DÍDAC VENGUT
Diuen els que saben que el jazz afona les seues arrels en la lluita per la llibertat i la resistència enfront de l'opressió. Potser és una definició molt conceptual, de manual, però la seua essència, la llibertat, està molt present en els músics que ho interpreten. Fa uns mesos vaig saber de la presència de Lolo García en la nòmina de professors de l'Escola de Música Moderna Sifasol de Benissa. García ha recorregut mig món amb el seu saxo i són innombrables els projectes en els quals està ficat. Des del Claj Quartet, un quartet que interpreta temes propis dins d'una estètica nu-jazz i The Jazz Messengers Project –quintet que ret homenatge a aquesta mítica formació- fins a Urband, septet de jazz-fussion, i Bird Lives, tribut a Charlie Parker, amb orquestra de corda i quartet de jazz. I ara està centrat en tocar en viu els temes del seu últim disc, Lolo García & Even 8ths, un treball que ha gravat amb el gran trompetista Juan Munguía.
Lolo considera que jazz és un terme que, sovint, s'utilitza per a incloure moltíssims estils i maneres d'entendre i interpretar la música. “Potser aqueixa és la seua grandesa perquè el jazz abasta hui dia pràcticament qualsevol estil encara que semble una contradicció”, apunta. “Els músics de jazz”, afig, “cada vegada tenen una formació més àmplia que inclou fins i tot el clàssic, com en el meu cas, ja que jo vaig començar des d'ací”. L'estil que més li interessa tocar és “el que m'ofereix llibertat i el jazz ofereix, d'entrada, aqueixa llibertat”. “Ara bé”, matisa, “des del punt de vista de la composició, em va dir portar per la creativitat sense etiquetes”.
En l'amigable xarrada em confessa que no sap si és músic per vocació o per devoció. Va viure la música des de xicotet a casa perquè el seu pare era un músic aficionat. “Els meus records des de la infància giren al voltant de la música. Ara bé, no sé si jo la vaig triar o em va triar ella a mi”, subratlla. García va començar tocant el saxo i el piano alhora “però, a poc a poc, el saxo el vaig trobar com una cosa molt connectada a mi. Potser és la màgia i l'expressivitat que tenen els instruments de vent”, apunta.
Una altra de les idees preconcebudes és la que considera el jazz com un assumpte per a minories. En aquest sentit, Lolo opina que “depén del que es considere minories. El jazz ha omplit i continua omplint festivals de públic, igual que el clàssic”. ·El que és evident”, matisa, “és que enfront del pop, en qualsevol dels seus estils, no es pot comparar. La raó imagine que és la complexitat o el desconeixement de les regles del joc a vegades”. 
SALT AL BUIT
Un bon músic ha de saber improvisar, deixar-se portar. És com fer un salt al buit sense saber on cauràs ja que “quan arriba el moment de tocar, fins a l'últim segon, no es decideix per on es començarà i pel camí es van prenent moltíssimes decisions constantment que van canviant el rumb i la direcció de la improvisació”, diu. És més, assegura que “sempre pense que el primer espectador sóc jo mateix, ja que sóc el primer sorprés pels encerts o errors que a vegades es cometen i formen part d'aqueix meravellós i vertiginós joc que és la improvisació”. Els seus saxofonistes de capçalera són Coltrane, en el tenor, i Parker, en l'alt, “encara que és evident que pel camí de l'aprenentatge li ha robat moltes idees a molts altres”, confessa García. I dels moderns, Michael Brecker i Chris Potter i, per demanar, li agradaria tocar amb *Herbie Hancock, diu amb un somriure.
Els seus mestres han sigut saxofonistes de la talla de Phil Woods, Paquito D’Ribera i Perico Sambeat, entre altres. Guarda un gran afecte i una admiració especial a Paquito D’Ribera “ja que em va acollir a la seua casa a Nova York i en aqueixos anys era el meu únic referent a imitar i aqueix fet em va marcar moltíssim”. Sobre si els músics de jazz d'ací estan valorats o no, Lolo considera que “crec que, generalment, qui ho mereix i té el talent necessari obté el reconeixement del públic i l'admiració i respecte dels companys de la professió”. És cert, segons la seua opinió, que el major suport cap a les disciplines artístiques ve de l'àmbit privat “el que comporta un tipus d'interessos generalment diferents al purament artístic”, matisa.
Dels seus concerts i gires per tot el món guarda un especial record de Mèxic “per la qualitat humana i la proximitat i admiració amb la qual el públic tracta i considera als músics”. Lolo ha col·laborat en molts enregistraments i projectes i això li ha permés “conéixer músics increïbles”. “Això és el que realment m'ha fet créixer”, explica, “i, al mateix temps, mantindre la motivació i inquietud, ja que sempre he sentit que havia coses noves d'aprendre i altres per millorar”.
LA MÚSICA ÉS COM UN JOC
Una bon part del seu temps el dedica ara a la seua faceta com a docent. Els fonaments d'un bon aprenentatge són, al seu entendre, la curiositat, el gaudi pel que es fa, la paciència i l'afany de superació. “La música és com un joc, que té una sèrie de regles i ens aporta gaudi en la seua pràctica”, indica. “El fet d'haver de prendre decisions constantment, com en qualsevol joc, té a veure directament amb la improvisació i, al seu torn, amb la creativitat”, afig.
En les seues classes ensenya la tècnica i els coneixements bàsics perquè “la sensibilitat especial que tenen els bons músics els ve de sèrie”, diu. És cert que, segons diu, “hi ha alumnes que comencen, amb huit anys o menys, i t'adones que ja tenen aqueixa sensibilitat, encara que els seus coneixements o tècnica no són encara els suficients per a dur a terme tot el que volen expressar”.
Un dels seus alumnes avantatjats, Josep Alemany, ha introduït la dolçaina en el món del jazz. Lolo considera que “és una aposta molt interessant i innovadora, ja que l'instrument no està en el seu mitjà habitual. Però la integració amb la resta d'instruments de la banda fa que la sonoritat resultant siga, com menys, sorprenent”.
Paraula de mestre i amb això està tot dit.
