De la família Vives, pel segle XIX, hi havia quatre homes que es trobaven entre el sector de més alt prestigi de la societat d’aquell temps a Dénia. Tres d’ells eren germans: Antonio Vives Planells, sacerdot que arribaria a ser nomenat bisbe de París; Juan Francisco Vicente, metge militar i famós colonitzador de Luisiana; i Francisco Dionisio, que arribà a ser capità general de Cuba, i del qual ens hem proposat parlar més detingudament en aquesta croniqueta. N’hi havia un quart Vives, Antonio Vives i Císcar, nebot dels anteriors i agrònom que, a més de dedicar el seu temps a l’estudi de qüestions relacionades amb la seua professió, va desempenyar diversos càrrecs, com ara el d’intendent de les províncies de València i Múrcia. Col.laborà amb articles publicats en diverses revistes tècniques i també vàries obres sobre temes agrícoles. Un d’ells sobre l’Albufera de València, i un altre relacionat amb el conreu de l’arròs.
Però la meua intenció principal ha sigut la de parlar de Francisco Dionisio Vives i Planells. Jo sabia que aquest llinatge era representatiu de famílies d’un relleu important a la nostra ciutat, per haver-lo llegit en diverses publicacions: la Gran Enciclopèdia Catalana, la Gran Enciclopèdia de la Región Valenciana i, principalment en el llibre Comerciantes, esclavos y capital sin patria, de Vicent Ribes, d’on he basat la major part de la història. I que havien aparegut -els Vives- pel País Valencià durant els segles XIII, XIV i següents. És un cognom vinculat ja a la conquesta de les terres valencianes pel rei Jaume I, essent diverses persones les que intervingueren en aquell fet important d’on va nàixer el País Valencià. Francesc Vives, “El Tort”, va servir, a Joan II i Ferran II i passava de Perpignyan a Teulada, on s’assentava i es va afincar. Tingué set filles i cinc fills que quedaren heredades en Teulada, Xàbia, Benissa, Oliva, València i Dénia. Això apareix en la Gran Enciclopèdia de la Región Valenciana. Per altra banda, Joan Ivars Cervera, en el seu llibre Els noms de lloc i de persona de Dénia, quan parla dels cognoms de Dénia a través dels segles, ja cita pel 1646 la presència dels Vives a la nostra ciutat, i també en anys posteriors. És un cognom que s’ha extés bastant al pas del temps. Pel 1752 apareix un privilegi d’hidalgia a favor d’Ignacio Vives, de Dénia, Joan Lluís Vives i Marc, el gran humorista filòsof, fou un dels nombrosos d’aquesta saga que apareguren pel País Valencià, encara que no crec que els Vives que anem a tractar preferentment tinguen cap lligam sangini amb aquest destacat personatge. 
I entrarem en la biografia. Hem dit que ens hem basat substancialment, quasi en exclusiva, en el bon treball realitzat per Vicent Ribes titulat Comerciants, esclavos y capital sin patria, publicat per la Generalitat Valenciana el 1993, amb motiu del Vé Centenari del descobriment d’Amèrica. Els Vives esmentats eren per les primeres dècades del segle XIX components d’una de les famílies acomodades de Dénia, segons es desprèn dels llibres de baptisme de la parròquia de l’Assumpció. Això podria desprendre’s pels padrins dels personatges indicats. Entre ells hi havia nobles i comerciant i algun clergue. Podríem destacar entre ells Nicolàs Merle, d’origen francés i dedicat al comerç, a més de ser un important propietari. Aquest va apadrinar Juan Nicolás Mariano Carlos Vives, fill d’un altre germà, Jorge, del bisbe, el militar i el capità general. Encara que sols dos dels esmentats, Juan i Francisco Dionisio, seguiren l’estela de les activitats del sucre, el cafè, el cotó, el tabac i… la ruta dels esclaus. Tots ells participaren d’aquesta pràctica de prosperitat molt habitual durant el segle XIX, malgrat que sembla desconèixer la relació en el pla econòmic entre els membres d’aquesta família Vives deniera. Però, centrem-nos en el personatge protagonista, Francisco Dionisio Vives, i Planells. Molts autors coincideixen en manifestar que el càrrec de capità general de Cuba, que va assumir el nostre personatge, estava considerat com el més desitjat de l’Estat espanyol al segle XIX. La prova del que s’ha dit és la llista d’alguns que ostentaren aquell càrrec tan important, com Serrano, O’Donnell, Roncali, Tacó, Dulce…, que aconseguiren càrrec tan ben remunerat i desitjat en l’escalafó militar… Perquè no sols acumulaven una important trajectòria política, sinó també elevats resultats econòmics, com ja veurem. Així i tot es considera que els millors temps d’aquella “bicoca” varen ser els de la presència del nostre personatge. Havia nascut a Dénia el 1755. La seua carrera militar la podríem sintetitzar en els següents moviments: la seua participació en l’etapa d’enfrontament a la França republicana que estigué sota les ordres d’O Farril a la Toscana, en 1806. Ascendia a general de Divisió i fos nomenat capità general de Catalunya. Però renuncià a aquest càrrec per a ser destinat a l’esmentada capitania General de Cuba, màxima aspiració per a qualsevol militar, com hem dit abans. En aquella illa paradisíaca, Francisco Dionisio Vives ostentaria un poder militar, absolut durant una dècada, fent i desfent al seu arbitri, tot aïllat d’un món ben embolicat en fortes batalles, intrigues i embolics polítics. En el període que Vives estigué al front dels designis de Cuba, com a capità general, es varen produir per primera vegada uns intents de donar-li racionalitat a l’economia i potenciar els seus recursos per tal d’integrar-la a la línia que estava instant-se l’economia en l’ordre mundial. Podria dir-se que el primer marc es la estadística de l’illla de Cuba es produïa pel 1829, en l’èpica del seu mandat. Va ser un intent, amb major o menor fortuna, de realitzar un inventari de la riquesa d’aquell país. També fou durant aquell període quan se li donava força al primer mapa topogràfic de la illa, que és conegut com la “carta de Vives”. Continuarem.
