Un esport tan antic com aquest, que ja el practicaven -amb diversos matisos- grecs i romans, no podia estar absent de les terres valencianes. Els estudiosos del tema diuen que ja aparegueren per aquí en temps de Jaume II, fa més de set-cents anys. La seua pràctica al carrer ha estat motiu de festa durant molt de temps. Alguns autors antics -entre ells Lluís Vives en els seus Diàlegs- descriuen el joc de la pilota valenciana. La seua pràctica va adquirir, ja per l’Edat Mitjana, una especial importància al País Valencià on, per les molèsties que ocasionaren als viandants, obligaren a prohibir-la dins les muralles d’algunes ciutats, com és el cas de la ciutat de València, pel 1391; i a Castelló de la Plana, pel 1412. Però això no pogué sofocar l’entusiasme pel nostre joc autòcton, en llocs oberts o en coberts: els trinquets. Es a dir que, sense abandonar les zones on havia nascut la sua pràctica, a les vies públiques de les nostres poblacions l’evolució del joc de pilota i les exigències del veïnat va conduir a la construcció dels esmentats edificis anomenats trinquets, que anaren proliferant per tot arreu. Però centrem-nos a Dénia.
Els antecedents contrastats ens revelen l’existència del carrer de la Pilota, al barri mariner de Baix la Mar, ja possiblement des de principis del segle XVII, i de les cites d’El Llobarro, de mossèn Francesc Palau. En documents de l’Arxiu Municipal de Dénia apareix la referència sobre aquest carrer en un escrit de 1868, de la Comissió d’Obres del Moll projectades i dirigit al President de la Junta Revolucionària que governava aleshores la ciutat de Dénia. En aquest escrit li demanaven autorització per unir un dels molls tot enderrocant els trossos de muralla, entre ells el trinquet. Es a dir, que es feia constància de la sua existència al barri mariner.
Al referit manuscrit també es parla del trinquet o “juego de pelota”, que estava situat al final del que després es convertiria en el carrer Diana. Aquest trinquet apareix grafiat en uns plànols d’Alexo Berlinguero, del 1789; d’A Laborde, del 1811; i de Francisco Coello, del 1859. Tots ells es troben a l’Arxiu Municipal de Dénia. Aquest trinquet estava ubicat al “Torreón de la Glorieta”, baixant del carrer Diana, conegut aleshores com el camí del trinquet, a mà dreta i fent angle amb el carrer Colón, per la zona on fa uns anys es trobava la Llibreria Bertomeu. 
Pel 1778 s’autoritzava la construcció d’un altre trinquet, conegut popularment com el trinquet del Clero. Segons el citat Francesc Palau, en El Llobarro la llicència se li havia concedit a l’enginyer Antonio Semper. S’adossava a les esquenes de l’església pel qual demanava l’enderrocament de l’esmentat recinte per estar situat entre la porta de mar i el torrelló del castell que la defensava i impedia el foc de defensa des de la fortalesa. Això passava el 4 d’agost de 1806, quan la guerra del francès. Després de demanar des de Dénia que es permetera el manteniment del trinquet rebaixant el frontó del susdit torrelló, el Capità General va accedir a la petició i aquell trinquet del Clero es va mantenir en funcionament algun temps, com a màxim fins 1869, quan en aquella zona es construïa el que va a ser el primer teatre de la ciutat: el Teatre Principal.
Desapareguts eixos trinquets -el del carrer Diana i el del Clero- naixia el que hauria de ser el més important i que, després de diverses vicissituds, quedà dempeus: el trinquet Vista Alegre de tan llarga història. S’inaugurava el 1874 i com és sabut està ubicat al carrer del mateix nom, adossat a les muralles del castell. Almenys pel 1878, apareix el veí Antonio Romany d’alta per matrícula industrial com a propietari d’aquest trinquet fins 1888. De posteriors empresaris sols hem conegut, ja pels anys de la postguerra, Vicente Ladios “Coleto” i el darrer, Mora, a primers dels seixanta -estem parlant del segle passat, clar-. Tornarem a referir-nos al Vista Alegre més endavant.
Paral·lelament, al carrer Campo, fa ja també més d’un segle, el veí José Devesa Moll -el “tio Pepe”- muntava un trinquetet de més reduïdes dimensions, on les partides es jugaven amb pilota grossa, no tan dura com les de vaqueta dels trinquets habituals, entre ells el nostre Vista Alegre històric. Aquest trinquetet del carrer Campo estava ubicat on ara es troba una entitat bancària, enfront del BBVA. Allí s’organitzaven, generalment en pla no competitiu, animades partides. El “tio Pepe” era secundat per la seua dona, Francisca. Ella era la que confeccionava aquelles pilotes grans. Ell feia de marxador o d’home bo, per tal de dirimir les possibles qüestions entre els jugadors. Més tard va ser la filla d’ells l’encarregada de portar allò endavant. Només jugaven per la modalitat de dalt corda i es feia necessari, com resulta obvi, més habilitat que no força pel reduït espai. Alguns dels jugadors més destacats i habituals de l’etapa dels que tenim constància, entre les dècades dels trenta als seixanta, eren Miguel Pérez Sobrecases -conegut com Micalet de la melva, Cholbi, els germans Oliver (“els bessons”), Romans, Enrique el motorista, Vicente Romany, Pepe el Cholo, Emilio Oliver i el seu germà Joaquín. Continuarem.
