La darrera setmana ens quedàrem en els moments de disgust del denier Francisco Dionisio Vives Planelles, capità General de Cuba davant el congelament de les seues retribucions, una pràctica que ens ve d’antic en la nostra política. Continuem amb cites: El 1788 el capità general percebia 8.348 pesos. I el 1824 -a l’etapa de Vives- continuaven pagant-li el mateix sou, 36 anys després. Però els preus que cobraven per un negre “bozal” (és a dir, de boç, acabat d’arribar del seu país africà) era de 100 pesos el 1790, i de 350 a 400 pesos el 1820. El sucre cubà exportat pel 1786/1790 era de 5.452.192 arroves. El 1820 se’n varen exportar 18.058.206 arroves. Els ingressos de la Real Aduana foren de 78.503.066 pesos al període 1779/1791. I 26.831.635 pels anys 1792/1814. Una variació del 357%. Les embarcacions entrades a La Havana pel 1788 foren 252 nacionals i 16 estrangeres, mentre que el 1815 havien sigut 445 nacionals i 669 estrangeres. Amb una variació notable d’augment. Tots eixos raonaments o pareguts, fets pel capità general Vives no pel conducte legal per tal de rebre una paga ajustada a les despeses que originava la seua dignitat com a representant màxim de l’Estat espanyol foren desestimats per la Cort madrilenya. I així, el nostre protagonista denier decidia cercar el que considerava just per les seues mans, pel camí de moltes irregularitats, tot sabent que tindria el seu poder sense límits la protecció de possibles detractors. Naturalment les possibilitats de fer-se ric, riquíssim un capità general de Cuba, eren infinites.
Però l’any 1832 aparegueren en la circulació unes denúncies anònimes que l’involucraven en la venda de llocs de treball públics. Encara que aquesta no seria l’activitat il·legal que majors ingressos li havia de reportar a Vives. Fou en el tràfic d’esclaus negres on trobaria una mina. Cal pensar que els preus cobrats per ell als negrers com a canon o “contribució”, en concepte de suborn, no eren tan alts com els que es produirien després quan O’Donell ocupà el seu càrrec, perquè aleshores les prohibicions internacionals arribaren a un punt més alt en la matèria del tràfic. O’Donell cobrava tres onzes per unitat, per negret esclavitzat, mentre que Vives, per aquella complicitat cobrava una onza d’or per cap. Ara, el que sí diuen que és cert és que durant el manament del nostre paisà fou quan entraren a la illa de Cuba el major nombre de negres bozals de tot el segle. A pesar de la manca d’estadístiques i del caràcter clandestí d’aquella “trata de negres”, podem fer-nos una idea aproximada de la importació d’esclaus per mitjà de l’increment demogràfic experimentat a Cuba durant la primera meitat del segle XIX. Hi havia una població de 400.000 habitants en 1800, i en 1860 1.400.000, la qual cosa no s’entendria sense comptar la immigració de 800.000 esclaus negres i 100.000 semiesclaus xinesos de Cantón en aquells 60 anys. Bé, si basant-nos en aquestes dades podem admetre que en el període de Vives entraren a Cuba uns 150.000 esclaus, sense exagerar, podríem arribar a la conclusió que a onza d’or per esclau, la quantitat rebuda pel nostre capità general suposaria una xifra bastant bona per al seu patrimoni, per a l’engrós del seu patrimoni. I aquí no s’acabava tot el relacionat amb les seues activitats enriquidores. A més a més, disposaria en el temps que ell era amo i senyor d’aquella illa del Caribe d’uns altres recursos “productius”: els “donatius” que rebia aquest singular capità general per la diguem-ne “cessió” dels negres “emancipats” que estaven sota la seua custòdia. Aquesta acció la feia per un indeterminat terme de temps, que acabaria convertint-se, quasi sempre, durant la vida dels esclaus “Cedits”. Aquest problema dels negres “emancipats” no va ser un invent del nostre Vives. La cosa venia d’enrere, un poc abans que ell fos designat Capità General de Cuba. L’any 1817, Espanya havia signat un tractat pel qual es comprometia a l’abolició del tràfic de negres. Aquesta acció ja l’havia mampresa el parlament anglès 10 anys abans. I Espanya el que pretenia en assumir aquella decisió era que Anglaterra no pretengués l’emancipació de les colònies hispanoamericanes. A partir d’aquells moments, i per tal de reprimir la “trata” d’esclaus, que ja consideraven il.legal, foren creats uns comitès mixtes anglo-expanyols la missió dels quals era la de jutjar els delictes que es produïren i, així mateix, es donava autorització als vaixells de guerra dels dos països per a que poguessen inspeccionar el carregament dels barcos mercants amb la intenció de reprimir el tràfic d’esclaus i donar la llibertat als africans que transportaven aquelles naus. Els negres que alliberaven d’aquella manera començaren a anomenar-los formalment com a “emancipats”. I en la seua nova situació es convertiren en un principi en uns elements bastant estranys en un ambient tan esclavista com el cubà. Això creava un nou problema al que hagué d’enfrontar-se el capità general Vives, i ho havia de fer pel seu compte, sense haver rebut cap tipus d’informació des de Madrid. Aquest buit legal es manifestà per primera vegada pel mes de gener de 1825, quan apressaven un bergantí anomenat el Relámpago, que anava ben carregat de negres bozals i Vives es veia obligat a demanar instruccions a Madrid i feia veure les possibilitats d’unes derivacions de caràcter socioeconòmic nascudes de l’incident, perquè estimava que allò que estava en joc era tot el futur del sistema cubà relacionat amb el sistema esclavista. I manifestava a Madrid que, com la sort dels 150 africans del Relámpago suposava que hauria de tardar en produir-se, ell havia decidit solucionar el problema amb una actitud de caràcter provisional, que acabaria sentant jurisprudència a Cuba. Continuarem. 
