En un dels seus nombrosos treballs publicats en els llibres de festes, el mestre i historiador Joan Ivars conta com va arribar la llum elèctrica a Teulada. I fa menció que en la cultura romana s’utilitzava una espècie de làmpada o llàntia feta de terrissa, terracota o pedra on una metxa sobreeixia per un forat d’un xicotet depòsit ple d’oli, a la qual se li prenia foc. Aquesta lucerna és el precedent del nostre cresol, un recipient de llanda generalment quadrat que, a cada punta dels quatre angles, tenia una eixida per a la metxa que, impregnada d’oli d’oliva, feia llum després d’haver-se li aplicat un misto o qualsevol flama. Una variant d’aquest cresol, però en pla més fi i menys popular, és el que s’anomena llumenera, molt més elegant i, per suposat, més car d’adquirir. Es tractava d’un utensili de llautó o coure que tenia un petit dipòsit d’oli en la part superior des d’on eixia la torçuda ja impregnada d’oli. La llanterna era una altra manera d’utensili a oli que consistia en un petit fanalet amb metxa a la qual se li pega foc.
A més de l’oli, una altre producte que s’ha usat molt per a fer llum és la cera. A hores d’ara, l’ús dels ciris queda molt restringit per a funcions religioses o per a les processons. A casa tenien les palmatòries, utensilis per a transportar els ciris i fer llum, sobretot quan se n’anava l’elèctrica.
Un altre producte popular de la segona meitat del segle XX va ser l’ús del carbur de calci que en contacte amb l’aigua produeix el gas acetilè. L’utensili que es feia servir era el carburer, que consistia bàsicament en un recipient per a la pedra de carbur que es tapava ben subjecta amb una part superior, des d’on eixia un tub a l’extrem del qual es posava, enroscada, la bugia, peça per on surtia el gas acetilè al qual se li aplicava un misto i així es produïa una flama que feia llum. Totes les casetes de camp dels anys 40 a 60, al riurau, a la naia o al fornal, comptaven amb aquest utensili. 
Abans de l’arribada de l’energia elèctrica hi hagué una altra font de llum. Se sap que en 1883 es van comprar vint-i-cinc fanals, tubs i petroli per a l’enllumenat públic de Teulada. I, uns anys més tard, es posarien també a Moraira.
I després de poc més de 20 anys d’enllumenament públic amb faroles alimentades per petroli, conta Ivars, arriba l’energia elèctrica. A Teulada hi ha documents que indiquen que la il·luminació pública va arribar en 1903 i en una anotació de 1909 hi ha constància que el primer electricista que s’encarrega del manteniment de tota la instal·lació de l’enllumenat públic és Vicente Blasco. I també estan les factures de llum que l’Ajuntament de Teulada paga a la companyia Sociedad Hidroeléctrica del Algar, subministradora de l’energia a Teulada i molts pobles de la comarca.
Vicente Blasco va continuar sent l’encarregat del manteniment de l’enllumenat públic de Teulada fins ben entrats els anys quaranta. En 1947 es va encarregar del manteniment de l’enllumenat el denier Bautista Català Pastor. Ell va ser l’encarregat de gestionar la compra de la casa que la companyia elèctrica va adquirir al carrer Nou. La companyia proveïdora de l’energia ja estava en mans de l’Electricista Alcoyana i després aquesta va ser absorbida per Hidroeléctrica Española. En aquesta casa vivia Bautista Català amb la seua família i allí va nàixer una de les seues filles, Paquita Català.
Bautista Català va marxar a Dénia cap a 1952 i en el seu lloc va arribar com a electricista de Teulada Pepe Ortega, de Xàtiva. Aquí va casar amb una teuladina i va tindre fills. Després d’uns anys de treball es va traslladar a Dénia per a operar des de les oficines on es centralitzaven tots els serveis comarcals. Pepe Ortega va ser l’últim electricista de la companyia a Teulada. Posteriorment, tots els problemes relacionats amb les instal·lacions han estat i segueixen estant dirigits des de Dénia.
La llum elèctrica va arribar a Moraira 50 anys més tard, concretament el 25 de juliol de 1959. El mateix Joan Ivars ho conta en primera persona: “Estava jo pescant amb un tio meu vora al castell de Moraira. Ja s’havia fet fosc i de colp i repent els cels es van omplir de carcasses i coets per celebrar l’arribada de la llum a Moraira. Van ser uns moments de molta emoció. En aquell estiu estava rodant-se la pel·lícula El hombre de la isla, que tenia com a protagonistes Paco Rabal i Marga López”.
A finals dels anys 40 encara hi havia una sola bombeta a la majoria de les cases. Durant alguns anys, pel dia no hi havia electricitat i, ja cap al tardet, arribava el fluid elèctric. En aquells temps, la llum se n’anava cada dos per tres i una simple pluja era suficient per quedar-se a fosques. Aleshores calia buscar la palmatòria o el cresol, per anar per casa, o el “carburero” si estàvem a la caseta. Les claus d’obrir i tancar la llum, quan s’humien, enrampaven.
Joan Ivars fa menció també d’altres utensilis per a obtenir llum, com ara els petromax, usats sobretot per a la pesca de la sardina a Moraira i per enllumenar carrers en dies de festa, els molinets de vent amb bateria d’alguns veïns de Benimarco, el càmping gas o el quinqué.
