Durant sis setmanes –continuant amb aquesta- he anat minimitzant sobre l’aparició de l’Agrupació Artística Musical, basant-me amb les actes que la Junta Directiva em va facilitar fa molts anys. Pensàvem que amb la minuciosa referència sobre la vida oficial i domèstica dels primers anys de la banda, nascuda ara fa seixanta anys, aportàvem un modest espai relacionat amb aquell temps ja tan llunyà. I pensem acabar el treball ara, per a deixar en mans d’estudiosos el projecte d’aquesta història que podria suposar un llibre extens sobre la banda. Com haureu pogut conèixer els qui haveu tingut la paciència de llegir les meues croniquetes, des de les dècades dels cinquanta i els seixanta del segle passat, el funcionament de la societat va patir les circumstàncies dures d’aquell temps, encara amb les repercussions de la grisa i dura postguerra. Vindrien després noves actituds per salvar en un principi els problemes econòmics que conduïren als gestors de la banda a acudir a la banca i caixes d’estalvis per accedir a les necessitats d’aquella societat -instruments, uniformes, partitures, nòmines de la direcció, etc.- destinades a una agrupació que naixia pràcticament de zero i havien de muntar-ho tot amb l’escassesa de recursos econòmics que obligaren en uns moments fins i tot a recórrer al préstec personal de 40.000 pessetes facilitat pel president Manuel Lattur Català, que haurien d’anar retornant-lo a poc a poc.
Un altre handicap per a la potenciació de la banda era la manca d’un local adequat, que tardaria molts anys en aconseguir-lo, mentre aprofitaven la planta alta i de darrere de l’Ajuntament per als assajos. Dénia va viure molts anys sense cap edifici adequat per al desenvolupament de les activitats bandístiques. Hauria de passar encara molt de temps per a resoldre’s el problema. Mentrestant es reunien a l’antic Café Neutro o en cases particulars. El 10 de gener de 1971 es produïa la renovació de la Junta Directiva i alguns vocals per unanimitat. Donaven la rendició de comptes de l’any passat, amb uns ingressos per actuacions oficials i particulars de 87.000 pessetes, i per quotes i donatius ascendien a 12.500 pessetes. Total ingressos 99.500 pessetes. En les despeses, per al director i ajudant, 45.000 pessetes. Gratificacions als músics 52.500 pessetes. Per la neteja de l’Acadèmia 1.500 pessetes. Reparació d’instruments 2.240 pessetes. Total despeses: 101.240 pessetes. Això donava un dèficit de 1.310 pessetes, del qual se’n feia càrrec la Directiva. Així anaven les coses per aquella etapa on hem pensat tancar la història popular d’aquesta Agrupació. Pensem que hauríem de detenir-nos un poc en la seua vida que aportaria -al nostre parer- noves formes en el foment de la banda. Ens referim a la jubilació, pel 1978 del seu director Santiago Almiñana. Naturalment s’havien d’iniciar noves gestions a la recerca d’un substitut. I és el president Manuel Lattur Montón (fill) qui es dirigeix a Josep Sendra, de Pego, que en aquells moments compartia la direcció de la banda del seu poble amb la de Teulada. A ell li agradà l’oferta perquè pensava que era un pas endavant en la seua carrera. Però aquesta actitud va significar l’aparició d’unes fortes crítiques, perquè alguns veïns seus arribaren, fins i tot, a manifestar al president Lattur amb un sentit crític que, amb un adequat diàleg, anaren aclarint la realitat de la situació. Josep, al marge de la direcció de les bandes, practicava el seu instrument, la trompeta, amb actuacions d’orquestres d’animació per la comarca en uns moments on el turisme anava prenent força, principalment per les poblacions costeres. Les activitats musicals, com a trompetista, constituïen, bàsicament, la seua font econòmica. Però ell s’havia plantejat les seues possibilitats en l’activitat musical: com a trompetista, compositor o la de pedagog-director, com em va manifestar en una entrevista que vaig publicar al meu llibre Dénia: personatges populars, el 2006. Es plantejava, principalment, mamprendre un compromís un poc fora d’allò considerat normal, és a dir, dirigir els seus esforços majors en l’aspecte social, en intentar una correcció dels hàbitats viciats, per dir-ho d’alguna manera, més que fer música únicament, sense abandonar, clar està, l’aspecte musical de la banda. Diríem que es preocupà d’una bona harmonia al si de les escoles, en preocupar-se que en la banda prevalesqueren els valors humans, quan eixa no havia sigut la part important en totes les agrupacions musicals. A més a més, es proposava humanitzar les relacions, practicar el valencià com a vehicle de relacions entre els músics i educands amb el director. Se’n va preocupar de fer viva la llengua valenciana en el diàleg i en els propis escrits. Això es va notar en la seua trajectòria de 25 anys al si de l’Agrupació. 
La presencia de Josep Sendra estimem que va repercutir molt positivament en els “nous” valors de la banda i en altres coses romàntiques com el seu “invent” de la banda de La Marina Alta, que li donava un sentit social a la música quan intervingueren en les celebracions dels “Dia Nacional del País Valencià”, “25 d’abril”, els Aplecs que es muntaven a Castelló, València i Alacant, alguns a la plaça de bous de València organitzats per Acció Cultural, va se una etapa que emocionava l’aparició de la Banda de la Marina Alta, amb una bona presència dels músics deniers i conduïda per la “màgia” de Josep Sendra.
Ens hem apartat un poc de la presència estricta de l’Agrupació de Dénia en uns moments que començava a créixer amb nous canvis com la presència del director Frank De Vuyst i l’assumpció de Josep al front de la banda juvenil de l’Agrupació deniera i altres canvis en la seua Directiva que tots coneguem. La veritat és que ens ha resultat molt difícil la síntesi, almenys introductòria, la introducció-selecció d’aquesta llarga història en els seixanta anys meravellosos de la música local. I aquí tallem.
