El director, vinculat a la Marina Alta des de fa una dècada, ha construït un relat íntim que explora la figura del seu avi, un metge rural venerat com un mite en el sud d’Itàlia.
El cinema espanyol ha tornat a retre homenatge a la sensibilitat del gènere documental amb un projecte que naix en les costes valencianes. Carlo D’Ursi, cineasta d’origen italià i veí de Dénia des de fa deu anys, s’ha alçat amb el Premi Goya 2026 al Millor Curtmetratge Documental per la seua obra ‘El Santo’. La pel·lícula, produïda per Potenza Produccions, Jaibo Films i Montgó Films, és un homenatge explícit a la seua família, al seu marit i als seus dos fills, Emma i Enzo. Però també és un tribut al poble de Dénia, punt de partida d’este viatge cinematogràfic de records i reflexions.
D’Ursi va rebre emocionat el Goya durant la gala celebrada el dissabte a la nit a Barcelona. Segons ha expressat en les seues xarxes socials, «he aprés que els miracles existixen. No tenen res de sobrenatural: estan en les persones. En la capacitat d’ajudar-nos, de cuidar-nos, de fer comunitat, de sostindre’ns quan fa falta. No som només eixa part sorollosa i agressiva que apareix en les notícies. També som l’altre: generositat, compromís, treball compartit. Gràcies a això hem arribat fins ací, superant crisi, una vegada i una altra». També ha afirmat que «este Goya 2026 al Millor Curtmetratge Documental és, per a mi, la prova d’això. El gran miracle ha sigut estar envoltat de persones miraculoses: família, companys de Potenza Produccions i Jaibo films, l’equip tècnic, la Comunitat de Madrid, l’Institut Valencià de Cultura i tots els que heu espentat en esta campanya tan llarga».
Per al director, la importància de la família i l’amor són els motors fonamentals per a transcendir en el temps, arribant a afirmar que l’amor és l’única manera de ser eterns.
‘El Santo’ s’endinsa en la vida de Don Carlo Fortunato, avi del director i metge rural en Senise que va morir als 45 anys. En un context de pobresa, Fortunato va aconseguir fites mèdiques com la reducció de la mortalitat infantil mitjançant la higiene i la salut obstètrica. D’Ursi explica que el seu avi era un humanista que respectava el cos de les dones en el part, una cosa excepcional per a l’època que la comunitat local va interpretar com una intervenció divina.
En l’obra, les entrevistes a la família i als veïns de Senise es mesclen amb imatges d’arxiu i escenes quasi oníriques que retraten el retorn a la llar. A més, l’espectador pot veure moments del procés de treball del propi D’Ursi i el seu equip. El cineasta justifica esta decisió assegurant que no li interessa fingir neutralitat, ja que la pel·lícula naix d’una implicació emocional real. Mostrar el procés és, per a ell, una forma d’honestedat narrativa: reconéixer que no observa una cosa aliena, sinó alguna cosa que li travessa com a net, com a pare i com a cineasta.
D’Ursi defén l’ús del curtmetratge per a esta història enfront de la possibilitat d’un llargmetratge, argumentant que este format permet el murmuri i no necessita explicar-lo tot. Segons el director, la història demanava delicadesa i no expansió, permetent que fora més intuïtiva i oberta.
Esta estructura es trasllada també als moments onírics de la cinta. D’Ursi sosté que la memòria no és lineal i que recordar no consistix a ordenar dades, sinó a sentir de forma fragmentada i emocional. Eixa visió, a vegades confusa però molt verdadera, és la que ha conquistat als acadèmics en esta edició dels premis.
Carlo D’Ursi va nàixer a Bari (Itàlia), però va ser en tornar al poble del seu avi, Senise, quan la història va veure la llum. Segons ha explicat, «un home del poble em va mirar als ulls i em va dir que a través dels meus ulls veia els ulls del Sant».
El triomf de ‘El Santo’, que compta amb la música de la valenciana Isabel Latorre i el muntatge de Miguel Garví, ha sigut rebut com una fita per a la indústria audiovisual de la Comunitat Valenciana.
