A finals del 1967, l’Ajuntament aconseguia l’adjudicació d’una nova emissora -ara de freqüència modulada- encara que la concessió oficial definitiva no arribaria fins el mes d’agost de l’any següent. La corporació obri un concurs i acaba atorgant-se-li la seua explotació a Germán González Pastor, per vuit anys i amb un import anual de 30.000 pessetes durant els tres primers anys, 60.000 els dos següents i 90.000 els tres últims. L’emissora s’instal·la, en un principi, a l’Institut Laboral. Estigué tres dies a prova i s’inaugurà definitivament, a primers de maig, encara que l’autorització definitiva no havia arribat. Els estudis s’instal.laven al carrer Ramón y Cajal, i d’allí al número 43 del carrer Campo. Com a director i responsable tècnic figurava el concessionari Germán González. El personal de locutori l’integren Marisa Ferrándiz, Rosa Mari Pastor, Maite Marzá, Miguel Quesada, Pepe Terrades -en les cròniques esportives- i Martí Ivars (“Chiqui”). Després Rosa Mari Pastor es retira i entra en el seu lloc Ana Albarracín. S’inicia una certa obertura en la informació de caràcter local, que pràcticament no havia existit. És quan “Chiqui” comença a posar en marxa un informatiu molt crític de caràcter municipal amb el que expressa la seua opinió sobre petits o grans problemes ciutadans, la qual cosa li va ocasionar alguns contratemps, passant per la suspensió temporal del programa, que estava visat prèviament pel delegat local responsable de censura. L’emissora vivia moments difícils, els propis d’un període de transició, perquè les FM que començaven a nàixer es trobaven amb el fet de la lenta aparició dels aparells de ràdio que anaren permetent la recepció de la nova freqüència. L’altre entrebanc era el de la competència de la televisió. Així i tot la nova emissora tenia certa presència en la vida deniera, per la festa dels Reis, organitzant unes gales infantils al Saló Diana del carrer Campo, amb la intervenció de la Coral Dénia, el guitarrista Joaquín Boscà i altres. O l’organització d’un concurs nadalenc de contes. I pel 1974 el seu director German González ens proposava al Grup de Teatre Llebeig la creació d’un programa radiofònic en la nostra llengua, el primer aparegut a Dénia i un dels pioners al País Valencià. I així es posava en marxa el que anomenàrem D’un temps d’un país, títol tret de la famosa cançó de Raimon. Tenia una duració de 45 minuts i s’emetia cada dijous a les 9 de la nit. Intervenien Rosa Oltra, Rafa Serrano, Carme Llorca, Quica Rueda, Sebastià Garcia, Lluís Adam, Vicent Balaguer… La gravació prèvia i el muntatge posterior corria a càrrec -d’una manera desinteressada, com tots- de Jordi Pastor, pastor evangèlic de l’Església Baptista de Dénia, en els propis estudis d’eixa congregació. En el programa es tractaven temes relacionats amb la nostra llengua i cultura, amb diàlegs aclaridors, a més de crítica de llibres, notes d’humor, emissió de discos dels nostres cantants, etc. El primer programa es va emetre el 4 de juliol de 1974. El “sistema”, en la seua línia dinàmica de censura, ben prompte va suspendre aquelles emissions, les quals, després d’adaptar-se a tots els tràmits legals pel director de l’emissora, Germán González Pastos, el programa reaparegué el 23 de setembre d’aquell mateix any. Però les pressions no paraven i, malgrat ajustar-se a tots els requisits previs, passant per Información y Turismo d’Alacant, etc., acabà sent clausurat definitivament el 7 d’abril de 1975, perquè allò molestava massa en una etapa on el caràcter reivindicatiu i l’ús “insòlit” de la nostra llengua resultava massa fort per a que les autoritats i les “forces vives” poguessen digerir-ho. Cal afegir que dins l’esmentada programació es convocà el primer concurs de poesia en valencià, d’important ressonància, on participaren entre d’altres Antoni Prats, Domènec Canet, Francesc de Paula Seva, Alfons Llorens, Jesús Huguet, Rafael Cerveró, Albert Taberner, Josep Franco, Eugeni-Adolf Monjo, Sebastià Garcia, Vicent Balaguer…, bastants d’ells persones conegudes en el món de la literatura, la cultura en general o la política. Es presentaren en total trenta-cinc treballs. El jurat el va presidir Vicent Andrés Estellés i el completaven Josep-Lluís Blasco i Josep-Antoni Devesa. El poeta de Burjassot vingué a Dénia a l’acte de lliurament de premis, el 5 de gener de 1975 i va oferir un recital de poemes seus, després que foren llegits els treballs dels tres primers premis, al saló d’actes de la Casa de Cultura, que s’havia inaugurat pocs mesos abans. Com la legislació no permetia un tractament comercial, l’Ajuntament, després del venciment dels vuit anys de la concessió atorgada a Germán González, va decidir traspassar l’emissora a la Cadena Ser, que el 6 de maig de 1981 l’explotaria amb la freqüència modulada. Allò va originar un conflicte, que no anem a tractar ara. El ben cert és que la nova emissora emetria en freqüència de 92.5 megacicles, la instal·laven al carrer Campo, figurant com a director Antonio Serrano d’Alacant, encara que aquest designava la seua funció, inicialment, a Miquel Quesada, qui, junt a Marisa Ferrándiz, Maite Marzá i Ana Albarracín, assumirien el seu funcionament. Pocs anys més tard la propietat de l’emissora va ser adquirida a la Ser per Ingeniería y Técnica de Comunicación, S.L. i es va mantenir dins de la cadena. Des d’aleshores la seua direcció va ser assumida per Vicent Miralles, treballant en ella, inicialment Pángel Albi, Javier Zamora, José Maria Almiñana, Carlos García, David Pons, Miguel Moreno i Rosa-Mari Pastor. Els primers informatius locals foren muntats per Paco Serradell, en recuperar-se la Democràcia. Col.laboraven en l’àrea d’esports Pepe Gea i Pángel Albi, i Toni Reig donava també algunes cròniques en directe. En abandonar Serradell Ràdio Dénia, s’encarregà JulioMonfort dels informatius i després ho feia Pángel Algi. Naturalment hi ha hagut diversos canvis, però aquí hem decidit tancar la nostra informació, tot considerant que el tema dona per a molt més i que la història forma ja part d’una actualitat, que podran tractar altres persones interessades per la investigació d’aquest món de la radiodifusió. I tallem aquí.
