindre un lloc de venda a la gent que treballa el camp. Ara bé, els venedors són els mateixos que al principi. No s’ha incorporat gent jove. Tornem al mateix.
P: Cada vegada és major l’afluència de gent. Han pensat que açò se’n pot anar de mare?
R: Sí, els diumenges està tot ple, els camins, el poble. Hi ha gent que està assustada, sobre tot els joves. Jo no. Són quatre hores i un dia a la setmana. És com quan arriba el barco d’Eivissa a Dénia i es fa una llarga cua perquè els cotxes han de baixar. Però és només un moment.
P: Està en perill la idiosincràsia del poble, la tranquil·litat que sempre l’ha caracteritzat?
R: Crec que no, de moment. La construcció també està controlada. Vivim igual de tranquils. Ara bé, el preu de les cases ha apujat molt respecte als pobles de la contornada, Gata, Pedreguer, Ondara. Un jove no pot comprar casa.
P: Què fa que Jesús Pobre tinga eixa atracció?
R: No sé si ho fa el Montgó o la zona on estem. Quan els frares van fer un convent ací, per alguna cosa seria. Potser per ser un lloc més espiritual.
P: Algun dia el convent serà del poble?
R: Ho veig difícil. Vam tindre l’ocasió i la vam deixar passar.
P: Per a ser un poble tan menut, tenen molts bars.
R: I funcionen a tope. Però des de la pandèmia tanquen a l’hivern per les vesprades. Una llàstima. El bar fa poble.
P: Què fa que el seu teixit associatiu ací siga tan potent?
R: Som vora tres-cents associats i hem impulsat moltes coses, com el concurs de vins o el mateix mercat. Ara, la llata amb les dones majors. Des del principi la comissió de la dona ha sigut també molt activa i s’han llençat altres projectes que han tingut molta repercussió, com el del blat. Funciona. La farina està tots els anys venuda, es fa cervesa amb el blat de Jesús Pobre. Va molt bé.
P: Va ser l’associació qui va posar en marxa el procés per a ser entitat local. Ha marcat un abans i un després?
R: Tenim més recursos, un ajuntament, Correus, més autonomia i més serveis. I ens escolten un poc més. Ara existim, que alguns no sabien que existíem.
P: Veu a Jesús Pobre com un poble independent?
R: M’agradaria que fora independent. Tenim cementeri i estem prou lluny de Dénia.
Molt personal
P: D’on ve això de ‘fus’?
R: Sembla que un avantpassat meu feia fusos, per a fer boixets, i li deien ‘el tio fus’.
P: Li devem a vostè la fira de brocanters de Jesús Pobre?
R: Soc aficionat a les coses antigues del camp, i sí, la vaig muntar jo. Guarde tot l’antic. Esperava que compraren el convent per a muntar un museu però segurament aniré llevant-m’ho de damunt. Es perdrà. No tenim un local per a guardar-ho.
P: La fira ha sigut un èxit.
R: Està a tope. Ve gent amb ganes de comprar, no ve a passejar.
P: L’hem vist ballar.
R: No sabia, però m’ha agradat sempre. Ara forme part del Jesús Pobre Grup de Danses. Ho passem bé.
P: I fa teatre.
R: M’agradava anar al teatre i fa cinc o si anys em vaig apuntar a l’escola de Pedreguer. Estic molt a gust. M’encanta pujar a l’escenari, encara que de vegades és un poc difícil. Però estic feliç.
P: Cap on tira més? Cap a Xàbia, Gata, Ondara, Dénia…?
R: Cap a Pedreguer. Parlem com els de Pedreguer i som més com ells, valents, emprenedors. Encara que Gata està a dos quilòmetres i tenim una relació boníssima, no som com ells. El caràcter és diferent.
P: Jo el vaig conèixer fa molts anys com a representant de l’Ajuntament de Dénia a Jesús Pobre.
R: Estava encarregat de les aigües potables. Era l’únic empleat de l’ajuntament ací. M’ha passat de tot. Era l’home de confiança a Jesús Pobre. A mi em rebien i m’escoltaven. No he sigut alcalde perquè no he volgut (riu).
P: Ara és el pare de l’alcalde. Com està fent-ho?
R: Està fent-ho prou bé. És jove i no ha deixat de treballar. Gestiona i fa la seua feina, però no vol ser protagonista. Estic content que la gent jove es faça avant. Va costar.
P: No ha pensat mai dedicar-se a la política?
R: No, mai. No m’agrada.
