El 19 d’agost de 2011, vaig dir algunes coses sobre aquest tema en la darrera programació de La Flexió Verbal a la placeta de Mariana Pineda. La d’enguany no es va celebrar per l’estranya prohibició municipal, després de 16 anys de notable presència. Però no vull dedicar aquesta croniqueta a l’absurda actitud de l’Ajuntament de Dénia. El que pretenc és contestar a unes consultes de gent jove deniera actual sobre algunes coses del nostre pretèrit juvenil, difícil de sintetitzar, quan ens trobem en les llargues etapes de manca de llibertats de la postguerra, tant d’adults com d’infants.
La II República va donar pas a alguns actes com els organitzats per les Joventuts Llibertàries que promocionaren pràctiques de nudisme, xics i xiques junts, de respecte a la Natura, etc. Però la xicalla també es divertia fent harca, és a dir, apedregant-se unes pandilletes amb altres; coses d’infància i adolescència. I jugar a «lladres i policies», i a ballar la trompa i amb les «boletes», als «quatre cantons», al «corre-con», al fava, munta i calla, a rodar el cèrcol, etc. La gent jove d’avui li costarà comprendre quin tipus de jocs estem citant, però són de carrer, quan els carrers eren de terra i la circulació motoritzada era mínima, permetent una diversitat de jocs populars, com el futbol i la pilota valenciana, amb permís dels municipis. Quan acabà la guerra, sols l’Església i el poder franquista muntaven les seues coses: la Falange i les filials juvenils, i la Sección Femenina de la Falange. Els esports i el teatre venien auspiciats per l’organització d’Educación y Descanso de control falangista. Quan parlem de l’Església parlem de la Catòlica, perquè els protestants viven també sota el control franquista, que no els premetia cap llibertat religiosa. En la immediata postguerra, per mantenir l’ordre, l’Ajuntament prohibia per l’estiu que els xiquets anaren pel carrer a les hores de la siesta. I, per a controlar-ho, uns xiquets falangistes anaven pels carrers, amb el seu uniforme i un fusell de fusta -de joguet, clar- i detenien a qualsevol xiquet o xiqueta que anés per les vies públiques en eixes hores «prohibides». Jo, criatura d’uns nou anys, vaig ser una víctima d’eixos controls. Ma mare m’havia enviat a fer un recao, sense escoltar les meues advertències en contra. I una parella d’aquelles joventuts falangistes «fuselleres» em varen detenir i retindre en un local de Falange, sense voler acceptar les raons per les quals jo anava pel carrer a les hores de la sesta. Més de dues hores em tingueren detingut com si fos un terrorista, sense avisar als meus pares, tot i que m’havien obert la fitxa corresponent. Bé, això és pura anècdota, perquè els adolescents com jo fórem molestats en altres detencions demanant-nos que ens afiliàrem a les organitzacions falangistes, amenatzan-nos en tallar-nos els cabells i altres càstigs. I ho portaven a la pràctica. I així va nàixer la nostra «formació» i les primeres ofertes per al món juvenil. Vos posaré un altre exemple. Un any després d’acabar la guerra, pel 1940, un grup de joves havien organitzat una funció de teatre -sembla que la primera després d’acabar el conflicte-. Volien representar-la amb caràcter benèfic. Es dirigiren a l’Alcaldia demanant permís. I des de l’Ajuntament els contestaren que l’autorització per a fer la funció l’havien de demanar AL MINISTRE DE LA GOVERNACIÓ. Ho haveu llegit bé: al Ministre de la Governació, que era qui podia autoritzar-ho o no. Hi hagueren una sèrie de gestions i, al final, després de fer moltes gestions, anant d’aquí cap allà, els autoritzaren la representació. Ara, això sí, en els programes de mà -segons apareix en l’Arxiu Municipal de Dénia- expressaren que estava organitzat «por unos jóvenes falangistas». La funcioneta era una comèdia de Antonio Paso i González del Toro, titulada Soltero y solo en la vida, intranscendent, sols per a fer riure. Però les coses anaven així en aquells moments crítics de la postguerra. Una altra anècdota del món infantil podria ser la següent: un amic meu, uns 3 anys major tenia i té molt bona mà per al dibuix. Era fill de «rojo», empresonat, però ell havia assistit alguna vegada a la Falange, que havia convocat un concurs de dibuix infantil. El seu mestre a l’escola pública, don Bartolomé Sendra, li va recomanar al xicon que concursara. Va fer un dibuix a llapis amb els continguts «patriòtics» exigits i va eixir guanyador del primer premi: 10 pessetes. Va acudir alegrement al local falangista a cobrar-lo. Quan digué el seu nom el responsable falangista, en to amenaçant, li va recordar que feia un temps que no apareixia per allí i que no li pagaria el premi de 10 pessetes. Li’n va retirar al meitat -5- per les quotes que havia deixat de pagar. Però com a càstig per la indisciplina li tallaren els cabells, deixant-li una forta esquilada. Era una pràctica bastant habitual en aquells moments. Continuarem. 
