El municipi impulsa un projecte a través de la garrofa per posar en valor el territori i el producte local
Més enllà de la Xylella fastidiosa hi ha vida. Perquè el territori és un bé que modela la identitat i les ganes de preservar-lo són moltes. Així que després de l’arrencada massiva d’ametlers, Alcalalí havia de repensar el seu futur. El municipi, que comptant la població de l’eatim de La Llosa de Camatxo supera per poc els 1.400 habitants, té el potencial agrícola suficient per impulsar un nou projecte que tire del carro de l’economia local. En este cas, basat en la garrofa, un producte poc valorat i gens explotat que, en canvi, ofereix moltes possibilitats de transformació. 
Alcalalí presumia fa només uns anys d’ametlers i paisatge i feia bandera de la Rumbeta, la seua varietat tradicional d’ametla. Tot havia arrencat en els anys 2016-2017 amb un projecte que va unir els agricultors del terme per defensar un territori i un producte propi. En 2018 es constituïa la Societat Agrària de Transformació SAT, amb la qual es creava una infraestructura per donar eixida al producte. “No va ser fàcil donar el pas”, explica Ana Ivars, l’Agent de Desenvolupament Local (ADL) de l’Ajuntament d’Alcalalí. Però amb poc de temps es va aconseguir comercialitzar l’ametla al natural, fregida, transformada en llet d’ametla o en farina d’ametla.
En una societat agrària prou desorganitzada, caracteritzada pel minifundi, amb agricultors majors i poc relleu generacional, va ser un projecte il·lusionant. No hi havia intermediaris i la rendibilitat no anava a parar als comercialitzadors o als distribuïdors, sinó als mateixos llauradors. Es va crear fins i tot una marca, Flor d’Alcalalí. “Vam aconseguir vincular l’ametla amb Alcalalí, un producte de qualitat -indica la tècnica municipal-, i vam vendre un relat de poble, de paisatge, de cultura, de gastronomia”. L’alegria va durar poc. Amb la plaga de la xylella i la tala dels ametlers, el projecte va deixar de ser viable en 2021.
Després de pensar i repensar com fer front a eixa pèrdua de paisatge i al declivi de l’activitat agrícola, des de l’ajuntament d’un municipi on més del 60% de la població és estrangera, es va pensar en impulsar un nou projecte basat en un altre cultiu tradicional lligat al territori: el garrofer.
La maquinària per aconseguir-ho es va posar en marxa i el primer que s’ha fet ha sigut encomanar un estudi de viabilitat. El treball, que ha comptat amb el finançament de la Diputació d’Alacant, ha sigut presentat a la SAT i a la Cooperativa Agrària, una entitat que aglutina a la major part de propietaris de terres i que s’intenta reactivar.
Al terme, s’han comptabilitzat 529 arbres que poden donar de 45 a 65 tones anuals de garrofa. En 2015, hi havia 36 parcel·les amb garrofers i en 2025 n’eren 84. L’increment d’arbres s’explica amb l’arrancada d’ametlers i el preu a l’alça que ha experimentat la garrofa, dos factors que van animar a plantar garrofers. El més comú és que en un bancal hi haja 1 o 2 garrofers i només hi ha un abancalament gran, amb 50 arbres, que es va plantar no fa massa temps.
Durant el primer any d’implementació del projecte es farà la tasca d’organització i coordinació per recollir i vendre la garrofa. La idea és que les garrofes es duguen a la cooperativa, on es pesaran i es vendran conjuntament, “una manera de poder defensar millor el preu”. La inversió que s’ha de fer és mínima: el local, del qual ja es disposa, uns contenidors i una balança.
També enguany, per a donar recolzament al projecte, el festival d’activitats culturals, agràries i ambientals que se celebra en el mes de febrer -el Feslalí- es dedicarà a la garrofa, amb propostes com un tast de productes elaborats amb ella, una xerrada sobre la posada en valor del producte local, tallers, eixides de camp o un concurs de dolços de garrofa. “Volem que tinga una repercussió interna, que la cooperativa i la SAT puguen vore que el producte té un valor i que si podem arribar a transformar-lo i donar-li un valor afegit, els seus beneficis poden ser majors”, remarca la tècnica.
En una segona fase, quan els agricultors ja estigueren coordinats, s’obriria un xicotet obrador on, per exemple, es podria fer farina de garrofa. S’estudiarien també altres possibilitats de transformació per vore quines podrien tindre una eixida millor, pensant sempre en un circuit comercial curt.
La farina de garrofa s’obté a partir de la polpa torrada i molta. S’utilitza, de forma total o parcial, com a substitut del cacau en pastissos, xocolates o begudes instantànies, aportant un sabor suau i dolç. No té cafeïna però sí un alt contingut en fibres i minerals. Es gasta també per a la producció de licors i destil·lats -com la cervesa-, en la indústria tèxtil i per a la fabricació de pintures, adhesius i cosmètics. Cal tenir en compte també que el garrofí és un espessidor natural, que permet eliminar additius sintètics i que es gasta cada vegada més.
A la comarca, la garrofa sempre s’ha vist com un cultiu secundari, per als animals, i mai s’ha valorat com la taronja o el raïm. No ocorre el mateix en tots els llocs. A Anglaterra, la seua farina i altres derivats, com la melassa, les melmelades o els espessidors, es venen a un preu important. Probablement, si valorem més el producte local se’ns obriran noves oportunitats.
