Ens havíem quedat en la darrera setmana d’aquesta història tot parlant de l'”invent” de la Processó del Silenci que havien promocionat els frares italians i en la qual participaven sols els homes. També decidiren que aquesta litúrgia anirien practicant-la cada any en un trajecte distint per tal que tots els veïns pogueren participar de la seua presencia. La pràctica pública del fet religiós aniria ampliant-se, i així durant els dies del 15 de febrer al primer de març de 1953 s’organitzava a Dénia el que anomenaren Gran Misión Arciprestal, dirigida pels P.P. Pauls. El que amb llenguatge actual dirien un “evento” va resultar veritablement molt impactant, tant socialment com religiosament. Sembla que mai havia viscut Dénia un moviment com aquell. En aquelles jornades es desenvoluparen xerrades de tipus religiosos en els centres establerts a les esglésies de l’Assumpció i Sant Antoni, i en altres llocs per a facilitar l’afluència dels veïns. S’iniciava cada dia amb el Rosari de l’Aurora, al qual acudia un públic nombrós. Després tenia lloc una xerrada i acabaven amb la Santa Missa. Per les vesprades, en tots aquells centres es donaven una sèrie de conferències que aconseguien una nombrosa assistència, gens habitual anteriorment a Dénia.
Un dels actes que produïren un major impacte va tenir lloc el dia anterior a la clausura d’aquella Misión Arciprestal, amb el motiu de fer coincidir els Rosaris de l’Aurora en un punt determinat dels seus itineraris. El final de tots els actes corresponents a la clausura va resultar apoteòsic. S’iniciaren amb una missa de Campanya, pel matí, a l’espai portuari conegut com el martell, que finalitzaria amb una nodridíssima “Comunión General” en la que, conjuntament amb els veïns deniers, combregaren persones de les poblacions veïnes que havien arribat exprofessament per viure aquest acte. Des de València va sortir amb destí denier la venerada imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, per mar, embarcada en el canyoner de l’Armada Espanyola Legazpi. A Dénia s’organitzava una peregrinació de la nostra flota pesquera, engalanada amb banderes multicolors i carregades amb un nombrós públic i sortint del port de Dénia per a rebre en alta mar a la Santa Patrona de València, fent sonar les sirenes. El moment de l’arribada va vestir una gran emotivitat amb l’explanada arrebossant de públic denier i de la comarca. Cap al tardet s’iniciava una gran processó, presidida per l’Arquebisbe i el Bisbe Auxiliar de l’Arxidiòcesi de València i diverses autoritats eclesiàstiques, governador civil i autoritats provincial d’Alacant i València, i les comissions d’honor i executives de l’acte, així com l’Alcalde, Antonio Muñoz, i la Corporació Municipal, a més de les autoritats civils i militars de la ciutat. La imatge anava portada pels sacerdots revestits de dalmàtica, exclusivament, perquè no es va permetre que cap persona aliena al clergat la portara sobre els seus muscles. Aquella decisió va promoure cert desencant, especialment entre la gent marinera, tan devota de sempre de la seua Verge dels Desemparats. Aquesta va anar escoltada, com era costum, per un grup de marineria de Dénia i altres poblacions de la comarca que venien amb permís especial des del seu destí en la Marina de Guerra. Així mateix la imatge anava acompanyada de xiquetes i jovenetes abillades amb tratge regional. Finalitzada la processó, es procedia a l’acomiadament de la imatge que, embarcada en el Legazpi, retornava a València per a ser dipositada al seu camerino. Dénia va viure un esdeveniment molt important de la seua història religiosa amb els actes que hem recordat ara. 
A l’inici del curs escolar 1953/54 es complien les Bodes de Plata de la Fundació del col.legi dels Maristes, que es varen celebrar amb molts i interessants actes, aconseguint reunir, per mitjà d’un treball de recopilació, de noms i domicilis, un nombrós grup d’antics alumnes, així com de germans que havien integrat el professorat durant aquell període de temps.
El 14 de febrer de 1954 l’antiga església de Sant Antoni de Pàdua es constituïa en parròquia. A les 7.30 de la vesprada quedava inaugurada oficialment, amb el nomenament del pare Adrián al front. A aquesta solemne cerimònia assistia el bisbe auxiliar Jacinto Argaya, el canciller de la cúria Guillermo Hijarrubia, l’Ajuntament sota masses, autoritats civils i militars de la ciutat i un gran nombre de fidels, que abarrotaren el temple. A qui millor podia recaure aquest nomenament? El pare Adrián, des de la seua arribada a Dénia, encara que la de Sant Antoni era una església filial de la parròquia de l’Assumpció, havia mostrat sempre una gran simpatia pel barri marítim on ella estava ubicada i era persona, en justa correspondència, molt estimada pels seus veïns. Era molt dur el treball que se li presentava per la situació deplorable que el temple presentava pels efectes de la guerra de Successió i la de la Independència. Per a fer front a les necessitats econòmiques de la necessària reparació la parròquia de l’Assumpció li havia fet entrega de 2.000 pessetes, poca cosa per cobrir les seues necessitats. Primer començaren restaurant el sostre, les parets i la cúpula, tot en mal estat. Més endavant es procedia a l’enrajolat. La penúria de l’edifici venia d’antic, quan ja Roc Chabàs, per la segona meitat del segle XIX, apareix demanant a l’Ajuntament ajudes econòmiques per a l’església esmentada que ell regentava. Al transcurs del temps en què anaven efectuant-se les lentes reparacions, algunes cerimònies -com bodes, batejos o enterraments i altres actes de la nova parròquia- se celebrarien a la capella dels Maristes. I, per a oficis, utilitzaren una habitació d’un finca veïna d’una casa del carrer Cándida Carbonell, que els havien cedit. Però, a poc a poc, allò anà normalitzant-se i arribà a prendre aspectes de normalitat.
Han passat molts anys des de la presència d ela Comunitat Servita a Dénia, que va significar, en la nostra opinió, una evolució del sentit ecumènic de l’Església. I hem arribat a la situació actual. A hores d’ara, com molts sabem, el frares servites que dinamitzaren l’església deniera a partir de 1948 es mantenen al front de la parròquia de Sant Antoni, mentre que el clergat secular -el de sempre- ha tornat de fa ja alguns anys i es troba al front de la resta dels temples. El que açò vos recorda, de no massa informació en matèria de la Fe, diria respectuosament, que ens trobem amb una administració religiosa “mixta”.
I ara rematarem la història recordant-vos un gest interessant del popular PADRE ADRIÁN que, amb voluntat d’ajudar al circ italià Casarelli, que havia tingut importants problemes a Dénia que afectaren la seua economia, va decidir penetrar en “la jaula de los leones” en una funció, i ho va fer apareguent amb les feres i el domador, omplint el circ de gom a gom. Eixe era l’estil i la personalitat d’aquells religiosos de notable vitalitat i aires moderns en el món gris de la postguerra. Gràcies, si ens haveu seguit en aquesta croniqueta.
