Vaig a fer una professió de Fe: jo crec en la festa del bou. En un principi, en la dels nostres BOUS A LA MAR, que sempre no s’han conegut amb aquesta denominació. Intentarem explicar-ho. A principis del segle XVII, en un document de l’Arxiu Municipal de Dénia, textualment “dirigit a la Sala de Sant Roc i proposat pel calvari de la Sanch de Nostre Senyor que lo dilluns sia corro de bous a la plaça de la dita vila que per ço acordaren si es fara cadafal per als oficials, governador, justícia, jurats i consellers y per als demés oficials. Fonch acordat quels jurats que fasen fer un cadafal com es acostumat y als demés oficials y que done colació de confitura com se acostuma en semblant ocasió que es fan corros de bous en la vila”. “Corros de bous”, definien, textualment, quan encara s’utilitzava la nostra llengua oficialment. Encara no ens havia caigut la desgràcia de la Batalla d’Almansa i la seua prohibició d’un segle després.
Ja en temps més moderns, de doble moral, per tal de no dramatitzar amb les definicions, s’anunciava a Dénia com “los elementos de la fiesta del mar”, acabant sintetitzant-ho per l’actuació simple de “los elementos”. Apareixia en els programes com les entrades de “los elementos”, l’actuació de “los elementos”… En altres poblacions es parlava de “les formiguetes”, “la murta”, etc. La definició actual de “bous a la mar”, que s’ha fet tan normal, jo pense que va vindre per la intervenció amb nosaltres de Josep Antoni Devesa, els de la “Penya” que organitzaven aquesta festa. Ell era el que més en sabia de la nostra llengua i cultura. La “Penya” referida i ja desapareguda era la “Penya Cultural i Esportiva Dianense”, que se’n feia càrrec de l’organització dels bous com a participant i d’altres com organitzador amb els amics de la Penya. També vaig participar amb la redacció del document que serviria per a aconseguir que els bous a la mar foren declarats, pel 1993, “Fiesta de Interés Turístico Nacional”. I no m’importa que per aquesta defensa de la cultura de la tauromàquia algú puga considerar-me un “bitxo rar”. 
S’està dramatitzant molt en aquest món del bou, tant en la festa ortodoxa professional de places i toreros, com ara dels bous al carrer. Les queixes i denúncies sobre la cerimònia dels bous a la mar sembla que no són tan dures. Haig de dir que l’animal no pateix maltractament, que jo no entenc massa bé el que algunes persones consideren una humiliació del brau, que ho és per naturalesa, que viu, plàcidament, en prats i que envesteix sols especialment quan se l’incita i acaba -almenys a Dénia- alguna vegada amb un bon remulló refrescant dins la mar, com una conseqüència del joc entre l’home i la bèstia. Com han dit persones defensores del bou, la seua supervivència sols és possible pel manteniment de la festa que li dona sentit. L’espècie animal acabaria desapareguent. No penseu que el bou o la vaqueta potser estiga divertint-se darrere d’un i altres en els nostres bous a la mar? No es diverteixen gossos i gats amb el joc amb els amos “fent-los burla” quan els llancen objectes? I en la hípica, la iegua o el cavall, corrent darrere la llebre? Això no és també una mena d’humiliació? I les burretes, amarrant-les per a pegar voltes a la sénia? O els animals amarrats a barres per arrastrar el carro i la tartana? O el subjecte al forcat? O la rata sotmesa a pràctiques “investigadores”? O les mascotes que els amos arrastren pels carres, amb rica indumentària però amarrades a una corda? I les oques, sotmeses a “intervencions quirúrgiques” per a traure-li el paté? Ja està bé. Com a mostra ja en tenim prou.
Tots els qui ens agrada la festa taurina no som salvatges orfes de qualsevol sensibilitat. I si la nostra festa de “bous a la mar” produira algun trauma a l’espectador aquest no acudiria tan massivament a divertir-se. Naturalment si que existeix un risc -per als participants, no per al brau-, que no sofreix més que el llarg llistat d’animals del món. Ell “s’ho passa bé” jugant amb els toreros. Hala, ja ho he dit! El que s’ha de fer és cercar una fórmula que puga impedir que no intervinga cap persona en la festa si manifesta alguna precarietat física, alcohòlica o d’altres substàncies, per tal d’evitar el drama. Eixe perill també podríem traslladar-lo a altres activitats humanes: competicions de motos i automòbils, espeleologia, muntanyisme, de la boxa i la lluita lliure, el rugbi, el futbol, el ciclisme, la caça, en la simple circulació rodada. Vivim en un continu perill, però no convé que ens amarguem tant la vida.
A qui no li agraden els bous i les vaquetes, que no vaja a veure cap espectacle i ens deixe a altres més “salvatges” un poc tranquils, que la vida són quatre dies i no torna. Ara, potenciat pels mitjans de comunicació, el bou “RATON” s’ha convertit en un negre protagonista, perquè la seua bravura ha produït la mort de tres persones al llarg de moltes actuacions als bous al carrer, la qual cosa ha augmentat el seu “catxé”. Això vol dir que espectadors, participants i organitzadors estan entusiasmats per veure morir algun nou “torero” aficionat, pels revolcons del brau? A mi m’ha agradat intervenir, sobretot a la voreta de la mar, fugint de les envestides, i això em va produir algun enganxonet sense massa conseqüències. I no tinc mala consciència d’haver “humiliat” els animalets ni de presumir de valent. Vaig deixar d’acudir als bous pel mal sabor de les aigües del port degut a l’intens trànsit comercial i esportiu. Per cert, i per a acabar amb aquestes reflexions, estic en condicions d’assegurar que la festa dels nostres “bous a la mar”, segons els documents de l’Arxiu Municipal de Dénia, que he consultat minuciosament, no es varen iniciar fins les festes de 1926. Abans es feien als carrers tancats de Baix la Mar, com s’indicava en les peticions de permisos dirigides al Governador Civil. Tampoc ho podrien haver organitzat abans, els bous a la mar, perquè encara no s’havia construït el moll pesquer d’atracament, en una zona de platja on resultaria impossible practicar la nostra festa. Això pensem.
