A primers de setembre obrien les portes els magatzems dedicats a la comercialització de la pansa a Dénia per l’etapa de finals del segle XIX que estem citant, bàsicament. Molts comerciants britànics s’havien interessat per aquest negoci, i també diversos deniers. Els transports als magatzems es feien amb carros. El producte procedent de Dénia tenia diversos tamanys, destacant la pansa procedent de Bovetes i Palmars, de major tamany i menys raspa. Per això mateix resultaven més ben cotitzats. La mesura de contractació era el quintar, és a dir, 50 quilos. I el preu, segons Emilio Oliver, ja en la segona meitat del segle XIX va arribar a deu i quinze pessetes. El quintar cabia en dos cabassos de palma i el seu preu es va mantenir fins el final d’aquell segle. Les dones eren les encarregades de preparar la pansa que s’amuntonava damunt de llargs taulers -els triadors- per a col·locar-la després en caixes. Moltes d’aquelles dones venien de diversos pobles de la comarca i solien dormir en aquells magatzems durant la temporada. I allí solien cuinar-se els seus menjars. Sabem d’algunes dones que, segurament per no gaudir d’espai, dormien al carrer, en època de bonança climàtica i acordaven amb els vigilants o “serenos” l’hora que volien que els despertara en raó d’unes pedretes que havien col·locat en el seu entorn.
Una vegada ordenat en caixes i en diverses qualitats de la pansa, eren pintades -les caixes- amb “trepes” on s’identificava el seu destí, i amb carros eren transportades al port. Allí en barques o en grans barcasses, es traslladaven quan encara no existien els molls d’atracament, als velers primitius i, posteriorment als vaixells de vapor que, segons el seu calat estaven fondejats dins o fora del port. Un port encara sense acabar i amb un calat petit. Així i tot va viure destacades activitats de sortida i entrada. Com un exemple podríem citar les mercaderies embarcades l’any 1874. Segons el repetit Emilio Oliver foren de 393.497 quintars, és a dir, prop de 20 milions de quilos. A part d’Inglaterra -Londres, Bristol, Liverpool- rebrien les nostres exportacions EE.UU -Nova York, Boston, etc.-, amb menor quantitat. Foren nombroses les representacions consulars establertes a Dénia per aquells temps. Tots els treballs agrícoles es realitzaven amb cavalls i mules. Per això totes les coses del camp tenien les seues respectives quadres, pallars, etc. i, naturalment, la garrofa, el garrofer, eren alguna cosa més que un arbre decoratiu.
Cap a mitjans d’agost les ametles obrien la seua corfa i el personal, valent-se de canyes i lones, muntaven el seu rústic dispositiu per recollir la collita atmelera més còmodament. Amb aquests treballs agrícoles acabava l’estiu i donava pas a la tardor, generalment amb bastant suavitat climàtica. El agressiu Llebeig anava desapareixent i apareixien algunes pluges. Al seu “reclam” feien acte de presència els escandalosos estornins, aloses, tórtores, palomes “torcaces”, tords, etc. A les humitats de Bassetes i Marjals, apareixien les primeres nequerudes, polles d’aigua, “nyecs”… I alguna “gual·la”- gràcies, Jaume. I la gent s’ho passava d’allò més bé amb la seua gastronomia popular. Esclatassangs i bolets servien de base per al seus menjars, aprofitant-ho, junt als tords i les gual·les per a condimentar algun arròs a banda, la porreta de melva, la paella, la “torrà” de xulles, botifarres, suquet d’anguila… 
Per a la caça també preparaven alguna “parà”, per a la qual cosa havien de tallar branques dels garrofers. Amb esparts solts i amb l’ús de pegaments, coneguts com “lliga”, s’untava part de l’arbre. Junt al tronc del garrofer presentaven alguns tords que feien de reclam per a aquesta caça de la “parà”, permesa en aquells moments, i amb les dificultats actuals per la legislació vigent. Els caçadors havien d'”estimular” per als gorgoritos dels tords, en tocar qualsevol branca del garrofer quedaven presos per la goma i l’espart i els resultava impossible mamprendre el vol. Els estornins eren caçats a bandades i es menjaven amb arròs o fregits. Per cert que durant un temps molt extens varen ser habituals les tapes d’ocells en els bars a l’hora de l’aperitiu. Amb la pluja apareixien les camarroges, el morro de porc i altres lletsons, que es menjaven bollides o com a farcit de coques. Aquest costum encara es manté, com tots sabem. A més del consum de tot tipus d’arrossos també se solia donar bon sabor al paladar amb alguna guatla, que es conservava en aquells temps tan llunyans dels frigorífics en gerretes plenes d’oli que es produïa en les diverses almàsseres del nostre territori. També l’anguila era pescada en gran quantitat, especialment pel riatxol de l’Alberca, i se solia menjar fregida i recoberta amb salsa d’oli, pebrera roja, julivert i all picat. I existia l’hàbit de menjar el picant ditet, que ara constitueix un afegit, algunes vegades, en reunions gastronòmiques més o menys lúdiques. A les predileccions dels caçadors caldria citar, a més de la “parà” la de l’enfilat, com una prolongació de l’escopeta, a la que prefereix a la que alterna. La meua afecció tingué sols uns petits moments per la infància, acompanyant al meu pare que tenia una escopeta sembla que molt bona quan l’època de la guerra i que va amagar en un barranc per evitar que el franquisme, en trobar-se-la dins de casa, el fera víctima, com estava passant, d’algun delicte polític, per “rojo”. Allò desaparegué amb el temps. Però durant la llarga postguerra vaig viure l’interès per acudir, com espectador, a molts tirs de colom que se celebraven als camps de tir de Dénia, organitzats per la societat de Caçadors el Montgó. Aquestes activitats que hem citat han desaparegut bastants pràcticament. El món ha canviat moltíssim i d’aquella vida bucòlica, però també bastant miserable, no resta res més que la destrucció de la Natura i la Crisi actual que tots coneguem. I tallem aquí, perquè la historia es faria massa llarga.
