Al marge del moviment polític, intensificat a partir de la proclamació de la II República, a Dénia es vivien altres activitats, com és normal. D’açò parlarem ara un poc. Relacionades també amb la política, però no estatal, aparegueren les primeres mostres relacionades amb aspiracions autonòmiques. En eixe sentit, el 28 de maig d’aquell 1931 es distribuïren per l’Ajuntament unes fulles on es reproduïa un article d’El Diluvio, de Barcelona, tractant aquesta qüestió. I a Alacant, pel mes de juliol, havia tingut lloc una Assemblea sobre l’Estatut Regional Valencià, un projecte el qual li’l feren seguir a Dénia al temps que ens convidaven per a una nova reunió el diumenge 9 d’agost. D’això ja hem parlat en altra ocasió i ho limitarem dient que tots aquells moviments suscitaren les naturals controvèrsies i amb l’esclat de la guerra va desaparèixer tot.
La Unión Ciclista Dianense, que presidia Rafael Monllor Guillén, demanava permís per a una carrera el dia 31 de maig, de curta durada -35 quilòmetres- que discorreria per Dénia, Ondara, Gata i Xàbia. El 4 de juliol la Corporació declarava d’urgència el sanejament del Riatxol, portant a terme el projecte aprovat. 
En matèria d’educació declaraven la creació d’unes escoles graduades i amb la urgència de buscar un local per a que es posaren en funcionament a primers de setembre. Ho decidien el 30 de juliol. El 17 d’agost ja tenien al seu abast aquesta modesta solució. Les graduades de xiquetes s’habilitaven en una finca, de lloguer, ubicada al carrer Diana i propietat de la senyora Antonia Riera, viuda de Salort. I els xiquets es col.locaven a la plaça de la Constitució on estaven les unitàries 2 i 3. Però continuaven parlant sobre el tema tot estudiant la construcció d’un grup de vivendes per als mestres. Per la seua banda, un grup de pares demanaven la creació d’un Institut de 2ª ensenyança. Els regidors Botella i Devesa deien que el Ministre d’Instrucció pública havia manifestat que estava a punt de ser concedit. La Corporació decidia demanar-ho oficialment.
I la crisi obrera, com sempre. Per tractar el tema, la Corporació, pel mes d’octubre, convocava una reunió amb les organitzacions següents: Pòsit Obrer Marítim, Unió Obrera Dianense, Sociedad de albañiles i peones, Fomento Agrícola en defensa de los intereses Agrarios, i el Pòsit de Pescadors. I decidien un viatge a Madrid, presentant un llistat de les necessitats de Dénia. En eixe sentit, pel novembre ja proposen al Ministre de Governació un pla d’obres documentat per a resoldre la crisi de treball. Entre elles una del regatxo, les reparacions de 13 carrers. També s’obria una memòria per a la construcció del mercat nou, que no arribaria a realitzar-se fins 1955. El tema de les infrastructures escolars era la constant preocupació per a l’escola pública, seguint en precari muntada en locals llogats i en males condicions. El 18 de desembre d’aquell 1931 republicà obrien uns expedients per a l’adquisició de terrenys destinats a la construcció d’edificis escolars de Dalt de Dénia i Baix la Mar, possiblement a la partida d’El Rodat -on a l’esmentat 1955 s’ubicaria el primer col·legi, el Cervantes- i al carrer Senieta, al que no li arribaria mai la bona nova. Altra de les millores demanada al Govern va ser la de la construcció del Banc Agrícola, per a ajudar als petits llauradors. En aquells moments sols existien a Dénia els Bancs de Biscaia, València, i Banesto, i cap Caixa d’Estalvis ni el sol·licitat Banc Agrícola, que no arribà a projectar-se.
El 19 de juny, al Corporació, en segona convocatòria, acordava expressar la seua voluntat contrària a la reintegració de les ordes religioses de varons i de clausura, comunicant-ho al governador civil. I anaven més enllà quan decidien comunicar el cementeri catòlic amb el civil i substituir el títol pel de municipal, procedint a la seua secularització. El castell, per subhasta, havia passat a la propietat d’Edovedo de Vittorio, i pel novembre es parlava de practicar en ell algunes obres de reparació. El seu estat era de notable abandonament. El conegut com «el carrer de les xiques»-el carrer Quevedo, centre dels prostíbuls durant tants anys- mantenia la seua vida. I la veïna Maria Martínez sol·licitava a l’Ajuntament pel mes d’octubre permís per a l’obertura d’un café cantant, rectificant després amb la matització de «bar regentado por señoritas». Però la Corporació desestimava la petició per «raons de moralitat i tranquil·litat pública». La «moral» també es feia present amb el món dels «rojos» de la República.
El 9 de juliol, la Corporació havia decidit prohibir les processons i, per extensió, anul·lar la subvenció de les festes de la Santíssima Sang. Davant d’aquesta actitud, un grup de veïns comerciants sol.licitaven deixar sense efecte aquest acord. I altres demanaven anul.laren també la prohibició de les processons. Pels mesos de juliol, agost i setembre del mateix 1931 té lloc una dura vaga en moments d’una greu crisi de treball. Intervenen des de totes les activitats: panaders, el món dels magatzems de pansa, la indústria joguetera, de la pesca, de la càrrega i descàrrega, de la pesca i el camp, d’empleats d’oficines, del comerç, de la construcció… La dels pescadors es mamprén pel mes de novembre, en senyal de protesta per la presència d’embarcacions d’Eivissa que els perjudiquen amb la venda de la pesca que porten al port de Dénia. En conjunt, tota una greu situació de conflictes laborals que potencien els diversos sindicats presents en la vida deniera. Un autèntic rosari.
A les acaballes de l’any l’Ajuntament rep un escrit del Patronat de Turisme de València interessant un informe sobre alguna pista de tennis que permetera l’accés als estrangers i si existeix facilitat per a prendre banys de mar a l’hivern, això com allotjaments, pensions i preus. Les gestions fetes per la Corporació no trobaren bona resposta per la classe acomodada de la societat, que va posar tot tipus d’excuses. Va ser aquest temps de la II República una autèntica etapa crítica, de la que no era responsable el nou sistema polític, sinó el Dijous Negre de Wall Street del 29. Una cosa semblant amb la situació actual, pam dalt pam baix, com li agrada dir el «ti» Miquel. Bones festes a tots i totes. Acabem aquí la croniqueta.
.
