La darrera setmana ens vàrem detindre pel 18 de maig de 1919, quan el Plenari de la Corporació Municipal de Dénia aprovava la proposta de l’alcalde Juan Oliver Morand referida a la construcció d’un quarter per al Cos de Carrabiners a l’ex-convent de Sant Antoni sobre el que l’Ajuntament tenia el seu dret de propietat.
Però van passant els anys i allí no es mamprén cap treball que conduisca a aquell projecte. Ja en plena II República a l’Ajuntament es parla d’aquesta qüestió i es recorda, pel setembre de 1933, la necessitat d’una informació sobre la decisió de construir allí aquell quarter per a, en qualsevol cas, procedir en justícia. Dos mesos després, el tinent comandant de carrabiners proposava a l’Ajuntament una permuta de l’edifici de l’ex-convent, que ells ja consideren de la propietat de l’Institut de Carrabiners, a canvi d’un solar de la seua propietat ubicat a la zona del Raset. Continuen mantenint la idea. La corporació municipal està vivint uns moments de tensió, que afecta l’Alcaldia de Diego Ivars Perles, José Gavilà, José Llambies, José Calafat i altres regidors, suspesos pel mes de maig i recobrant la possessió dels seus càrrecs pel mes d’octubre sota l’Alcaldia de Diego Ivars Perles. És en eixe període de temps quan naix l’antic projecte del quarter, del qual projecten la base de permuta del solar citat. El 28 de setembre de 1934, en la línia de l’enderrocament de l’ex-convent, es realitza un informe salvant el claustre, que encara es manté a hores d’ara, pel seu valor arquitectònic. Quan arribe a aquest punt es presenta una confusió relativa a la propietat de l’ex-convent, perquè el 21 de març de 1935 arribava a l’Ajuntament de Dénia un escrit del governador civil, referit a l’expedient de la pretesa permuta del terreny del Raset, propietat de l’Ajuntament, per l’ex-convent, que el governador senyala com a propietat de l’Estat. En aquest ofici es traslladava l’acord del Ministeri d’Hisenda de no admetre la permuta per no ser d’aplicació el R.D. del 2 d’abril de 1930. El valor taxat del solar del Raset era de 1.000 pessetes, mentre que el de l’ex-convent es taxava en 18.000 pessetes, com a propietat de l’Estat. 
Fins aquí, aproximadament, he pogut reflectir la història que conec de l’ex-convent de Sant Antoni, molts anys després abandonat quasi totalment. Un espai on els xiquets de la meua època jugàvem correguent lliurement. A mi em vénen a la memòria unes frases per a mi molt misterioses, que havia llegit en una paret del destartalat claustre. I recorde la por que m’entrava en llegir allò, ja mig destruït i amb imatges, crec que de peixos u altres animals, quan venia la fosca i els meus escassos coneixements no em permetien raonar el sentit que podia tenir allò gravat en la resta del convent. Rosa Seser Pérez, Arxivera Municipal de Dénia -això ho he sabut en temps moderns- parla pel 1991 en el llibre de les nostres Festes Majors d’una notícia molt curiosa que apareix en el Diccionari de Madoz. Es refereix a unes pintures ara desaparegudes, que haig de pensar guardaven alguna relació amb les figures i frases soltes aparegudes en alguna paret del claustre. La notícia es la següent: “Ambos edificios (el Convent del Loreto i el de Sant Antoni) son de mucho gusto y solidez: el de los frailes tiene un órgano regular y en su espacioso patio, en cuyo centro hay una cisterna, llama la atención la vida de San Francisco, pintada al fresco en los lunetos de la bóveda del claustro y esplicada en décimas, siendo en particular muy notable por diversos respectos entre estas pinturas, el cuadro que representa a dicho santo con una espada ensangrentada en la mano, y en el acto de acabar de degollar en su cama a un obispo, porque según explican los versos, trató de extinguir la Orden Franciscana, acaso convendría que la autoridad competente evitase este objeto de escándalo para unos y de fanatismo para otros”. Tot açò deia Madoz sobre el tema que a mi em va enlluernar de menut.
En estallar la guerra del 36 es varen viure, inicialment, uns moments de terror, com tots sabem. Les esglésies de Dénia s’obriren també a l’acció violenta d’unes minories en la destrucció d’imatges i ornaments -també del temple de Sant Antoni, si bé es respectaren els edificis. Aquella església va servir de garatge. I en acabar el conflicte, concretament el 2 de maig de 1942, arribava de València la nova imatge de la Verge dels Desemparats, còpia de l’anterior, destruïda. Venia a bord de l’embarcació Josefa Maria, “la Josefa”, com era coneguda popularment. Va ser sufragada pel Pòsit de Pescadors, que presidia Vicente Femenia. Fins i tot, per recollir els diners necessaris, decidien dedicar l’1% del peix venut per a aquesta finalitat. I després de la recepció popular i massiva que tingué en la zona portuària, fou dipositada a l’església de Sant Antoni. Poc després, de València, arribava la imatge de San Antoni de Pàdua, rèplica de l’anterior que havia presidit l’Altar Major. S’organitza una petita processó per l’explanada del Port i Fora Mur fins el temple de Sant Antoni. Pel 1948 arriba l’Orde Servita que es fa càrrec de tots els temples del municipi denier. El pare Adrian M. Canavosso és nomenat rector de l’església de Sant Antoni, convertida, pel 1954 en parròquia, quan allò es trobava en un estat d’abandó i, a poc a poc, van fent-se les reformes necessàries.
Del 15 de febrer fins l’1 de març de 1953 té lloc a Dénia la Santa Missió dirigida pels pares Pauls. I en finalitzar es programa la vinguda de la Verge dels Desemparats de València. Unes 15.000 persones ompliren l’esplanada del Port per rebre-la. Ve per mar i les barques de la flota pesquera local ixen a la bocana del port a rebre-la. Pel 1965 el notari Modesto Díaz Palomo fa donació d’una imatge de Sant Vicent Ferrer per a aquesta nova parròquia. I continuen les renovacions: pel 1958 es beneeixen les noves campanes. Continuen les millores: la inauguració de l’estàtua del Pare Pere, de Mustieles, a la plaça de Sant Antoni. El 1960, el cor de Jesús, una talla de fusta donada pel doctor Vicente Sentí. El 1966, pels Desemparats, s’inaugura l’ornat de l’Altar Major on destaca el monument de coure, amb plaques d’esmalt policromat, obra i donació de l’artista alemany Egind Weinert, de gran mèrit. I tallem aquí eixes reflexions més antigues sobre el convent de Sant Antoni i la seua església.
