Un bon amic meu, Toni Mezquida, em va donar fa poc de temps una fotocòpia d’un article que, sota el títol de L’Austeritat, vaig publicar en aquest setmanari el 18 de desembre de 1977. Per celebrar el seu 35 aniversari, i pel contingut d’aquell pamfletet, he pensat reproduir-lo avui, sense ficar-li cap punt ni coma, sols amb la intenció d’incitar a la reflexió en moments de CRISI, de la dels setanta i l’actual. Cal recordar que pel 1977 encara no teníem Constitució ni “Comunitats Autònomes”. I manaven els de “sempre”, pam dalt pam baix com ara. Amb L’Austeritat dels setanta vos deixe, literalment.
“Psss! Pss! Què vénen, què vénen…! Les restriccions vénen. I quan les restriccions vénen no vénen soles… I encara més -I això és pitjor! no vénen per a tots. Segons una ordre del Ministeri de l’Interior, que ja ho publica el B.O.E., -la cosa ja es posa séria-. Segons aquesta ordre, diguem, els espectacles en general tancaran més prompte les seues sessions. El cine, per ficar un exemple d’espectacle popular, acabarà a les 12 de la nit. I si en eixe moment li corresponia aparèixer per la pantalla l’Alfredo Landa en calçotets perseguint l’Àgata Lys quan sortia en pilotes de la dutxa, ens fotem tots i se n’anem ben reprimits a casa. Però -oh, desgràcia!- quan apleguem a la nostra llar tampoc podem trobar-hi consol amb “la tele”, perquè a la xicoteta-finestra-embaucadora-mentidera-paridora-de-demagògies li haurà arribat l’hora d’anar-se’n a dormir a les 11 de la nit, pam dalt, pam baix. Els mals mai no vénen a soles… 
I’austeritat no acaba ahí. No acaben ahí, no, les restricciones, que ja estan amenaçant-nos des de l’Administració en apretar-nos el cinturó energètic. És a dir, que podem tornar als “cortes de fluido eléctrico” dels anys quaranta. Tot molt camp. D’això a l’aparició del “gasógeno” no queda més que un pas. Paciència, que tot arribarà. Arribarà encara que no per a tots.
Dins de la política restrictiva governamental, mereix unes paraules la que tracta del problema autonòmic. Segons el borrador de la Constitució -l mateix que ens ha aplegat de manera clandestina, per la “indiscreció” d’una important revista-. Segons la Constitució, diguem, 8 regions, 8, no podran tindre autonomia. I és que els pares de la Pàtria, que els pobres estan en tot –no sé com poden- han pensat que “en ningún supuesto el territorio autónomo podrá ser inferior en su extenxión a una región histórica ni su población menor a un millón y medio de habitantes”. I d’aquesta manera, ni Aragó, ni Canàries, ni les Illes (Balears), ni Múrcia, ni Extremadura, ni la Rioja (Logroño), ni Cantàbria, (Santander), ni Astúries podran, en un principi, disfrutar d’autonomies perquè açò, com tothom sap, segons el criteri del Govern, és cosa de quantitat, de número, no de peculiaritats. Vol dir això que si el Principat de Catalunya no hagués tingut una població superior a 1.500.000 habitants, a hores d’ara no tindrien ni Generalitat, ni Tarradellas, ni res de res. Això vol dir. I al País Valencià que, gràcies a Déu, superem els mínims per a l’homologació autonomista… vegeu què passaria, què trist seria el nostre destí després de la multitudinària Diada Nacional! Quedar-nos sense l’Estatut i sense cap honorable per a fardar davant els demés. Ai, Senyor! No som res!
Però l’austeritat, les restriccions no acaben ahí, que les desgràcies no vénen mai soles. Ara, després del famós Pacte de la Moncloa, que els partits amb representació parlamentària, incloent els anomenats obrers, han firmat per a fotre a la classe treballadora, per molt que ells diguen el contrari. Després de tot açò vénen amollant-nos el rotllo de què devem renunciar al “pluriempleo”. El “pluriempleo”, que ha anat resolguent el problema de l’electrodomèstic, el televisoret, els cigrons de cada dia, és una cosa massa arrelada -tristament arrelada- en la vida de l’home mig i baix de l’Estat espanyol. La teoria de la qüestió és que això donaria peu a la creació de llocs de treball, contribuint a la lluita contra l’atur (el paro). Molt bonic i molt socialista, sí, senyor! Però ja veurem qui és el sabut-conscienciador-de-masses-obreres-alienades-per-la-política-consumista, capaç de la desalienació. I quin mètode-llavador-de-cervells-obrers tindran que emprar per a convéncer al treballador de què la salvació de l’economia i de la classe obrera està en renunciar al “pluriempleo”, a les hores extraordinàries i a tots els altres complements econòmics que avui necessita una casa normal per a anar tirant.
Perquè el treballador-alienat-atrapat-en-el-multitreball-per-a-resoldre-la-seua-insuficiència-salarial podrà respondre a la proposta amb una contraproposta: Què comencen a renunciar els de dalt al “plurienxufe”, i a pagar els impostos que pertoquen a les seues rendes elevades. Què es retallen com cal els pressupostos de l’Estat i que es distribuisquen d’una manera més justa i racional… Què comencen les reformes socio-econòmiques i polítiques en profunditat per a que el personal de tropa -el poble- puga donar un mínim de crèdit a les paraules i promeses dels pares de la Pàtria. I, per favor, que no es traga sempre la justificació de què açò, allò i el de més allà tenim que anar suportant-ho la classe obrera per a “consolidar la democràcia” i evitar “el pinochetazo”. Què diguen que ara toca baixar-se els pantalons, sense més, perquè convé a la política d’alguns partits, i el que estiga d’acord que pegue un pas al front. Però sense més rotllos macabeus! Vale, tio?
Vale!
Tot això publicàvem en Els quatre cantons, sota el títol de L’Austeritat, el 18 de desembre de 1977. Al setmanari CANFALI MARINA ALTA. I ara ens agrada reproduir-ho, íntegrament, pel sentit crític d’aquells moments polítics tan pareguts, en molts aspectes, als actuals. Gràcies, si ho haveu llegit.
