“El treball és un gran pas per a la inclusió”
Jimmy Higueras va conèixer Dénia en 1969, on va arribar de vacances amb la família. Tornava als estius i, a partir dels 17 anys, va compaginar la seua estada amb el treball en diverses piscines. “Em vaig enamorar de Dénia per moltes coses”, indica, “pel clima, perquè econòmicament era més fàcil viure aquí que a Madrid, per la gent, per la qualitat de vida”. La seua vinculació amb l’IES Maria Ibars, on exerceix com a professor d’educació física de forma continuada des de fa 22 anys, es remunta a una mica abans, quan va arribar com a interí al vell IFP del castell. “Soc l’únic que queda d’aquells professors que inaugurem el Maria Ibars”, precisa. Però si per alguna cosa és conegut a la comarca és per ser l’ànima de l’associació Condenados al Bordillo. 
PREGUNTA: Vint-i-quatre anys de reptes, projectes i assoliments amb Condenados al Bordillo. Quina ha estat la major satisfacció?
R: Tal vegada que hi haja gent amb diferent tipus de discapacitat que ha pogut treballar amb nosaltres.
P: Parlem de diversitat funcional, de discapacitat, de capacitats diferents o utilitzem qualsevol de les tres denominacions?
R: Quan parles de diversitat funcional, de quina parles. Els LGTBI, monoparentals… no se sap. No és un terme que identifique. Podem parlar de persones amb discapacitat o persones amb capacitats diferents. Jo abans parlava de persones amb capacitats diferents, però si no estàs situat, si no saps que estàs parlant de discapacitat, hi ha gent que no pot captar a què et refereixes. Ara prefereix parlar de persones discapacitades, especifiques més. El que no has de dir són persones amb minusvalidesa, mongols, subnormales… Políticament correcte és també persones amb diversitat. La paraula és important però és més important el que es fa amb ells.
“Els grans dependents necessiten molts recursos i això no es veu”
P: Perquè la integració d’aquestes persones siga real, han de ser acceptades. Ha canviat la mirada de la societat cap al col·lectiu?
R: En l’última dècada ha canviat molt. No sé si és perquè s’ha visibilitzat moltíssim més o perquè s’han pres decisions polítiques importants. El 70% del nostre pressupost procedeix d’empreses privades. El 30% restant, de decisions polítiques. A Dénia ens donaven 1.250 euros i va entrar un regidor que ens en va donar 30.000. A nivell de gent del carrer, hi ha major visibilitat i col·laboració. Però més que caritat necessitem continuïtat i constància, gent que conega i confie en el projecte. Els donatius són benvinguts però es necessita un canvi de paradigma, que en certa manera s’ha produït. La clau són els grans dependents, que necessiten molts recursos. I això la gent que no està molt ficada en el tema no ho veu. Dins de la inclusió, a vegades es produeix una exclusió sense adonar-te’n. El director és molt bo però la pel·lícula Campeones ha fet mal, no és la realitat. Els molt dependents no es mostren. Això existeix encara, no es normalitza. Però clar, és difícil, no tothom té capacitat per a estar amb una persona que no parla, que l’has de llavar i canviar el bolquer, que agredeix…
P: En aquesta línia de donar visibilitat està el programa ‘Som iguals, som diferents’ que porten als col·legis.
R: Funciona de manera espectacular. Té un impacte real i més positiu que en els adults. Els xavals encara no tenen capes. Fem com 15 jornades a l’any a la comarca.
P: Continua sent difícil l’accés al mercat laboral?
R: Nosaltres tenim 10 treballadors, 5 d’ells amb discapacitat. El treball és un gran pas per a la inclusió. Per a ells és molt important, et sents útil, surts del teu entorn, et relaciones amb altres persones, assumeixes una responsabilitat, veus que ets capaç de fer coses, et sents més integrat. A vegades es contracta mirant els avantatges fiscals, que varien d’una comunitat a una altra. El percentatge de contractació és major en persones amb menor grau de discapacitat. Segons el grau, es requereixen perfils molt concrets. Ha de ser un treball adaptat a aquestes persones i l’empresari ha de saber com rendiran.
P: Una de les seues aspiracions era aconseguir un habitatge que facilités la vida autònoma. Com està funcionant?
R: En 2020 l’Ajuntament ens va cedir l’habitatge, una casa destrossada que reformem sencera. Fèiem respirs de cap de setmana però estem col·lapsats i hem prioritzat realitzar activitats diàriament, ensenyar a llegir, a escriure, a cuinar, teràpies, tallers cognitius. Allí treballem sobretot amb persones amb nivells alts de dependència i que no tenen un centre al qual acudir als matins. És un centre de suport i a vegades anem també a menjar o a sopar.
“El perfil del voluntariat ha canviat, ha vingut gent més major”
P: Què seria de l’associació sense el voluntariat?
R: Ha canviat el perfil. Ara hi ha gent més major, ha vingut gent de 60 i de 70 anys. Abans teníem 80 o 90 voluntaris joves a l’any, ara tinc uns 25, ha baixat molt. Tots són molt necessaris, fan un paper important i si no estiguesre hauríem de pagar a persones que realitzaren aquestes funcions.
P: En repassar la trajectòria de l’associació no puc evitar relacionar-la amb l’esport.
R: L’activitat esportiva és la clau. A mi m’agrada aquest món. Però no estic parlant de l’esport d’alt rendiment ni competitiu, que exclou. Nosaltres li hem donat a l’activitat física un enfocament centrat en valors com compartir amb altres persones, interactuar, relacionar-se, donar un respir a la família, veure gent diferent, integrar-se… Què passa? Que la gent que destaca, la més autònoma, se l’emporten a fer esport competitiu. Però no passa res. Tenim bon material específic i muntem una activitat esportiva recreativa en la qual té cabuda tothom. Evidentment, hi ha també un treball de mobilitat i relacionat amb la salut.
P: Encara hi ha llista d’espera a l’Escola Municipal d’Esport Adaptat?
R: Per al pròxim curs portem ja 103 matrícules. Moltes són del col·legi Raquel Payá, on portem també l’activitat tots els matins. Per les vesprades tindrem unes 80 persones. Per a afirmar que són moltes o poques, haurem de fixar-nos en el grau de dependència, no és el mateix atendre’n a 50 poc dependents que si tenen un gran de dependència elevat.
P: Parlant d’esport, quin gest més bonic el dels ciclistes d’Angers i la seva Carrera Solidària. Vuit edicions ja l’any que ve!
R: Això és preciós. Enguany hem presentat a França un documental de la carrera. Ens van conèixer i confien plenament en nosaltres. Com la Fundació Marqués de Dos Aguas, que també col·labora des de fa anys.
P: Quina repercussió han tingut el llibre Els Colors de Pascual i els documentals que s’han fet sobre l’associació?
R: Els documentals ens han obert portes. Les dues coses ens han ajudat moltíssim, ens han donat molta visibilitat. Arran del segon documental vam obtenir la col·laboració de Pfizer, 25.000 euros tots els anys.
P: El paper que fa l’associació és important per a les famílies.
R: A mi m’agrada parlar de respir, és necessari. Hi ha gent humil, treballadora, que a l’estiu va de cap amb la feina. Aquí, a l’escola d’estiu que ara ha començat, podria haver-hi 20 persones més. Tenim llista d’espera. Però és inviable econòmicament, estructuralment, professionalment, és difícil. No és una queixa, és una realitat.
“El copia – pega limita la capacitat de crear, de pensar i d’aprendre”
MOLT PERSONAL
P: Per què Jimmy i no Jaime?
R: Soc ex melòman. Era col·leccionista de vinils, en tinc milers a casa. El nom ve d’una cançó de The Clash que es deia Jimmy Jazz. En la meva família soc Jaime però, fora d’ella, ningú em coneix amb aquest nom.
P: Vostè està acostumat a bregar amb adolescents. Tasca difícil!
R: M’agrada molt. És més, segons han anat passant els anys, m’agrada més treballar amb els de l’ESO. Són més actius, més dinàmics i més innocents, no estan tan contaminats.
P: La tecnologia i la IA estan canviant el món, com ho nota en els joves?
R: He fet classe també en la universitat durant 14 anys i he notat una baixada brutal, impressionant, en la comprensió lectora i un ús més feble, menys culte, de la terminologia. El copia – pega limita la capacitat de crear, de pensar i d’aprendre, de raciocini. I la intel·ligència artificial, també. La tecnologia té molts avantatges, però també desavantatges.
P: L’IES Maria Ibars és la ‘base d’operacions’ de Condenados al Bordillo. Note que aquí el volen molt.
R: Soc un veterà del Maria Ibars. Aquí s’ha institucionalitzat això de Condenados, l’institut és fonamental en la seva història. Alguns alumnes i profes, encara que continua sent una minoria, han normalitzat això de la discapacitat perquè veuen als xicons tots els dies. Aquí m’han donat suport sempre.
P: Per què s’ha bolcat amb les persones amb discapacitat?
R: Hi ha un abans i un després del meu accident. Vaig tenir una experiència pròxima a la mort, vaig viure de prop la mort i el sofriment. Em van deixar tirat en la carretera morint-me i no em van ajudar. Però, a més, des de petit vaig tenir sempre una inquietud, alguna cosa que em ve de sèrie. Quan vivia a Madrid veia a persones alcohòliques o amb dificultats i les cuidava, vaig anar també a Bolívia a cuidar a gent. Després de l’accident, en el qual vaig perdre els quatre dits de la mà, van sorgir aquestes ganes de fer coses pels altres que duia dins i vaig començar a aprofundir en l’ésser humà, a llegir molt de psicologia i de temes de consciència. L’any 1994 vaig contactar amb un xicon que es desplaçava en cadira de rodes, Juan Luis, i en 1996 forjàrem Condenados. En 2001 li vam donar forma oficial.
P: Ha pensat a viure de nou a Madrid?
R: Em vaig criar en un poble, a Navacerrada, allí és on vaig fer amics. Dénia em va captivar. Aquí es viu molt bé, hi ha qualitat de vida i gent molt maca. És molt diferent la gent mediterrània, ni millor ni pitjor, i crec que el clima és determinant. Em vaig trobar un entorn excel·lent. La meua exdona, Ana, també és de Dénia. Tinc a les meues filles i als meus amics aquí. Tornaria a Madrid de maig a octubre, però a la Serra.
P: Les Rotes, millor a l’hivern?
R: M’encanten. En els últims 5 o 6 anys s’han donat a conèixer més i ara està més ple. A l’hivern és un paradís. M’agrada també molt l’interior de la comarca, és brutal.
P: En una campanya de Turisme, durant la covid, donava vostè una recepta per a tirar endavant: escoltar el nostre cor. Escolta vostè el seu sovint?
R: Sí. Ens costa fer-nos les preguntes profundes. Cal escoltar el cor i als altres. La millor medicina és voler i ser estimat.
