Quants canvis s’han produït, i encara no hem arribat al final de la cursa de les finances. El final del túnel ningú no el sap -o sí i se l’amaga per a benefici seu i dels seus. Com el General Franco havia estat defensor del feixisme, servint al III Reich durant la segona contesa, va quedar marginat mentre els guanyadors d’aquella II Guerra Mundial no es plantejaren el nostre territori per a les seues bases militars. I acabaren perdonat-li.ho tot. A Dénia, com a molts sabem, un nombrós món representant dels nazis trobaren el seu acolliment tot escapant del judici de Nüremberg. Però no anem a parlar d’açò en aquest moment, de l'”amic” Hitler i la seua sanguinària dictadura.
Del dramàtic embolic que estem vivint tothom ve parlant, i a mi, personalment, em dona angoixa parlar, com passa ja per tot arreu. Mai no ens hauríem pensat que anaven a arribar a aquesta insòlita situació còsmica, per dir-ho d’alguna manera. La gran bonança del “primer món” en el que havíem arribat a instal·lar-nos, de la nit al matí, per la frenètica ambició especuladora propiciada per l’avarícia sense fre de la Gran Banca, ha produït l’explosió que ens ha deixat amb el cul a l’aire, per dir-ho d’alguna manera. La bambolla immobiliària en forma d’hipoteca multitudinària ha aconseguit el caos financer i social, com mai s’hauria pogut esperar. I ara, al Paradís d’Europa, amb el manà de l’Euro que ens havia acollit als veïns de la pell de brau, ens està pegant unes portades als nassos de campionat. La senyora Merkel, amb la seua intransigència, ha desvirtuat els principis de la Democràcia i el senyor Rajoi i les forces ultraconservadors que li rendeixen pleitesia ha aconseguit convertir-nos en escolans d’amén per a l’Europa dels mercaders. I amb el vergonyós recolzament de les urnes, que s’han tornat boges. Cada poble té el que es mereix. Adéu, societat del benestar…!
Tot açò, tota aquesta bogeria universal, que té sols com a resposta alguns partits minoritaris d’esquerra i moviments populars com el “15-M”, es manifesta normalment pel carrer. Els temes de conversació actuals tenen com a protagonista aquest tema de cada dia. La gent, com en l’etapa del franquisme dictatorial, dirigeix les conversacions maleint amb força i expressant-se en acudits com una manera de desfogar-se davant una problemàtica -el sobreviure- al que no troba futur. La gent de la meua generació i algun sector pròxim les ha vist de tots els colors: Dictadura i “Dictablanda”, guerra i llarguíssima postguerra franquista, després d’un breu espai de llibertats i progrés democràtic republicà. I anà oblidant-se de les “vaques flaques”, que tornen a veure’s venir. Ara ens han embolicat en la dinàmica del “rescat”, ben orquestrat per la senyora Merkel i els seus “palmeros”, pel senyor Rajoy i tota la parafernàlia de la dreta salvatge. 
Per tot el que hem dit, dins de la voluntat que ens assisteix per la recuperació de la memòria històrica, tinc a les meues mans un esplèndid reportatge publicat l’onze d’abril de 1937, en plena guerra nostra. I em ve de gust repetir el seu contingut simbòlic de la frivolitat: l’actitud del fantàstic món de Hollywood. El reporter, per a mi desconegut, iniciava el seu discurs dient: “Fills del poble, homes que sortiren del munto anònim pel seu esforç intel·ligent, els artistes de Hollywood se situaren des del primer moment de la nostra guerra civil al costat del poble que lluita heroicament per la seua independència”: I tot seguit dirigiren un missatge d’adhesió al Govern de la República, l’únic Gover ligítim d’Espanya, document que signaren en representació de tots els assistents a la primera reunió antifeixista convocada en Hollywood, per Louise Rainer i Paul Muni (actrius i actors), Uptor Sinclars (autors), Frank Tuttle, Lewis Milestone i Robert Flanherty (realitzadors) i Dudley Nichols (escenaristes). A partir d’aquest primer pas i aprofitant tots el moments propicis -en intervius o reportatges- les primeres figures del cinema americà varen declarar les seues simpaties pels lluitadors republicans i la seua seguretat en el triomf de la nostra causa democràtica republicana: Charlie Chaplin, Bette Davis, Clark Gable, Mirian Hopkins, Gary Cooper, Marlene Dietrich, Wallace Beery, Douglas Fairbanks, Buster Keaton, Johnny Weismuller, el germans Marx… I ningú d’ells, estrelles autèntiques, deixà de recordar el seu origen humil -segons el reportatge-. Ni tampoc la seua gratitud cap a tots els humils del món, que tant han contribuït al seu ascens. Una bona lliçó per als histriònics espanyols -còmics i toreros, segons el periodista- traïdors a la massa proletària que va llaurar els seus pedestals. L’última prova de solidaritat, que arribava aquí, va ser l’oferiment dels cineastes de Nordamèrica: 1.500.000 dòlars, que havien recaptat Fredrich March, James Cagney, Donald Woods i Errol Flyn, el protagonista d’El capità Blood”. Aquest actor, ja popular, i el doctor Herman F. Erben membre de la institució Rochefeller, foren els qui s’encarregaren de portar a Espanya el producte de tan generosa campanya. I, en arribar a Madrid, visitaren tots els fronts de batalla, amb un interès fraternal més que amb curiositat turística, reiteraven aquí l’adhesió del poble de la lliure Amèrica al nostre poble que lluitava per les seues llibertats. El citat doctor Erben, que acabava de tornar de Buenos Aires on havia participat en la conferència “Pa-Pacífico”, va manifestar haver comprovat el magnífic estat d’ànim i la confiança que estava animant a “este pueblo admirable”. I que veien que, contràriament al que manifesten alguns periòdics de Londres i París, la vida a Espanya es desenvolupava amb absoluta normalitat. A tot aquest moviment solidari del mític món de Hollywood, caldrà afergir aquella gran solidaritat de les Brigades Internacionals, que a Dénia tinguren la seua seu de convalescència amb la presència singular d’alts personatges de la història contra el feixisme, que vindria després, amb l’esclat imparable de la II Guerra Mundial.
