Voldria rematar aquí unes xicotetes reflexions sobre el passat juvenil de Dénia que, al remat, sols poden recordar les persones procedents d’anteriors generacions, o altres de menor edat a partir de les “batalletes” dels seus pares o avis, o gent major pròxima. Els temps han canviat molt en les últimes dècades i a hores d’ara existeix un gran col·lectiu de jovenalla que ho desconeix quasi tot del que passava fa trenta o quaranta anys. A alguns, amb escasses inquietuds, parlar-los de la guerra podria tenir l’equivalent del que nosaltres, carregadets d’anys, ens passava quan alguna persona madura parlava de la guerra de Cuba. I més encara quan han existit més de quaranta anys de silenci en l’educació escolar, a més d ela manipulació de la història més pròxima, capitanejada pel “Caudillo” i el “Glorioso Alzamiento Nacional”. Molta jovenalla, encara a hores d’ara, sols saben de Franco que era un general molt valent. I així han anat formant la història. Aquí no va passar res en el conflicte bèl.lic, que varen guanyar-li als “rojos” cruels, que portaven banyes i cues, que estaven conduint Espanya cap al caos, la corrupció i el pecat. L’Església també remava així, fent causa comú amb la dreta més dura per salvar les ànimes. I els xiquets, molts xiquets i xiquetes, ens vàrem educar amb eixes doctrines, que anaren suavitzant-se en la mesura que, a partir dels anys seixanta apareixien les “sueques” per les nostres platges, amb els seus “bikinis”. Almenys ens alliberaven bastant del “pecat” del sexe, i alguns començaven a donar-li la raó al món de la II República que ens volia educar en llibertats i amb les referències del món exterior, d’Occident, etc. I xiquets, joves i la societat en general acabàrem assumint una vida de prohibicions i misèria. A les platges les dones estaven obligades a tapar-se amb uns grans banyadors i cobertes amb barnús -“albornós”- fins la vora de la mar. I els homes i els xiquets havien d’anar amb tot el cos tapat, és a dir, també el pit, fins que va aparèixer el banyador discret del “Meyba”, que a nosaltres ens semblava la modernor. Per cert que els xiquets solíem prendre el bany en el port, que presentava un aigua més neta que l’actual, pel varader, o l’escollera sud, etc.
No existia pràcticament cap altre esport que el futbol i la natació, que practicaven molt bé un sector de joves, i s’organitzaven travessies al port o el feien servir per a competicions per les festes d’estiu. El basquetbol -la gent el coneixia amb el nom de bàsquet i no de “baloncesto”- es va practicar quan la República i tardà alguns anys després en posar-se en pràctica. Jugaven a un solar del desaparegut convent de Sant Antoni, que sempre s’havia citat com el camp del “bàsquet” i després es construïa la finca de l’Òptica Buigues i unes vivendes de la família Martí. També tenia lloc alguna vegada l’esport de la bicicleta, però bàsicament la presència breu de la “Vuelta a Levante”, de pas pel carrer Campo. Estic parlant dels primers anys de la postguerra. I es disposava de les activitats de la Pista Rosaleda, amb les sessions de ball i el cinema per les nits d’estiu. Allí l’empresari Joaquín Calvo muntava vetlades de boxa, amb la presència d’alguns bons practicants professionals i, entre ells, el denier Sala, l’estrella principal d’aquells combats. El mateix empresari va adaptar la pista de ball per a la pràctica del patinatge. El cine tenia molta influència també en el Teatro Circo, el Salón Moderno i el Palacio del Sol. I, a més de La Rosaleda, el Cine Avenida. 
En matèria d’espectacles caldria recordar que, durant l’etapa de la dècada dels quaranta i uns pocs anys de la següent els aficionats locals es divertien i feien divertir muntant funcionetes variades, tant de comèdies com de varietats. I la ràdio -Ràdio Dénia- tenia un bon protagonisme amb els discs dedicats i els concursos en directe d’aficionats, adults o infantils, a més de programes variats i, representacions teatrals en el seu salonet d’actes. No hi havia competició amb la tele, que encara no havia aparegut. Una altra oferta d’oci era l’atractiu de les “verbenes”, mot concorregudes, per les falles, Sant Pere, Sant Joan, la Santíssima Sang, Sant Roc… La passió per les festes de Pasqua. I la il·lusió pel món faller i les carrosses que anaren, a poc a poc, fent acte de presència, mentre menuts i majors anaven escapant-se de la misèria i el dramatisme de la postguerra, junt a la desaparició de les cartilles de racionament.
Arribats a aquest punt no podem evitar l’alarma social que està apoderant-se d tot el món davant els camins de la Crisi, que va apoderant-se del personal pel destrellatat camí dels governants que estan conduint-nos a un pou negre nascut de l’avarícia dels especuladors i la mala fe bancària, de les finances, amb les històries de les hipoteques, etc. Al poble pla ja no li queden més recursos que les manifestacions públiques, com la de Dénia, que va convocar més de 6.000 persones de la comarca. El futur ens depara desassossecs. Tornem a l’edat mitjana de senyors i esclaus.
