Amb motiu d’efemèrides, de celebracions històriques, enguany estem que no parem. Oficialment, l’Ajuntament de Dénia ha estat movent-se a l’entorn del 400 aniversari de l’atorgament del títol de ciutat pel rei Felip III, pel 1612, quan el Duc de Lerma i Marqués de Dénia era el privat d’aquell monarca que li agradava tant la festa, el boato i, particularment, la pesca de la tonyina. Per una altra banda tampoc s’ha desaprofitat des de l’Ajuntament la data del 1912, quan aquell gran denier, Roc Chabàs, entregava la seua ànima a Déu amb el seu darrer sospir. Dues cites importants de la nostra història. I ara resulta que, des d’aquest modest racó, sense massa pretensions, se’ns ha passat pel cap, de manera un poc intranscendent, fer unes reflexions sobre la vida de Dénia fa seixanta anys -puntualment, del 1952-. Quina cosa va passar per aquell temps? Bona pregunta, a la qual pretenem contestar.
Puix va passar, deniers i denieres, que aquell any de 1952, per la Primavera, s’anunciava la desaparició de les cartilles de racionament creades pel franquisme per a resistir davant la misèria que la llarga postguerra havia instal·lat en la vida diària. Fins aleshores quedava subjecte a racionament no sols el pa, sinó també les llentilles, els cigrons, l’oli, els fesols, les creïlles, la carn, el blat, la farina, l’arròs, el cafè, el sucre, la llet condensada en pots per als infants, el sabó, el tabac, la gasolina, els moniatos… Respecte d’aquest tubercle tan plebeu haurem de dir que, per tal de controlar la seua producció i el seu consum a la província, existia a Alacant una “Central Reguladora de Patatas y Moniatos”. En un moment donat, segons l’estudi d’un perit agrícola, la producció a Dénia de moniatos havia sigut en alguns moments de 560.000 quilos, i les necessitats de la població local arribaven a 650 quilos.
Bé, la desaparició de les cartilles de racionament que, en teoria, hauria de significar la “normalització” alimentària, cal pensar que, de repent, no anàvem a integrar-nos amb molta comoditat a la nova situació. La cosa havia de transcorre per camins més complexes: els preus de taxa, controlats pels inspectors, el limitat poder adquisitiu, etc. És a dir, que la desaparició de les cartilles de racionament resultà un pas moderat cap a la “normalització” alimentària. 
En acabar la guerra, automàticament s’havia creat la “Comisaría General de Abastecimientos y Transportes”, que distribuïa setmanalment unes llibre de cupons, els quals anaven tallant-se cada setmana per a poder adquirir a preus de taxa els articles de primera necessitat. Tots els que hem citat quedaven subjectes a racionament. La Llei del 3 d’octubre de 1940 creava les Fiscalies de Taxes per combatre l’estraperlo, del que parlarem més avant. Aquesta Llei quedava justificada amb el preàmbul següent: “La persistencia en muchas provincias de abusos en la venta de los artículos de primera necesidad sujetos al régimen de tasas y el aumento de la especulación en esta materia, con daño para el abastecimiento de las poblaciones y los hogares españoles”. A partir d’aquí havia quedat obert un sistema de sancions representat per multes de 1.000 a 500.000 pessetes que atorgava als denunciants el dret a percebre el 40% de la multa. A més a més, s’havia previst la clausura dels establiments que caigueren en infracció i el confinament dels estraperlistes en un batalló de treballadors. La Llei, fins i tot, quan existiren “vehementes indicios del propósito de perturbar el orden o la economía nacional”, permetia que els tribunals pogueren arribar a considerar l’estraperlo comprés dintre del delicte de rebel·lió, és a dir, que podien penar-lo d’acord amb el que prevenia el Codi de Justícia Militar, o el que és el mateix: que els estraperlistes podien ésser condemnats A LA PENA DE MORT. Que nosaltres sapiguem, a Dénia no va arribar la sang al riu per aquest delicte, però les requises d’aliments, les multes i clausures locals, especialment de forns de pa, sí que tingueren lloc en la vida agitada de la postguerra grisa i famolenca dels nostres pobles, en general. El 1952 les coses anirien moderant-se en aquest camp, com resulta lògic, però en la dècada anterior, segons apareix en documents de l’Arxiu Municipal de Dénia, pel mes de setembre de 1941 s’havia requisat tot el pa i la farina de sis locals i s’empresonava els titulars. Es tractava dels forns de Vicente Diego Lledó, Brígida Tudela Antolín, Agustín Cardona, Joaquín Pons, Vicente Ortiz i Miguel Ferrer. Un autèntic caos. Però sis dies després d’aquesta acció tan dura per a l’abastiment dels veïns d’aquell element bàsic per a l’alimentació, el Governador Civil enviava un telegrama a l’Ajuntament de Dénia ordenant la llibertat immediata dels comerciants detinguts, els panaders, però aplicant la multa oportuna i la clausura que correspongués. La Corporació municipal sancionava amb 500 pessetes cada forner -també la fornera Brígida Tudela, que havia patit l’afusellament del seu marit, una víctima més de l’odi franquista-. S’alçava la clausura dels forns, a excepció d’un, el de Vicente Diego, conegut amb el mot popular de “Forn de les mosques”. A ell el mantingueren tancat durant cert temps. Però a més dels esmentats empresaris, també es veurien sancionats altres forners, com José Sivera “el Moco”, Salvador Salort, Ángel Santacreu, José Sancho…, que es veien obligats a adulterar un poc el pes o la qualitat del pa per poder vendre’l amb els preus de taxa i aconseguir sobreviure. Les requises i sancions caurien també sobre altres activitats: carnisseries, establiments de begudes, molins, almàsseres i comerços variats. A vegades, amb clausures i precintes temporals. Això a banda dels decomissos als qui utilitzaven el tren de Carcaixent, transportant des d’allí, de Tavernes i d’altres poblacions, arròs, i es veien obligats, moltes vegades, a llançar-los per les finestres dels vagons abans d’arribar a Dénia quan s’assabentaven de la presència de la guàrdia civil per a requisar-los les mercaderies. Continuarem.
