L’atleta de Pedreguer serà un dels quatre europeus que competisca en el mundial de CrossFit a Albany
De Pedreguer a Albany. Calum Clements ha fet història. Per segon any consecutiu competirà en els CrossFit Games, el campionat mundial d’un esport en auge pel nombre d’adeptes i que, com se sol dir, està cada vegada més de moda. Els jocs reuneixen enguany un total de trenta atletes d’elit. Entre ells només figuren quatre europeus: el jove de la Marina Alta, un atleta de nacionalitat russa, un alemany i un polonès. La competició tindrà lloc el mes d’agost a Albany, en l’estat de Nova York. Si el seu objectiu en 2024 va ser tornar-se a classificar, la seva meta en aquesta ocasió és quedar per sobre del número 20 que va aconseguir llavors. Està convençut que és difícil però també que no posarà les coses fàcils als quals estan per dalt.
Des del box d’entrenament que regenta a Dénia, Calum Clements parla amb senzillesa i sense arrogància dels seus inicis i dels seus assoliments. La pràctica del CrossFit li confereix alegria, una sensació de benestar i reconciliació amb un mateix que transmet quan parla d’això. El seu primer contacte amb aquest esport el va tenir fa deu anys quan, animat pel seu germà, va provar sort. Després de la primera classe va pensar que això no anava amb ell però, escoltant de nou el seu germà, es va donar una segona oportunitat. A la setmana d’entrenament continuat ho va tenir clar. Fins avui.
El gimnàs en el qual es va iniciar a Pedreguer va tancar les portes als pocs mesos que Calum Clements descobrís aquest esport. Onze dels usuaris van decidir continuar practicant: van comprar part del material i van entrenar durant dos anys en una cotxera. “Imagina’t com ens va agradar!”, afegeix.
En un gimnàs de Xàbia, on va fer una substitució, li van proposar quedar-se com a monitor. No va acceptar, ell volia tenir el seu propi box. I ho va aconseguir. Avui regenta amb Tino Losa el Train For You (T4Y), un centre d’entrenament amb seus a Dénia i Ondara on la música no para de sonar.
La seva relació amb la competició es remunta als primers anys de pràctica. Va competir primer en el nivell més baix i va anar pujant als superiors, amb la vista posada en l’elit. “Sempre que acabava de competir em posava un objectiu, després de l’elit em vaig proposar quedar entre els vint millors i així, fins ara”, comenta.
Ambició? Constància? “És ‘cabut’ i té molta disciplina, el focus posat en l’objectiu que persegueix”, assegura el seu soci. Explica que per a un atleta com ell la preparació física és important però també la mental. “Si es vol millorar, el dia a dia és molt dur i mentalment t’esgota”, assegura Tino Losa.
Calum assenteix i explica que “hi ha moments de l’any en què dubtes molt, no saps si estàs entrenant prou o massa, si no descanses el suficient”. La línia que separa una cosa de l’altra és molt fina. “Sense voler creus que no entrenes prou i a vegades tens molèsties perquè estàs entrenant de més, però el cap et diu que no, veus als altres i vols més, i més i més”, explica, “i creus que has d’entrenar més, quan a vegades el que has de fer és descansar més”.
La gran hazaña: clasificarse por segundo año consecutivo
Competir en els CrossFit Games a Dallas l’any passat “va ser un somni complert”. En aquella ocasió obtenien plaça per a la final 10 esportistes europeus i va haver-hi dos espanyols. “Quan vaig acabar no vaig pensar a celebrar-ho, gairebé no em va donar temps, el primer que em vaig dir va ser: vull tornar l’any que ve com siga, i ho ha aconseguit.
Confia en si mateix i a ser capaç de quedar en un millor lloc. “Com diu el meu entrenador, enguany cal anar a fer-los pessigolles als de dalt”, afegeix. El seu entrenador és un referent, Mikel Izquierdo, amb qui està en contacte diari i qui l’acompanya en les competicions.
Al llarg de la temporada pot haver-hi dies de sis o set hores d’entrenament, uns altres de cinc. De cara a la competició baixa el volum; per a entendre’ns, l’entrenament no és tan llarg però sí més intens. Uns dos mesos abans canviarà la rutina: més hores d’entrenament. I les dues setmanes anteriors, el volum baixarà gairebé a la meitat i la intensitat es dispararà per a entrenar “al cent per cent”, explica Clements.
L’exigència és la principal diferència entre el CrossFit competitiu i el del dia a dia. Com ocorre en qualsevol esport, precisa l’atleta de la Marina Alta, “quan el portes a l’àmbit professional, la salut està en joc, pots lesionar-te i pots decaure mentalment per la pressió que tu mateix de poses”.
L’alegra que cada vegada hi haja més gent que el practique per a millorar la salut i desconnectar mentalment dels problemes que es porten de casa; o simplement per a obtenir bons resultats físics. “Les raons són moltes, per salut, per millorar el físic, per fer amistat, per substituir males addiccions per una bona com l’esport, per superar un mal moment a nivell psicològic…”, precisa, “i a més, el pot practicar qualsevol, tots els exercicis els adaptem, no hi ha edat”.
“Superar las barreras me ha enganchado, no hay nada imposible”
Calum Clements tira mà de la seva experiència personal per a explicar-ho. “Al principi jo em vaig espantar, veia a la gent molt forta i creia que jo no era capaç de fer el que uns altres feien, però puc tenir el mateix estímul que el que està més fort”. La seva relació amb les dominades no era molt bona “i l’instructor va posar una goma de resistència que m’ajudava, em llevava almenys 50 quilos del meu pes corporal i d’aquest mode ja estava treballant múscul”. “El bonic que té aquest esport”, afegeix, “és que jo mateix, estant molt en forma, puc entrenar amb qualsevol i acabarem els dos amb el mateix cansament. Jo entrenaré amb més pes i l’altre amb menys, però anant els dos a l’una, o canviarà el nombre de repeticions i els dos acabant al mateix temps i contents perquè hem estat sofrint el mateix”. Afirma que “l’esport uneix molt” i comenta que hi ha pares i mares que comparteixen entrenaments amb els seus fills. “Això els uneix també”. Per cert, la usuària de major edat del seu centre té 75 anys.
El que va enganxar inicialment a aquest jove de 28 anys al CrossFit, un esport que practica des de fa deu anys, va ser poder desconnectar del treball. “Tenia un treball que no m’agradava res, m’amargava, i practicava i sortia content. Va continuar enganxant-me la meva evolució, vaig anar llevant-me barreres, vaig ser capaç de fer dominades, de saltar el calaix… Anar veient com millores t’enganxa. I el que més, l’alegria que em dona veure l’esforç que faig. Quan m’esforce moltíssim entrenant i acabe cansadíssim, em sent molt orgullós del que he fet… tens una batalla constant al teu cap, ‘ja no puc més, pare ja…’; esquivar aquestes paraules negatives i superar aquestes barreres és el que més m’ha enganxat, no hi ha res impossible”.
