El tema de l’ensenyament, com tots sabem, és una trista realitat. El nostre futur es presenta gris, quan no dramàtic, si pensem en les noves generacions que l’hauran de regir i ara es troben amb l’espasa de Damocles amenaçant. Nosaltres, de ja fa algun temps, volíem parlar un poc sobre aquest món de l’Educació, en general, i particularment, d’allò que sabem referit a Dénia, el nostre poble. Per això ens servirem de bones dades de l’Arxiu Municipal i d’altres de la Gran Enciclopèdia Catalana i altres documents.
El que coneixem com ensenyament primari, a l’edat mitjana consistia en l’ensenyament de gramàtica llatina i altres nocions d’història sagrada i d’aritmètica. Aquesta pràctica tenia lloc bàsicament a les escoles de l’Església. Per pressions de la Reforma protestant, va començar, a partir del segle XVI a fer-se present la teoria d’imposar l’obligació de l’ensenyament primari. També a les escoles que organitzava el món de la burgesia s’iniciava l’impartiment de les classes en llengües vernacles. Després del segle XVIII, quan es trobava aquesta tasca, de manera principal, en mans eclesiàstiques, va anar deslligant-se de l’Església per influència de la Il.lustració. Ja a partir de la fi del segle XIX -la cosa no és tan antiga com podríem suposar- els estats promulgaven legislacions favorables a l’obligatorietat del nostre ensenyament primari. La durada oscil.lava per a aquest ensenyament a partir dels 6 anys i s’extenia de 4 a 6 anys. Tenia bàsicament l’ensenyament de la lectura, l’escriptura i allò fonamental del càlcul, el que coneguérem com “les tres regles”. Però, de fet, l’ensenyament primari havia estat cada vegada més a mans de la iniciativa privada, tant religiosa com laica. Amb la intenció de resoldre el problema sabem que a Barcelona el Consell de Cent, pel 1560, havia creat una escola pública i gratuïta, però la Guerra de Successió, al final, va fer que deixara de funcionar, com tantes altres coses de nosaltres, “vençuts”. Pel 1842 la Societat d’Amics del País de València creava escoles per a adults a València, Castelló de la Plana i altres poblacions. A principis del XIX, més de la meitat dels escolars rebien l’educació a les escoles anomenades de pis, a les ciutats o a les de caràcter rural, i se’ns diu que anirien augmentant des del 1835 fins a la Restauració monàrquica pel 1874, quan les congregacions religioses anaren instal.lant nous centres d’ensenyament. Amb tot i això apareix la Llei Moyano, pel 1857, que comprenia tots els nivells de l’educació. Prevenia donar l’ensenyament en 6 facultats: teologia, filosofia i lletres, dret, ciència, medicina i farmàcia; i en 10 universitats: Madrid, Barcelona, Granada, Oviedo, Salamanca, Santiago, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa. La llei declarava la ensenyança primària com a obligatòria, resumia a didàctica d’aquell temps i ajustava, malgrat d’alguns punts dèbils, els programes universitaris. Estigué vigent fins 1945 i va constituir una projecció de futur. Al Principat de Catalunya i al País Valencià, a partir de 1901, nasqueren diverses escoles basades en un programa pedagògic molt avançat, tot seguint el model de l’Escola Moderna. Respecte de la formació de mestres, de caràcter oficial, direm que al País Valencià nasqueren les de les mestres el 1851, i els dels mestres el 1869, a València; i a Alacant un any després. Una qüestió tan important per a la formació, ja veiem que va tardar tant en gaudir de les Escoles Normals per a la seua realització. 
Respecte de Dénia, al Registre d’Eixides de l’Ajuntament apareix pel 28 de juny de 1859 la referència d’un ofici dirigit al governador civil d’Alacant informant del nomenament de Maria González i Juan, com a mestra de l’escola elemental del xiquetes adquirida en propietat, “recientemente creada”. El 27 de setembre de 1859 -el mateix any- també s’indica al governador el nomenament de Jerónimo Millá i Josefa Llobell com a mestres, respectivament, de xiquets i xiquetes de nova creació, de les escoles encara no completament sortides de mobiliari. I el 20 de desembre d’aquell mateix any, en un escrit dirigit al President de la Junta Provincial d’Instrucció Pública, hi ha una referència a CINC escoles d’ambdós sexes. Tot sense cap edifici. Treballaven amb locals llogats, precàriament. I així es feia saber al governador civil el 13 de febrer de 1860, dient que existien dos antics quarters, ja sense utilitzar, perquè l’escassa tropa -10 o 12- es trobaven al castell i prompte l’abandonarien. Li demanaven permís per utilitzar un saló quarter com a escola. Es tractava de l’antic convent de Sant Antoni. En eixe sentit, la Corporació, el 14 de març de 1861, li dirigia un escrit a Agustín Llobell, mestre director d’una escola, demanant-li que anara a inspeccionar el citat edifici i elegira el local que estimés allí més convenient per traslladar allí l’escola, immediatament, com ho ha aprovat l’Ajuntament. També s’havia acordat facilitar en la part dels pavellons de l’antic convent l’adaptació d’habitacions per als mestres. Tot seguit recordaven als mestres Agustín Llobell, Francisco Vicedo i Maria González que havien de traslladar les escoles des d’aquell dia fins el primer del mes següent, abril. Pel novembre de 1862 es feia referència de l’existència de 3 escoles de xiquets i 3 privades. El 23 de novembre de 1868 se li donava possessió del càrrec de mestra a Mª de Gracia Sánchiz. Possiblement fins l’any 1879, del que anem a parlar, es produirien alguns canvis de locals llogats on s’instal.laven els col.legis. Pel mes de juliol la Corporació es dirigia a Vicente Rocafull, rector de la parròquia de l’Assumpció, manifestant-li que l’Ajuntament havia accedit a la sol.licitud de vàrios veïns i pares de família concedint gratuïtament l’edifici de l’exconvent franciscà de Sant Antoni per al col.legi de 2ª Ensenyança que, amb la col.laboració d’altres persones, es tractava d’establir a Dénia. Continuarem.
